Cadascú a la seua feina

El president Puigdemont té avui una oportunitat única. Segons el que explique i propose, el seu discurs a la cambra d'aquesta vesprada podria quedar per a la història com un moment fundacional, com el moment en què es va posar en marxa de forma definitiva el procés d'independència. El temps corre de pressa i els terminis s'escuren a gran velocitat, amb la qual cosa la promesa feta en les eleccions del 27-S, segons la qual en divuit mesos el Principat executaria la desconnexió d'Espanya, té en el debat parlamentari d'avui i demà el moment segurament més determinant.

La responsabilitat és gran, per tant. I també comporta unes dificultats evidents. La proposta de la mateixa qüestió de confiança es va fer amb tanta antelació que de forma inevitable ha deixat molt de temps per especular. A tothom. Als qui tenen la capacitat d'influir en la decisió darrera que avui anunciarà el president i als que no la tenen però voldrien tenir-la o intenten tenir-la. Confesse la meua sorpresa pel fet que en aquests mesos les especulacions sobre què dirà Puigdemont gairebé han arribat a superar i tot el debat sobre què hauria de dir Puigdemont. Supose que és inevitable però no deixa de ser simptomàtic. No li ho han posat fàcil, per tant i per això avui podem preveure que la intervenció del president no acabarà d'agradar del tot gairebé a ningú. Crec, tanmateix, que això no hauria d'importar massa.

Sobretot a ell, al president, no li hauria d'importar massa. Precisament perquè és en els moments fundacionals quan la força de les decisions personals pren un relleu determinant.

Puigdemont avui està obligat a dir-nos de quina manera creu que es pot completar el procés, al voltant de l'estiu de 2017. Aquesta és l'obligació que va assumir voluntàriament en convocar la qüestió de confiança. Segur, per això, que ha explorat totes les solucions i propostes que se li han posat sobre la taula. Segur que ha dibuixat escenaris i ha imaginat repercussions. Segur que no s'ha pres a la lleugera l'estudi de les dificultats que tots els escenaris plantegen.

És del resultat d'aquest exercici que esperem avui claredat. Una proposta nítida, que no vol dir necessàriament una proposta completament tancada però sí una indicació del camí a seguir que no siga possible confondre a la primera corba. Si aquesta vesprada els diputats ixen del Parlament amb aquest dibuix fet, siga quin siga, haurem guanyat molt i el president haurà fet el paper que se li reclama i que només ell pot fer. El que passe a partir d'aleshores, però, ja no dependrà només de Carles Puigdemont.

Quan Puigdemont va reaccionar a la derrota dels pressupostos proposant una qüestió de confiança va demostrar un tarannà que avui s'hauria de confirmar. Va dir que les decisions tenen conseqüències i que ell no volia passar de puntetes sobre una votació parlamentària que evidenciava que la majoria independentista no era capaç de tirar endavant el procés. Em va semblar entendre, aleshores, que amb això enviava un missatge: ell està disposat a fer de president però és conscient que ni tan sols un president pot fer-ho tot. Així que calia que els papers s'ordenaren i que cadascú fes la seua feina amb el màxim rigor possible i sense confondre rols. Per això crec que hem arribat al dia d'avui en les condicions i de la manera que ell ha volgut. I demà, en tot cas, ja serà el moment de tots els altres.