5.200 milions

De pes­se­tes, és clar. No sé per quina raó, si la quan­ti­tat de diners de què es parla em toca la curi­o­si­tat, el cor o bé la but­xaca, tra­du­eixo automàtica­ment els euros a pes­se­tes. Em sento molt més iden­ti­fi­cat amb el pro­blema i, si la quan­ti­tat cor­res­pon a un càrrec ban­cari o bé a una fac­tura, lla­vors em sento tocat del tot. L'euro em molesta com un parent que ve a pas­sar dos o tres dies i, com que menja i se sent bé, es queda dues set­ma­nes.

Sem­bla que l'afer Millet comença a mate­ri­a­lit­zar-se de manera apro­xi­mada en 31 mili­ons d'euros, milió més, milió menys. Queda clar que la quan­ti­tat exacta serà impos­si­ble de defi­nir. L'embo­lic és tant gran, amb tants ves­sants i vari­ants, que ni que els mal­fac­tors es dis­po­ses­sin a dir la veri­tat no se'n sor­ti­rien. Pot­ser es podran valo­rar les quan­ti­tats reti­ra­des —millor dit, roba­des— en efec­tiu de la fun­dació i el con­sorci, els bonus cobrats esta­tutària­ment —quina barra!—, les inver­si­ons en soci­e­tats i com­pa­nyies i empre­ses immo­biliàries, les com­pres d'immo­bles i els que s'han cons­truït per a ús propi, i tot el que sigui visi­ble, pal­pa­ble i mesu­ra­ble, de manera apro­xi­mada.

Ara bé, les quan­ti­tats d'euros exi­li­ats, les comis­si­ons, els resul­tats paral·lels de les empre­ses, la major part de les fac­tu­res fal­ses, les repa­ra­ci­ons d'habi­tat­ges i ade­qua­ci­ons d'immo­bles, les bodes sona­des, els viat­ges inver­sem­blants, els hotels i res­tau­rants de màxim nivell, les joies, el Porsche de la nena, el Mer­ce­des de cap d'estat del padrino, el Mer­ce­des de minis­tre amb xofer de la senyora, la cui­nera i les minyo­nes, el sas­tre i els modis­tes de pri­mera, i mil i una des­pe­ses diver­ses que es pro­du­ei­xen quan el diner entra per la porta gran, mai podran ser quan­ti­fi­ca­des ni tan sols apro­xi­ma­da­ment. Res més dila­pi­da­dor que una but­xaca plena de diner fàcil i ines­go­ta­ble i una mà oberta.

Cada vegada més es des­tapa l'immens sarau que havia mun­tat aquest exem­plar de català atípic. Al prin­cipi, va fer pen­sar que es trac­tava d'un cer­vell desen­vo­lu­pat, maligne, hàbil i cal­cu­la­dor, que havia orga­nit­zat una trama que reque­ria una intel·ligència nota­ble. Es demos­tra, però, que és un pobre home. En rea­li­tat, sols és ago­sa­rat, des­ver­go­nyit, atre­vit i immo­ral, i la seva habi­li­tat ha estat repar­tir quan­ti­tats impor­tants a molts que ara callen aco­llo­nits. La cobdícia l'ha traït, per no saber dir prou. No es pot negar que ha sabut jugar amb la vani­tat. Sabia fer lluir i ha jugat amb els sen­ti­ments dels cata­lans, amics de la música i el cant. Aquesta és la part no valo­rada i és, en canvi, la que fereix direc­ta­ment Cata­lu­nya en gene­ral i Bar­ce­lona en par­ti­cu­lar. No anem pas bé. Em ve a la memòria aquell acu­dit d'un que truca per telèfon, i una veu li diu: «A quin número truca vostè?» Ell con­testa: «Al 974 27 72 86». Lla­vors li diuen que «no n'ha ende­vi­nat ni un!» i pen­gen. Fa temps, massa, que hem fre­nat i que els cata­lans no n'ende­vi­nem ni una. Què ens passa?