Política

Memòria històrica

L'ombra de Maria Martí

Cervià de les Garrigues il·lustra la dificultat dels pobles petits per sobreposar-se a l'afusellament d'una veïna relacionada amb l'assassinat d'un capellà

L'única ajusticiada a Tarragona, Elisa Cardona Ollé, va carregar amb l'execució a mans republicanes de diversos religiosos que s'amagaven en un hotel on treballava de cambrera

A Magdalena Nollal'acusaven de parar l'orella a converses al mercat de Galvany

La família de Maria Martí Igle­sias no vol reo­brir feri­des, hagin cica­trit­zat o no. Han pas­sat vuit dècades des que va ser afu­se­llada a Lleida. La seva neboda només tenia sis anys, i quan hi pensa li ve al cap una ombra. No els en que­den foto­gra­fies. En aquests qua­ranta anys de dic­ta­dura i qua­ranta més d'això que ente­nem per democràcia, la majo­ria de pro­ta­go­nis­tes ja no hi són. A Cervià de les Gar­ri­gues molts no saben la història i els altres no en par­len. “Ara això ja està esbor­rat, ja ningú pensa si la van matar, i nosal­tres voldríem con­ti­nuar així. Estem bé amb tot­hom i no en volem par­lar”, refusa ama­ble­ment la neboda. El Par­la­ment està tra­mi­tant l'anul·lació dels con­sells de guerra com el de Martí perquè el que quedi esbor­rat sigui la il·lega­li­tat dels judi­cis fran­quis­tes en el llarg camí cap a la dig­ni­fi­cació de la memòria dels repre­sa­li­ats. A Cervià tots els camins por­ten a l'església, que s'alça fei­xuga i ver­ti­cal en una plaça ben petita. Un veí mira de reüll una casa del car­rer on vivia Martí i diu sotto voce: “Els d'aquesta casa van ser dels que li van fer les denúncies.” Pot­ser el cas no està tan esbor­rat.

Com cal, els veïns salu­den els foras­ters en cre­uar-s'hi pel car­rer, encara que no els cone­guin. Els foras­ters, aquell 23 d'octu­bre del 1936, ana­ven armats. Maria Martí, mes­tressa de casa de 38 anys, va tenir la pega d'estar al replà quan van pas­sar uns mili­ci­ans a mig matí i li van orde­nar: “Eh, usted, ¡llévenos a la casa del cura!” La dona els hi va acom­pa­nyar i se'n va tor­nar a casa. Segons la seva decla­ració, no els conei­xia. El capellà, Aga­pit Gor­gues, va poder fugir per dar­rere de la casa, però només durant una hora i mitja. El van tro­bar en un cor­ral veí i el van assas­si­nar. A Martí la van car­re­gar amb tota mena d'acu­sa­ci­ons per aca­bar de for­nir el judici: saque­jos, crema d'imat­ges a l'església par­ro­quial... L'informe de la Guàrdia Civil, que con­serva l'Arxiu Mili­tar Ter­ri­to­rial Ter­cer de Bar­ce­lona, des­criu que va ser “pro­pa­gan­dista” dels fets d'octu­bre del 1934 –quan Com­panys va pro­cla­mar l'Estat català– i en les elec­ci­ons del febrer del 1936. La Falange l'acu­sava d'“ideas extre­mis­tas” i “de malísima con­ducta”.

La ins­trucció recull que va estar afi­li­ada a la CNT. De fet, aquell 23 d'octu­bre no només van matar el capellà. Hi va haver un alter­cat previ entre la CNT i la UGT amb diver­sos morts. Resu­mi­da­ment, tots volien manar i es mata­ven pels car­rers.

El que no diu el sumaríssim és que hi va haver una dona que va reve­lar que el religiós s'ama­gava al cor­ral, detall que va que­dar opor­tu­na­ment ocult i no va tenir les con­seqüències que va patir Martí. Aquesta altra dona per­ta­nyia a una família que no era pre­ci­sa­ment repu­bli­cana, com la de Martí, que s'havia sig­ni­fi­cat durant les col·lec­ti­vit­za­ci­ons. Segons el doc­tor en història Josep Rubió, del Cen­tre d'Estu­dis de les Gar­ri­gues, “no va ser Martí només qui va dela­tar el capellà, sinó que també hi va haver altra gent que el va denun­ciar, per dife­rents motius. Però aca­bada la guerra, l'única per­sona que van acu­sar direc­ta­ment va ser a ella”.

Rubió remarca que “una cosa és el que diu el sumaríssim i l'altra és el que real­ment va pas­sar”. Quan comença la guerra, dete­nen a Cervià una sèrie de grans pro­pi­e­ta­ris i els por­ten a la presó, a Lleida. Una dona hau­ria dela­tat el capellà com a moneda de canvi per treure el pare de la presó. “Això s'amaga i queda Martí com a única cul­pa­ble”, pun­tu­a­litza. En els judi­cis fran­quis­tes, la pressió social i la influència i la posició dels denun­ci­ants eren deter­mi­nants.

“Si algun dia em maten i sabeu quins han estat els meus assas­sins, per­do­neu-los.” Són parau­les que el sacer­dot, bea­ti­fi­cat el 2013, va adreçar a la família poc abans del mar­tiri. Per a qui segur que no hi va haver mise­ricòrdia va ser per a Martí. El mateix 2013 l'Ajun­ta­ment va auto­rit­zar el rec­tor de la parròquia de Sant Miquel a tras­lla­dar les res­tes d'Aga­pit del cemen­tiri fins a l'església par­ro­quial per ser enter­ra­des defi­ni­ti­va­ment.Les de Martí con­ti­nuen en una fossa comuna a Lleida.

Els crims de l'hotel Naci­o­nal

L'única afu­se­llada a Tar­ra­gona després d'un con­sell de guerra va ser Elisa Car­dona Ollé, asse­nya­lada també en relació amb la mort de cinc homes de fe. Era cam­brera a l'hotel Naci­o­nal de la ciu­tat. Li van mun­tar un sumaríssim per la mort, el setem­bre del 1936, de vuit per­so­nes: l'amo de l'esta­bli­ment, els cinc reli­gi­o­sos que s'hi ama­ga­ven des de feia un parell de mesos i un home de dre­tes amb el seu fill. L'acu­sa­ven d'haver-los dela­tat a les milícies de la CNT i la FAI com a represàlia perquè l'amo havia con­trac­tat una altra cam­brera men­tre ella no hi era.

Segons con­clou, Les Obla­tes 1939-1941: presó de dones de Tar­ra­gona, de l'his­to­ri­a­dor Josep Subi­rats i la peri­o­dista Pilar Poy, quan van arri­bar els fran­quis­tes a Tar­ra­gona, el nou amo de l'hotel, nebot de l'ante­rior, va voler aco­mi­a­dar Car­dona, “i no se li va ocórrer altra idea que invo­lu­crar-la en aquell fet, dient que, com que Elisa conei­xia la iden­ti­tat dels hos­tes, ben segur que ho havia fet saber a algú”.

Car­dona va ser “pasada por las armas” a la mun­ta­nya de l'Oliva a dos quarts de sis del matí del 22 d'abril del 1939, segons deta­lla el seu con­sell de guerra. Abans de morir, Marina Car­dona, ger­mana d'Elisa, va expli­car a Poy que la família no va saber de l'exe­cució fins que al cap d'un temps uns veïns de Due­saigües, d'on és la família, els van ense­nyar el Dia­rio Español de Tar­ra­gona, que infor­mava de la defunció.

Regis­tre infructuós

També del Baix Camp era Mag­da­lena Nolla Mont­seny, d'Alforja, però va ser afu­se­llada a Bar­ce­lona. Igual­ment li impu­ta­ven haver dela­tat el para­dor de diver­sos reli­gi­o­sos que van ser assas­si­nats i haver-se que­dat roba de l'Asil Duran de Sant Feliu de Llo­bre­gat. L'hau­rien vist empor­tar-se'n “bul­tos”. En el regis­tre que van prac­ti­car a casa seva no van tro­bar ni ras­tre del saqueig: “El regis­tro dio por resul­tado el hallazgo de mue­bles usa­dos y, al pare­cer, de la pro­pi­e­dad de la dete­nida”. En con­tra seva va pesar que el seu marit fos asse­nya­lat com a mem­bre de les patru­lles de con­trol repu­bli­ca­nes. La qua­li­fi­quen de “mujer de muy mala con­ducta”, afi­li­ada a ERC des de l'adve­ni­ment de la República i par­ti­ci­pant en la “revo­lución sepa­ra­tista” del 1934. El far­ci­ment del con­sell de guerra espe­ci­fica que se la veia al mer­cat de Gal­vany de Bar­ce­lona acos­tant-se a les con­ver­ses d'altri “con el sólo fin de des­cu­brir el matiz de las mis­mas” i de denun­ciar-ho “a las patru­llas de con­trol d'Esquerra Repu­bli­cana”. No cal dir que Nolla va negar tots els càrrecs, i que no li va ser­vir de res. És una de les 12 roses de Montjuïc.

78.331
persones
van ser represaliades pel franquisme a Catalunya a partir del 1937, de les quals, 7.718 eren dones.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia