L'acumulació de càrrecs

CiU ha cri­ti­cat la política Anna Hernández Bonan­cia perquè acu­mula diver­sos càrrecs sor­gits de la seva con­dició ini­cial de regi­dora de l'Ajun­ta­ment de Sant Just Des­vern, de la qual deriva ser dipu­tada pro­vin­cial i fins a 14 per­ti­nen­ces a òrgans de direcció en ins­ti­tu­ci­ons i empre­ses públi­ques. Els mit­jans madri­lenys, sem­pre atents a divul­gar tot el que pugui menys­ca­bar la imatge de Cata­lu­nya, se n'han fet ressò de seguida perquè Anna Hernández, per cert, ori­ginària per part de mare del Perelló, és la dona del pre­si­dent Mon­ti­lla. El cinisme del con­ver­gent Felip Puig, col·labo­rant amb la caverna mediàtica, és ben mani­fest si con­si­de­rem que aquesta con­cen­tració de fun­ci­ons suc­ce­eix també a CiU i era encara més gran quan ells ocu­pa­ven el poder. En qual­se­vol cas, l'acu­mu­lació de càrrecs per­ju­dica l'eficàcia de la tasca repre­sen­ta­tiva o exe­cu­tiva.

Tinc una experiència per­so­nal que ho acre­dita i que ara m'obliga a fer autocrítica. En la segona mei­tat dels vui­tanta, quan era direc­tiu de la UGT de Cata­lu­nya, vaig arri­bar a for­mar part simultània­ment d'una desena d'orga­nis­mes, des dels con­sells gene­rals de l'Inem i la for­mació pro­fes­si­o­nal, a Madrid, fins al con­sell de segu­re­tat ciu­ta­dana de Bar­ce­lona i el con­sell de tre­ball de Cata­lu­nya. Es cobra­ven die­tes per assistència a les reu­ni­ons però jo mai vaig per­ce­bre'n cap perquè, segons em varen dir, la norma era que ho fes­sin els sin­di­cats (cosa que després em crea pro­ble­mes amb Hisenda, perquè les fac­tu­ra­ven a nom meu); ni tan sols vaig cobrar mai sou del sin­di­cat, vivia de la nòmina pelada de fun­ci­o­nari docent en comissió de ser­veis. La família i els amics em deien que era babau i no es can­sa­ven de retraure'm fets que conei­xien d'altres sin­di­ca­lis­tes i polítics.

Excepte un parell que esta­ven lli­gats a la meva con­dició de secre­tari, pri­mer de For­mació i després de Política Ins­ti­tu­ci­o­nal, per a la resta s'hau­ria pogut nome­nar lliu­re­ment qual­se­vol per­sona. El pro­blema és que els orga­nis­mes de poder (vull dir par­tits, sin­di­cats, patro­nals i altres) són mal­fi­ats per natu­ra­lesa i per tant con­tra­ris a dele­gar repre­sen­tació en gent que no formi part de l'entorn de la cúpula diri­gent o s'hi mogui, que no sigui d'abso­luta con­fiança i esti­gui ben collada. Això garan­tirà que el marge de dis­cre­ci­o­na­li­tat que pot tenir el nome­nat difícil­ment s'allu­nyi del cri­teri ofi­cial de l'orga­nisme, però resta eficàcia a la seva feina, dedi­cació i sovint hi ha deci­si­ons no sufi­ci­ent­ment ava­lu­a­des que esca­pen a la funció de con­trol que els cor­res­pon­dria. La raó és sen­zi­lla­ment que les per­so­nes som limi­ta­des i ningú pot alhora estar al cor­rent de tot el que suc­ce­eix a tots els òrgans o con­sells de què forma part a més de la seva res­pon­sa­bi­li­tat per­so­nal i directa pel càrrec ini­cial que ocupa. De petits ens varen ense­nyar que el do de la ubiqüitat és sola­ment diví.

Els fun­ci­o­na­ris públics tenen nor­mes d'incom­pa­ti­bi­li­tats que, a més d'impe­dir-los inter­ve­nir com a par­ti­cu­lars en aquells assump­tes en què han de dic­ta­mi­nar com a tècnics, posen límits de dedi­cació horària efec­tiva a la seva feina, també a les seves per­cep­ci­ons econòmiques i fins i tot per rea­lit­zar tre­balls pri­vats neces­si­ten la comp­ta­bi­lit­zació, que els suposa reducció en el seu sou. Per què no es fa el mateix amb el polítics? Els càrrecs de repre­sen­tació ben repar­tits, i no pas acu­mu­lats en uns pocs man­da­rins, garan­ti­rien una major atenció als afers a estu­diar, l'assistència a totes les con­vo­catòries, a la vegada que una més justa dis­tri­bució dels recur­sos públics en forma de die­tes i des­plaçaments. Però això es pre­di­car en el desert, perquè els que hau­rien de deci­dir-ho són jus­ta­ment els que a avui dia estan a la cúpula i gau­dei­xen de tan­tes acu­mu­la­ci­ons, no pas de sous (que està explícita­ment pro­hi­bit), però sí de die­tes i altres pre­ben­des.