Una espanyolista que «encisa» independentistes

El dia que la selecció espanyola de futbol jugava un amistós contra l'Argentina i bona part dels bars eren buits, el dia que desembarcaven a Barcelona els barons del PP –instigador del menyspreu que ens propugnen fora d'aquí–, el dia que les pressions polítiques no permetien disputar un partit de futvòlei entre Catalunya i Espanya, aquest dia, un centenar d'independentistes quedaven encisats, momentàniament, per una espanyolista –malgrat que ella es defineixi com a liberal conservadora, en la pràctica afirma que Catalunya s'ha de mantenir dins l'Estat espanyol.

A les vuit del vespre, al Cercle Jove de Santa Coloma, se celebrava un cara a cara sobre el «sí» o el «no» a la independència del nostre país. Un acte organitzat per la plataforma que promou la consulta popular. El «sí» el defensava Jaume Renyer, professor de dret administratiu de la Universitat Rovira i Virgili, candidat d'Esquerra Independentista a la presidència d'ERC i ara membre de Reagrupament. El «no», Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya, exdiputada, exmilitant del PP i que va ser candidata a la presidència d'aquest partit a Catalunya.

Maneres de fer oposades. A Renyer, davant d'un públic convençut, no li calia apel·lar al sentiment i va basar bona part de la seva intervenció en la base històrica que Catalunya ja ha estat un estat. Nebrera, en canvi, es va decantar per una línia més populista –ella ho negava però inevitablement ho estava sent–. I va encisar. Fins al punt que algun d'aquests independentistes convençuts la va aplaudir. Però va ser un encisament momentani.

Amb una combinació de tendresa, de rotunditat en les afirmacions, de discurs polític i, m'atreviria a dir, també de sensualitat, Nebrera de fet va dir que si ara a Espanya la corrupció és a l'ordre del dia, canviaria gaire el panorama si Catalunya fos independent i hi continuessin manant els mateixos?

Resposta de Renyer: «La capacitat de la independència depèn de la capacitat del poble que la demana. I tots els estats tenen problemes de corrupció, perquè la condició humana és així. L'important, però, és tenir mecanismes per combatre-la. El rellançament d'un país neix d'un projecte polític nou». Nebrera, que té respostes per a tot, contraataca: «No hi ha alternatives més abastables, com el canvi d'estructura de l'Estat? Per què no podem ser com Alemanya o com els Estats Units? Per què en trenta anys no hem estat capaços de reformar la llei electoral?».

Molts dels independentistes convençuts, en aquest moment, es deixen encisar. «És clar que sí, qui no voldria que Espanya fos Alemanya o els Estats Units?». Però de cop deixen de badar: «Però la realitat és que ni s'hi assembla!».

Quan toca parlar al públic, òbviament, el 99% de les preguntes van dirigides a Nebrera. Durant el debat, que no va ser calorós, Nebrera riu, es toca el cabell, busca complicitats amb el moderador, encisa. Utilitza aquells recursos que tant ressò mediàtic li han proporcionat. No li surt malament, davant un públic hostil.

Per la seva part, Renyer es manté en un segon terme, sense buscar el cara a cara. Només s'indigna –si es pot dir així– quan Nebrera defensa que les infraestructures com l'aeroport es potencien en base a la iniciativa privada. Renyer ho té clar: «Hi ha una injustícia estructural de l'Estat envers Catalunya en aquest sentit. Espanya no ens dóna res». Aquí l'aplaudeixen a ell.

Nebrera encisa però no convenç, òbviament. Em quedo amb una de les seves frases: «Compte amb el que desitgem perquè probablement s'acaba aconseguint.» Potser desitjar que Catalunya sigui independent és il·lusori. No ho és pensar que Espanya pot canviar?