Les entranyes del femer

L'ESCRIPTORI

La ditiràmbica tra­jectòria política i social valen­ci­ana dels dar­rers anys, la de l'enri­qui­ment meteòric, la dels polítics caval­cant en els lloms de la luxúria mediàtica, la dels diners cor­rent de mà en mà a la velo­ci­tat del gue­pard, o inver­tits en comis­si­ons i pas­to­sos arti­cles de luxe, s'hi va tro­bar amb la rea­li­tat de la crisi a l'alçada dels ulls i la incòmoda cons­ta­tació, a mode d'acta d'una època, de con­ver­ses inde­cents i impròpies en mans de jut­ges i poli­cies.

La cai­guda ha estat dura, per més que Fran­cisco Camps i Rita Bar­berà trac­ten de dis­si­mu­lar-la reme­mo­rant els bons temps al volant d'un Fer­rari. Molt dura. I encara no hem tro­bat les durícies finals.

Clar que per fixar els fets en tota la seua dimensió man­cava que emergís a la superfície alguna història sor­gida direc­ta­ment del cla­ve­gue­ram igno­rat d'una soci­e­tat satis­feta que tan­cava els ulls davant les entra­nyes del femer, de les muco­ses infec­tes de la ignomínia. L'assas­si­nat fa dos anys de l'alcalde de Polop de la Marina, i la inci­pi­ent reso­lució del cas, ara, en podria fer aquesta funció.

Les pin­ze­lla­des literàries pre­ce­dents, dels pocs escrip­tors que han reflec­tit l'obs­cu­ri­tat d'un temps de llu­minàries, se'ns apa­rei­xen ara com a esbos­sos tímids i esquemàtics. La millor ficció, la més dura i col­pi­dora, ens la pro­por­ci­ona sem­pre la rea­li­tat.

Si més no, l'assas­si­nat d'Ale­jan­dro Pon­soda conté tots els ingre­di­ents d'aquells gui­sats indi­ges­tos però idi­o­sincràtics. Un pro­jecte urbanístic dis­cu­tit i dis­cu­ti­ble, una mort, sica­ris, supo­sats empre­sa­ris de nul·la volada, un prostíbul que havia fet el paper de plató de la pel·lícula Hue­vos de oro de Bigas Luna (un altre esbós insu­fi­ci­ent, com s'ha vist), tràfec amb dro­gues... Manca, per com­ple­tar el qua­dre, que apa­rega per allà alguna màfia com les carac­te­rit­za­des magis­tral­ment per David Cro­nen­berg en Pro­me­sas del Este. O les més bar­ro­e­res de la Gomorra de Roberto Savi­ano.

En un debat recent, la prudència em va por­tar a dir que el crim de Polop s'havia de lle­gir en clau de crònica de suc­ces­sos sinis­tra, d'una pàgina més de l'Espa­nya pro­funda de la que en for­mem part, per molt que ens pese. El nos­tre Fago par­ti­cu­lar. Però les simi­li­tuds s'aca­ben ben aviat: assas­si­nat d'un alcalde. I ja podem parar. Ací, pel que sem­bla, no hi ha rancúnies atàviques mode­la­des pel temps i els malen­te­sos no resolts. Això és tan sols una part de l'expli­cació.

A Polop hi ha el ras­tre dels diners, de l'eufòria urbanística que ens farà rics a tu a mi sense donar un pal a l'aigua, el somni dau­rat dels medi­o­cres, els tre­pes i els cor­rup­tes. Pel que anem sabent, algú obs­ta­cu­lit­zava això i el recurs gene­ra­lit­zat al cop d'estat, en forma de moció de cen­sura, o no era pos­si­ble o se'ls hi feia massa fei­xuc. Algú coneix uns sica­ris. Per 50.000 euros tot arre­glat. Així de sim­ple, sinis­tre i ter­ri­ble.

L'anècdota no fa la cate­go­ria. Estem lluny del nivell de degra­dació moral d'uns altres indrets, del detri­tus de la Itàlia meri­di­o­nal que en des­criu Savi­ano, per no cer­car exem­ples més exòtics. Però de la mateixa forma que els sacer­dots romans inter­pre­ta­ven les entra­nyes dels ani­mals, nosal­tres hauríem d'obser­var amb la màxima atenció que es coïa, i cou, en els racons més obs­curs del femer.

Per a que ningú no diga després que no hi ha res que rege­ne­rar i que els valen­ci­ans estan, estem, més pre­o­cu­pats per unes altres coses. Com si la degra­dació i la cor­rupció no esti­gue­ren en la base del nos­tre des­as­tre econòmic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.