Acostarà presos Rajoy?

Abans d'instal·lar-se a La Moncloa com a president espanyol, Mariano Rajoy va ser el ministre de l'Interior amb José María Aznar entre el febrer del 2001 i el juliol del 2002. Van ser disset mesos en què ETA va assassinar tretze persones, des de l'ertzain Ignacio Totorika a Hernani i el mosso Santos Santamaria a Roses (març del 2001), fins al regidor socialista Juan Priede a Orio (març del 2002). Un assassinat cada quaranta dies és la macabra ràtio amb la qual va conviure Rajoy a Interior, així que quan ETA va anunciar el seu alto el foc definitiu deu anys després, el 20 d'octubre del 2011, la seva no era una opinió qualsevol. “És una bona notícia que hàgim aconseguit que ETA renunciï a imposar el seu projecte polític per mitjà de la mort, la por, la violència i l'exclusió”, va elogiar un Rajoy que se sentia ja president in pectore davant la cara de perdedor del rival Alfredo Pérez Rubalcaba.

El Rajoy de l'oposició que va ser capaç de celebrar “una bona notícia” el 2011, paradoxalment, era ahir un president reelegit que semblava enutjat per la notícia del desarmament anunciat per ETA abans del 8 d'abril. “ETA ha decidit desarmar-se unilateralment, que ho faci i que de passada es dissolgui, i el govern aplicarà la llei igual per a tothom”, va afirmar Rajoy en una intervenció en el setzè congrés del PP de Madrid.

Com si el desarmament no fos la continuació lògica i palpable de la “bona notícia” de l'adeu a les armes del 2011, les cares ahir al Consell de Ministres i al congrés del PP madrileny distaven de ser l'esclat de joia davant una bona notícia. “El govern no especula mai sobre la voluntat i els desitjos de les organitzacions terroristes”, havia arribat a dir hores abans el portaveu Íñigo Méndez de Vigo.

L'ocasió regala a Rajoy l'opció d'inscriure el seu nom al costat de l'extinció d'ETA com a organització armada, però arriba en una conjuntura enrevessada: el PP ha avalat els pressupostos bascos del govern PNB-PSE d'Íñigo Urkullu i, en justa reciprocitat, espera que el PNB doni el sí als comptes estatals al Congrés. Amb ETA protagonitzant un desarmament llargament esperat i a completar el 8 d'abril, per a Urkullu seria difícil d'explicar que no exigeixi a Rajoy un acostament de presos d'ETA als centres bascos. L'enrevessament no és complet si no es té en compte que l'anhel de Rajoy és forjar l'entesa amb el PNB i alhora amb C's, un partit que encapçalat per Albert Rivera s'ha acostat a associacions com ara l'AVT i Dignidad y Justicia, que combaten l'acostament i que van quedar sense referent des de l'extinció d'UPyD i l'abandó per part del vell PP que les citava a la plaça de Colón de Madrid per cridar contra Rodríguez Zapatero. La FAES –amb Aznar de guaita– i els Libres e Iguales de Cayetana Álvarez de Toledo estan des d'ahir ojo avizor.

Quan el desarmament d'ETA es confirmi, doncs, Rajoy haurà de respondre –i no respondre és també una resposta, com diria ell– a la pregunta més temuda: està disposat a acostar presos als centres penitenciaris bascos? L'acostament no és més que no castigar una mare biscaïna a fer un trajecte en cotxe de Bilbao fins a Puerto de Santa María (Cadis) –979 quilòmetres d'anada i 979 quilòmetres de tornada– si vol veure un fill que militava a ETA i que pagarà igualment pels seus crims al marge del lloc, però no és aquesta la visió imperant a la dreta. “Confiem en la fermesa del govern, zero acostaments”, exigia ahir Daniel Portero, president de Dignidad y Justicia i fill de Luis Portero, el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia assassinat per ETA el 2000.

Que Rajoy sospiti que li arriba l'hora de respondre a la pregunta del destí dels presos d'ETA, però, no deixa de ser una paradoxa perquè l'actual inquilí de La Moncloa ha integrat consells de ministres que han aprovat acostaments. El segrest del funcionari de presons Ortega Lara amb què va conviure el PP al poder el 1996 no va impedir que Aznar acostés 135 presos a Euskadi abans de la treva d'ETA i del diàleg del 1998. Rajoy era titular d'Administracions Públiques i qui firmava els acostaments era el ministre de l'Interior, Jaime Mayor Oreja. “El procés serà llarg. No hi podrà haver mai vencedors ni vençuts”, sentenciava la mà dreta de Mayor Oreja, Ricardo Martí Fluxá, el 27 de novembre del 1997, quatre mesos després de l'assassinat del regidor del PP d'Ermua, Miguel Ángel Blanco. Rajoy té ara a tocar la fi d'ETA, però també intueix què succeirà si aprova el que Aznar va aprovar.