Carme Chacón

Vaig conèixer Carme Chacón un mes d'abril d'ara fa disset anys al bar del Congrés dels Diputats. Acabava d'incorporar-se com a novella diputada socialista al mateix temps que s'obria una legislatura de majoria del Partit Popular. Un veterà diputat del seu partit havia aconsellat a la recent diputada, en format irònic, que havia de parlar amb mi. En to de burla li digué que un servidor li explicaria l'entrellat polític i periodístic dels passadissos de la política catalanomadrilenya. S'ho va creure. Es va adreçar a mi. Es va presentar i ambdós vam fer un tomb per tot l'edifici del Congrés dels Diputats que va durar tota la tarda. L'interès de la jove diputada per saber-ho tot d'aquell ampli món era gairebé desmesurat. Recordo la conversa que va mantenir amb la bibliotecària de les Corts per intentar esbrinar l'existència de biografies de dones diputades en l'època de les repúbliques, així com les converses amb els cambrers i personal subaltern.

Llavors, Carme Chacón encara no tenia trenta anys. Havia anat a la llista dels socialistes per Barcelona per seguir servint des de la política com havia fet des de més jove des de l'Ajuntament d'Esplugues. No estava contaminada ni pels aparells del PSOE ni del PSC. Ni per la fal·lera d'ésser algun dia ministra d'Habitatge o de Defensa, o fins i tot com s'havia apuntat candidata a presidir el PSOE i, de retruc, ocupar la presidència del govern espanyol. Chacón pertanyia a una nova generació de dones joves i preparades que volien participar en política per tirar endavant els seus ideals i que sovint van veure que van ésser utilitzades com a cares amables de la política fins que va convenir. Després d'aquella tarda d'amabilitats i d'aprendre dels joves polítics sense càrrec la nostra relació va ésser distant com ha d'ésser entre un polític i un periodista... Que descansi en pau.