Memòria i mites de la guerra civil

Hi ha pocs epi­so­dis històrics que hagin gene­rat una pro­ducció bibli­ogràfica tan intensa com la guerra civil. Si es dedi­quen a fer una sen­zi­lla recerca en qual­se­vol por­tal vir­tual de les bibli­o­te­ques públi­ques o en la base de dades de lli­bres edi­tats, ens ado­nem dels milers i milers de volums edi­tats, la qual cosa fins i tot pro­voca que algun cer­ca­dor ens obli­gui a aco­tar la nos­tra recerca. El mate­rial, doncs, és inter­mi­na­ble, més enllà dels buits que puguin exis­tir, tant en l'aspecte temàtic com en el ter­ri­to­rial. Una altra cosa ben dife­rent és que tanta pro­ducció ens hagi aju­dat a enten­dre un epi­sodi tan com­plex d'expli­car com fàcil de caure en els apri­o­ris­mes ideològics o les ter­gi­ver­sa­ci­ons malin­ten­ci­o­na­des. Encara avui, es man­te­nen ins­tal·lats alguns mites que va dei­xar-nos com a herència el fran­quisme, com ara el de l'amenaça comu­nista com a prin­ci­pal mòbil dels revol­tats, el de l'habi­li­tat diplomàtica de Franco per man­te­nir-nos en la neu­tra­li­tat durant la guerra mun­dial o el de la visió mani­quea de bons i dolents. El 1956, quan el règim s'ha s'havia llançat en braços dels Estats Units en la lluita con­tra el bloc comu­nista, un manual d'història sen­ten­ci­ava que el 1936 s'havia posat en perill “a todos los españoles hon­ra­dos con­tra el detes­ta­ble con­junto de maso­nes, mar­xis­tas, comu­nis­tas y sepa­ra­tis­tas que lle­va­ban a nues­tra patria al abismo y la ruina mate­rial y moral”.

El Memo­rial Democràtic i l'Ins­ti­tut Català de Recerca en Patri­moni Cul­tu­ral van voler con­tri­buir a esvair alguns dels mites i van orga­nit­zar una jor­nada sobre la guerra civil a les comar­ques giro­ni­nes, la dar­rera d'un cicle que ha inten­tat acos­tar una visió que no es limiti a la capi­tal del país. La jor­nada va aple­gar alguns dels millors espe­ci­a­lis­tes de les comar­ques giro­ni­nes. I el fil con­duc­tor de bona part de les seves inter­ven­ci­ons va ser la volun­tat de tren­car aquests mites i recu­pe­rar la memòria. Josep Clara, que es va cen­trar en la trama cons­pi­ra­tiva del 18 de juliol del 1936, va posar de mani­fest que allò que per­se­guien els insur­rec­tes no era l'amenaça comu­nista, sinó les refor­mes repu­bli­ca­nes, i que mal­grat la imatge de caos que es va voler tras­lla­dar per des­criure allò que va suc­ceir a la rere­guarda repu­bli­cana, “la rea­li­tat és des­men­tida pels papers de la mateixa causa gene­ral i els infor­mes de la Guàrdia Civil”. La his­to­ri­a­dora Gemma Domènech va voler des­fer uns altres mites, en aquest cas els que van envol­tar el tema de la des­trucció i la sal­vació del patri­moni. I el pri­mer mite el va voler esvair des de bon començament, quan va anun­ciar la volun­tat de cen­trar-se en el patri­moni sal­vat, “perquè de la des­trucció se'n va par­lar durant qua­ranta anys”. La para­doxa d'aquests esforços és doble: d'una banda, perquè, tal com va afir­mar, “la par­ti­ci­pació en la sal­vació del patri­moni es va girar con­tra els seus pro­ta­go­nis­tes en el moment de la repressió fran­quista”; i, de l'altra, perquè la vocació per aple­gar el mate­rial aca­ba­ria esde­ve­nint la lla­vor dels futurs museus dio­ce­sans. La jor­nada també va tenir la par­ti­ci­pació del pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Girona Joa­quim Nadal, que té a les seves espat­lles un conei­xe­ment mil·limètric de la ciu­tat i una memòria nota­ble; i, a par­tir d'aquests dos ingre­di­ents, va treure petroli d'un fet apa­rent­ment anecdòtic com la col·locació de la pri­mera pedra de l'escola Prat de la Riba, el 24 de juliol del 1938, i va començar a des­gra­nar una llarga llista de pro­jec­tes que demos­tra­ven tant l'apa­rent nor­ma­li­tat del fun­ci­o­na­ment de l'admi­nis­tració com la vocació per man­te­nir el refor­misme repu­blicà, mal­grat les exigències de la guerra. En la jor­nada també hi va inter­ve­nir l'his­to­ri­a­dor David Gar­cia, que es va cen­trar en els bom­bar­de­jos i va posar èmfasi en el ves­sant mili­tar més que no pas en les seves con­seqüències per a la població civil; i Jordi Gaitx, que es va cen­trar en la reti­rada i l'exili, i es va lamen­tar de la difi­cul­tat per recu­pe­rar la memòria dels exi­li­ats. Els dar­rers mites va esvair-los Enric Pujol, cen­trat en el paper que va jugar la fron­tera i les penúries a les quals va sot­me­tre la població el fran­quisme pel seu aïlla­ment inter­na­ci­o­nal. L'his­to­ri­a­dor de Figue­res va res­se­guir amb detall l'obs­ti­nació del règim per for­ti­fi­car de dalt a baix la fron­tera, sobre­tot durant els mesos finals de la Segona Guerra Mun­dial. Però no es va que­dar només en la fron­tera física, sinó que va voler posar de mani­fest que per al règim fran­quista la fron­tera era un con­cepte ideològic, con­cre­tat en la volun­tat d'aïllar el país de la resta del món.

La jor­nada era gratuïta i l'objec­tiu, arri­bar al màxim de públic; però, mal­grat tot, l'assistència va ser més aviat minsa, tot i la qua­li­tat dels ponents i l'interès de bona part de les con­ferències. En la pre­sen­tació de l'acte, l'his­to­ri­a­dor Josep Lluís Martín va anun­ciar que la pre­tensió final era aple­gar el resul­tat de les jor­na­des que s'han fet arreu del ter­ri­tori en un únic volum; i fins i tot va apres­sar els ponents a lliu­rar el cor­res­po­nent text. Com a mínim, doncs, dis­po­sa­rem d'una segona opor­tu­ni­tat per com­pren­dre molt millor la guerra civil i per esvair del tot alguns mites que va dei­xar ins­tal·lats el fran­quisme.