L'estrena de la catedral del vi

A poc a poc, “una ger­nació vin­guda de tots els pobles de la roda­lia” s'aplega a l'espla­nada de davant de la nau prin­ci­pal del Celler Coo­pe­ra­tiu d'Espo­lla, que hom es dis­posa a inau­gu­rar. Els page­sos s'hi pre­sen­ten abi­llats amb els seus millors ves­tits, cons­ci­ents de la trans­cendència de l'acte. L'obra ha estat un pro­jecte col·lec­tiu, però també ha tin­gut alguns impul­sors des­ta­cats. Un d'aquests ha estat Fran­cesc Mas­cort. El jove pro­pi­e­tari no només ha abo­cat una part del seu patri­moni a fer rea­li­tat aquell pro­jecte, sinó que s'hi ha lliu­rat en cos i ànima. Ha visi­tat cellers d'una i altra banda de la fron­tera, s'ha reu­nit infi­ni­tat de vega­des amb els socis i ha superat tota mena d'obs­ta­cles. Pre­ci­sa­ment serà ell, com a pre­si­dent del sin­di­cat i alcalde d'Espo­lla, l'encar­re­gat d'exer­cir d'amfi­trió durant la visita inau­gu­ral.

Els actes s'ence­ten a les tres de la tarda, quan una cobla inter­preta l'Himne de Riego. Els assis­tents l'escol­ten “amb les tes­tes des­co­ber­tes”. La República ha estat pro­cla­mada set­ma­nes abans i l'acte esdevé un símbol dels nous temps, en què es bar­re­gen l'espe­rança en l'esde­ve­ni­dor i el desig d'esten­dre la moder­ni­tat arreu del país. Tot seguit, s'obren les por­tes de l'edi­fici i la comi­tiva hi entra de forma solemne, “amb la unció en què es pene­tra en un tem­ple”, en parau­les d'un cro­nista de l'acte. L'edi­fici, ideat per l'arqui­tecte Pelai Martínez, és esplen­dorós. Al sos­tre, uns grans arcs de punta d'amet­lla per­me­ten que la nau prin­ci­pal s'enlairi fins al cel i li doni “un aire d'eter­ni­tat”. Els page­sos i les auto­ri­tats miren i remi­ren les dife­rents sales. En un cos­tat, una d'àmplia conté les prem­ses i el con­junt de la maquinària. Les vint botes són gai­rebé ple­nes. La verema ha estat magnífica i les ins­tal·laci­ons acu­mu­len 7.000 càrre­gues de raïm, equi­va­lents a 850.000 qui­los. La cons­trucció s'ha estre­nat algu­nes set­ma­nes abans, amb motiu de la verema, però es mos­tra pre­pa­rada per a futu­res ampli­a­ci­ons i nous ser­veis, com aca­barà suc­ceint el 1948, quan es cons­truirà la sala de les botes de fusta o el 1961, quan s'eri­girà la nau cen­tral.

La llista d'auto­ri­tats és ben nodrida. Hi són pre­sents el pre­si­dent de Unió Sin­di­cal Agrària, Car­les Jordà, el de la Cam­bra Agrícola de l'Empordà, Eusebi de Puig, el dipu­tat Josep Puig Puja­des i el con­se­ller d'Eco­no­mia i Tre­ball, Manuel Serra i Moret. Alguns dels par­la­ments recor­den els ante­ce­dents imme­di­ats del pro­jecte, que se situen el 1929, quan es con­voca la pri­mera reunió de veïns. Però el sin­di­cat que ha acon­se­guit eri­gir el celler ha estat fun­dat el 1906, quan aquesta mena d'enti­tats es podien comp­tar amb els dits d'una mà. A par­tir d'ales­ho­res, ha hagut de fer front a tota mena de difi­cul­tats; però, mal­grat tot, ha acon­se­guit sobre­viure i ha pogut man­te­nir viu el fil roig de la coo­pe­ració. I això ha permès afron­tar la fita del celler. No és, doncs, una obra impro­vi­sada, fruit d'un ram­pell incons­ci­ent.

A banda de Fran­cesc Mas­cort, un altre dels pro­ta­go­nis­tes ha estat el marquès de Camps, el pri­mer pro­pi­e­tari d'Espo­lla. Ha estat ell qui ha cedit la finca la Coro­mina, de 5.620 metres qua­drats. Final­ment s'acorda la cessió en emfi­teusi perpètua. Entre les clàusu­les n'hi ha una de ben curi­osa que esta­bleix l'obli­gació de “pagar per Nadal tres galli­nes, valo­ra­des a l'efecte de capi­ta­lit­zació amb 5 pes­se­tes cadas­cuna”. Mal­grat la impli­cació de Fran­cesc Mas­cort i Car­les Camps, la coo­pe­ra­tiva i el celler sim­bo­lit­zen l'esforç i la tena­ci­tat de tot un poble. El 1931, els socis de la coo­pe­ra­tiva con­cen­tren el 80% de la collita de raïm reco­llida al muni­cipi. L'obra ha estat bas­tida amb 80.000 pes­se­tes, apor­ta­des pels socis en metàl·lic, jor­na­des de carro i de peó. En el seu par­la­ment, l'engi­nyer agrònom de Girona, Josep Maria Valls, des­taca la volun­tat de con­ver­tir el celler en “una obra ferma [...] bas­tida damunt la roca viva”; una obra, a més, que vol ser “de tots, de rics i de pobres, de dre­tes i d'esquer­res”. Els par­la­ments de les auto­ri­tats es suc­ce­ei­xen i, un rere l'altre, des­ta­quen la capa­ci­tat del poble d'Espo­lla per bas­tir el celler coo­pe­ra­tiu. En la seva inter­venció, el dipu­tat Josep Puig Puja­des es mos­tra admi­rat per una obra que “repre­senta la nove­lla cate­dral dels temps moderns”. A par­tir d'aquell 8 de novem­bre de 1931, aquell tem­ple del vi s'ha con­so­li­dat com una de les prin­ci­pals fites de l'agri­cul­tura giro­nina.