El PLC

«El principal partit de Catalunya és el PLC, el Partit Localista de Catalunya.» No és el primer cop que cito en un article aquesta frase, que recordo haver escoltat fa temps en una emissora de ràdio de la veu del lúcid escriptor i exdiputat Ignasi Riera. El debat que genera el projecte de llei que prepara el govern sobre l'ordenació territorial del país ha fet que aquest imaginari PLC hagi sortit amb força, tanta que fins i tot hi ha la seriosa possibilitat que, un cop més, el projecte de llei quedi bloquejat i es torni a ajornar una llei que determini una divisió territorial del país més d'acord amb la realitat que no pas l'actual.

És un partit que no té ni president, ni secretari general, ni comitè executiu, ni seus, ni militants que paguin quotes i que, per tant, no té problemes de finançament, com els altres partits. Tampoc es presenta a les eleccions. És un partit que admet la doble militància, i que és capaç de bastir una ideologia sovint basada en arguments que surten de les vísceres dels seus coreligionaris. Un partit que, a més, treu de polleguera les direccions de la resta de partits, als quals toca arbitrar entre posicions defensades per militants seus que, a més, militen en algunes de les faccions del PLC, que són tantes com municipis i comarques hi ha a Catalunya.

Mostres de la força del PLC les trobem aquests dies al Penedès, una part del qual reclama la vegueria pròpia, sense tenir en compte Barcelona i el Camp de Tarragona. O a la Catalunya Central, on es discuteix quina ha de ser la capital. O a l'Ebre, per l'antiga disputa entre Tortosa i Amposta. O al Pirineu, on es juga la capital entre Puigcerdà, Ripoll o la Seu d'Urgell... I, és clar, al Camp de Tarragona.

El PLC pot eliminar ell sol la divisió territorial. I si no ho fa el PLC, ho acabarà fent el Tribunal Constitucional, que diuen que vol eliminar les vegueries que preveu l'Estatut. Hi ha qui resa aquests dies perquè el Constitucional elimini aquesta part de l'Estatut pels problemes que ens estalviarem tots plegats, i un cop s'ha fet evident el fet que un acord entre les diferents faccions del PLC és, simplement, impossible. Més impossible encara quan no hi ha ningú que tingui ganes de donar un cop de puny damunt de la taula amb voluntat de posar ordre. Qui ho faci té els dies comptats, políticament parlant. I, és clar, davant aquesta impossibilitat, bo és que sigui el Tribunal Constitucional el que deixi sense efecte les polèmiques territorials històriques repartides per tot el país. El PLC es desactivaria (qüestió de noms a banda) i tot tornaria a ser com és ara. Mentre això no arribi, la discussió es manté. I la força del PLC és tal, que ha fet que el legislador hagi decidit no pronunciar-se i hagi optat per un «ja s'aclarirà cadascú» a l'hora de decidir capitals i altres aspectes que la llei territorial hauria d'aclarir i no s'atreveix.

Sort que ve Nadal i que Nadal és temps de pau. Cal esperar que durant el 2010 tots plegats no fem tant el ridícul. Amb el permís del PLC, és clar.