“Ningú no podrà dir que no ho havia vist venir”

És el coor­di­na­dor de l’ANC a Brus­sel·les. Als anys setanta es va començar a interes­sar per la inde­pendència de Cata­lu­nya. Actor de pro­fessió, lamenta que sovint con­voca a actes com la con­ferència de Puig­de­mont, Jun­que­ras i Romeva al Par­la­ment Euro­peu i no hi pot assis­tir. La pròxima Diada estarà volant cap al Japó i l’1 d’octu­bre, a Toló (França). Però des­taca que el que cal és que sales d’actes esti­guin ple­nes (“això ho tenim sem­pre”) i que per­so­na­li­tats i gent influ­ent d’altres països hi par­ti­ci­pin o n’esti­guin al cor­rent.

Si pel “procés” vols dir la inde­pendència de Cata­lu­nya, vaig començar a interes­sar-m’hi als anys setanta (i a Bèlgica vaig arri­bar-hi als noranta).El meu pare era actiu a l’Assem­blea de Cata­lu­nya des dels seus ini­cis. En la clan­des­ti­ni­tat. I quan va morir Franco vam començar a poder desen­vo­lu­par aquesta lluita de manera més oberta. Des de molt jove he llui­tat sem­pre per la sobi­ra­nia de tots els pobles. El sah­rauí, el palestí, el de Chi­a­pas i, evi­dent­ment, Cata­lu­nya. El que ara en diem el “procés” no és sinó la dar­rera etapa d’un llarg procés de presa de consciència i de lluita.

El Casal Català de Brus­sel·les(del qual vaig ser vice­pre­si­dent abans de ser coor­di­na­dor de l’ANC-Bru) va ser­vir per entrar en con­tacte una sèrie de gent que ens coneixíem per aquest lli­gam. Però el Casal engloba tots els cata­lans resi­dents a Bèlgica, entre els quals n’hi ha que no tenen perquè sen­tir-se obli­gats a par­ti­ci­par en res de caire polític o rei­vin­di­ca­tiu de qual­se­vol mena. Els llis­tats del Casal no es poden fer ser­vir per fer cap crida inde­pen­den­tista (ni cap altra), i com a vice­pre­si­dent, en el seu moment vaig ser garant de no bar­re­jar les coses. La fun­dació de l’ANC-Bru es va fer des d’una dot­zena de per­so­nes que es conei­xien pel Casal i que a poc a poc van tro­bar la manera de con­tac­tar altra gent que s’anava apun­tant... Així es va crear un col·lec­tiu, paral·lel al Casal, de gent interes­sada a defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya. Avui, encara que ens conei­xem tots (o gai­rebé tots), els dos col·lec­tius tre­ba­llen sepa­ra­da­ment i amb objec­tius dife­ren­ci­ats (el casal te una vocació sim­ple d’aple­gar la diàspora al vol­tant d’acti­vi­tats cul­tu­rals, lúdiques, d’esbarjo, etc.).

La tasca de totes les altres Assem­blees exte­ri­ors arreu del món es resu­meix a aple­gar la gent que pot i vol llui­tar per la inde­pendència de Cata­lu­nya (i ampliar aquesta base tant com es pugui); i difon­dre a l’estran­ger la nos­tra rei­vin­di­cació, amb l’objec­tiu de tenir prou con­tac­tes sòlids quan ens caldrà la reco­nei­xença inter­na­ci­o­nal que tot país neces­sita. A Brus­sel·les, seu de totes les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i de tan­tes altres d’inter­na­ci­o­nals, la pri­mera tasca la fem com tot­hom. Per la segona, a més tenim una res­pon­sa­bi­li­tat expo­nen­cial. Cada con­tacte que fem amb el govern fede­ral belga o amb els governs de les regi­ons i comu­ni­tats fede­ra­des, es troba reper­cu­tit en per­so­nes (dels matei­xos par­tits) que es tro­ben a altres instàncies (Par­la­ment Euro­peu, comissió...). Amb els nos­tres con­tac­tes amb par­tits polítics cata­lans i/o espa­nyols passa el mateix (per­so­na­li­tats que ens venen a visi­tar i dele­ga­ci­ons de par­tits i/o ins­ti­tu­ci­ons ins­tal·lades aquí, es cre­uen i es bar­re­gen). Diguem que tenim el pri­vi­legi (i la fei­nada) de tro­bar-nos al mig del remolí. Junt amb la feina (impa­ra­ble) dels ser­veis de Diplo­cat, i la siner­gia (i una certa amis­tat) amb l’equip de la Dele­gació del Govern davant les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i el seu repre­sen­tant per­ma­nent, Sr. Ama­deu Alta­faj (la com­pli­ci­tat amb el qual cele­bro cada dia), aquí no hi ha set­mana que no es parli de Cata­lu­nya, de la seva pro­pera inde­pendència... del seu con­flicte amb el govern del PP espa­nyol, etc. Quan arribi l’hora de reconèixer el nou estat, ningú no podrà dir que no ho havia vist venir.

El que compta és con­ti­nuar tots i cadas­cun de nosal­tres apor­tant tot el que puguem per fer-ho pos­si­ble i de la millor manera. No defa­llir per més que ens ata­quin tan injus­ta­ment i de manera bar­ro­era com vul­guin. Si hem arri­bat fins aquí, ara toca dir que ja queda poc. Una molt bona part del camí l’hem feta. Pacífica­ment, ale­gre­ment, en família, amb amics i ami­gues, amb com­pa­nyes i com­panys de la feina, amb gent que ni coneixíem... amb tanta gent amb qui no coin­ci­dim ni en gus­tos ni en tendències ni en ide­o­lo­gia... amb tot un poble! Si hem arri­bat fins aquí, això ja no ho para ni Déu ni el Dia­ble!