“Pel fet de retolar en català gent de la Crida va anar dies a la presó”

Jordi Sànchez és un dels diri­gents clau de l’estratègia inde­pen­den­tista cap al referèndum com a pre­si­dent de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC). Amb un lide­ratge après als anys de la Crida, la seva vocació política és la de l’acti­vista cívic –“els par­tits són impres­cin­di­bles perquè no hi ha democràcia sense ells, però la vida dels par­tits mai m’ha seduït perquè el par­tit ve de part, i necessària­ment una part es con­tra­posa al tot i vol créixer com­pe­tint amb les altres parts”. Rei­vin­dica que és indis­pen­sa­ble, també en aquesta cruïlla històrica de la política cata­lana, la trans­ver­sa­li­tat i uni­tat de veus per tal d’apro­fun­dir en drets i lli­ber­tats col·lec­tius.

Jordi Sànchez i Pica­nyol (1964) és fill de la plaça del Sol, al bar­ce­loní barri de Gràcia. Nas­cut en una família sar­da­nista, de cata­la­nisme popu­lar “no espe­ci­al­ment poli­tit­zat”, fa el seu bateig cívic a l’esplai de la parròquia del Coll, que com­pleta al de Sant Felip Neri sota la influència nai­xent de la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment i l’ecu­me­nisme cristià de Taizé mal­grat que a casa no són prac­ti­cants. L’agi­tació política i cívica de la tran­sició democràtica deter­mi­narà la seva tra­jectòria com la de tants joves, amb la influència del germà i una cosina més grans. “De vega­des, a les balla­des de sar­da­nes dels diu­men­ges al ves­pre a la plaça de Sant Jaume venien grups d’ultra­dreta com els Guer­ri­llers de Crist Rei a per­se­guir els joves.” El 1981, la fun­dació de la Crida a la Soli­da­ri­tat en Defensa de la Llen­gua, la Cul­tura i la Nació Cata­la­nes coin­ci­deix amb els seus anys a l’ins­ti­tut Mont­ser­rat, on és un dels fun­da­dors del col·lec­tiu inde­pen­den­tista del cen­tre. Després del con­cert en què la Crida omple el Camp Nou, Sànchez fa el pas i s’incor­pora a l’equip lide­rat per Àngel Colom i Aureli Argemí. “La Crida va ser la meva gran escola d’acti­visme polític.” Sota la influència per­so­nal de Lluís Maria Xiri­nacs i intel·lec­tual de Gandhi, Lanza del Vasto o Jean-Marie Muller, Sànchez es com­pro­met amb la deso­bediència civil i la no-violència, “sem­pre amb res­pecte a la vida i a l’adver­sari”.

En aquell moment, “ja era molt clar que els grans par­tits polítics havien garan­tit una tran­sició i una gover­nança dei­xant-se al calaix mol­tes coses, no poques renúncies i, sobre­tot, havien sacri­fi­cat el gran capi­tal humà del tei­xit asso­ci­a­tiu per for­nir les ins­ti­tu­ci­ons de gent capa­ci­tada”. Els anys 82, 83 o 84, la Crida viu “enor­mes con­vul­si­ons” perquè, segons Sànchez, els par­tits se sen­ten incòmodes amb el que fa, la volen con­tro­lar i hi ha epi­so­dis en què “s’intenta com­prar totes les volun­tats de la gent” de l’enti­tat: “Alguns par­tits s’allu­nyen de la Crida –CDC, PSC i, poste­ri­or­ment, també la futura ICV– no perquè digués coses que els fos­sin ali­e­nes sinó perquè ells havien dei­xat de dir-les.” Sànchez asse­gura que els diri­gents de la Crida es van bre­gar en aque­lles con­vul­si­ons: “Vam enten­dre que, al ser­vei de la política, cal també gent amb ganes de no dei­xar-se ins­tru­men­ta­lit­zar pels par­tits.” Sànchez serà por­ta­veu de l’enti­tat del 1983 fins a la seva dis­so­lució el 1993, després dels Jocs Olímpics. Cam­pa­nyes con­tra la Loapa, per la nor­ma­lit­zació lingüística, con­tra la Sisena Flota dels Estats Units o el Fre­e­dom for Cata­lo­nia dels Jocs. L’abril del 1985 fan una acció con­tra la reto­lació exclu­siva en cas­tellà de la Renfe: “Diguem-ho clar, ara que ens fan tanta por i ens ame­na­cen, gent molt jove­neta va aca­bar dies a la presó per haver reto­lat ‘sor­tida’ allà on posava ‘salida’.”

Sànchez defensa que la gran sort del movi­ment inde­pen­den­tista d’avui és que la “violència ha estat des­ter­rada del debat polític”. Admet que hi pot haver tensió, que s’hau­ran “d’assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats davant d’un estat intran­si­gent, que no busca el diàleg, que vol escar­men­tar uns pocs per donar una lliçó al con­junt de la soci­e­tat. Però això ja ho hem vis­cut”. Qui no té volun­tat de trans­for­mar la rea­li­tat, de fixar horit­zons per millo­rar, no assu­meix cap risc, con­clou. Sànchez demana fugir del vic­ti­misme –“això no és una lluita d’herois”– però deixa clar que gua­nyar el dret d’auto­de­ter­mi­nació, “fun­dar una república a par­tir d’un man­dat democràtic”, tindrà molts obs­ta­cles al davant. “Si som molts i assu­mim cadas­cuna de les con­seqüències del que anem a fer, l’Estat no ens pot gua­nyar”, apunta en relació amb la deso­bediència civil i la no-violència.

El pre­si­dent de l’ANC diu que tots els exem­ples de deso­bediència civil con­tem­porània en països democràtics demos­tren que “quan hi ha for­tes con­vic­ci­ons de justícia i consciència en la deter­mi­nació de les acci­ons, no hi ha meca­nis­mes poli­ci­als ni judi­ci­als sufi­ci­ents per tom­bar-te”. Con­vic­ci­ons i deter­mi­nació que, diu, s’hau­ran de mul­ti­pli­car en el con­junt de la soci­e­tat perquè “el canvi i el procés siguin molt més ràpids”.

Davant dels que tenen dub­tes, Sànchez recorda la història de la insub­missió al ser­vei mili­tar obli­ga­tori: “Quan vam començar el movi­ment de l’objecció de consciència érem qua­tre gats. Després en van venir uns quants i els objec­tors ana­ven a la presó. Després va venir la llei de l’objecció, i els insub­mi­sos ana­ven a la presó. Al final ja no hi havia prou pre­sons per als insub­mi­sos. Com va aca­bar? Amb la supressió del ser­vei mili­tar. Estem par­lant de Cata­lu­nya i Espa­nya a finals dels anys 80 i prin­ci­pis dels 90.”

Arri­bar a l’1 d’octu­bre és èxit, votar és èxit i asso­lir el reco­nei­xe­ment d’una volun­tat democràtica per cons­truir el futur és èxit, refle­xi­ona: “L’1-O ha entrat en la pre­visió del calen­dari inter­na­ci­o­nal. Cata­lu­nya i Espa­nya viu­ran un abans i un després.”