terrorisme
atemptats a Catalunya
“El pitjor que he vist mai”
“Hi havia persones ferides per terra a la part de dins de les Rambles. A tot arreu. De totes les edats. Gent que arrossegava gent”, relatava un testimoni després del pas de la furgoneta
Riuades de turistes fugien de la zona i intentaven refugiar-se en bars i botigues
“El pitjor que he vist mai.” Són paraules dites per Carlos Fernández, però que segurament servirien per a tothom que ahir cap a les cinc de la tarda eren a les Rambles de Barcelona. “Ens trobàvem a uns trenta metres, al carrer Hospital, i de cop hem vist com la gent venia corrents i cridant des de les Rambles cap a nosaltres”, va explicar ahir Fernández. Ell va aconseguir arribar-hi: “L’horror.” “Hi havia persones ferides per terra a la part de dins de les Rambles. A tot arreu. De totes les edats. Gent que arrossegava gent per intentar allunyar-se del lloc...”, va relatar via telefònica cap a les vuit del vespre des d’un bar de la plaça Sant Agustí on la policia els va confinar. Aquest testimoni assegura que no van sentir trets, només els crits de la gent. Sobretot de turistes que fugien.
Com Fernández, molts dels testimonis de l’atropellament o dels primers minuts després de l’atropellament es van anar refugiant en establiments de la zona. La policia acordonava la zona i obligava tothom a tancar-se per seguretat. Davant la incertesa d’on eren l’autor o els autors de l’atemptat es demanava a tothom que deixés els carrers lliures. També perquè poguessin actuar amb més facilitat i agilitat els equips d’emergència. Des del carrer Bonsuccés fins al mosaic de Miró, els testimonis asseguren que hi havia ferits i segurament morts. La zona segurament més visitada pels turistes on un vehicle havia provocat el pànic.
Com Fernández, de por, pànic i terror parlava Blanca Ramos, que estava amb la seva mare comprant peix a les parades del mercat de la Boqueria. “He sentit corredisses i de seguida el pànic s’ha palpat en l’ambient. Ningú no sabia què passava, però era evident que era greu.” Ella sí que assegura que es van sentir trets. I enmig del caos i el desastre, una història de solidaritat: “La meva mare i jo hem sortit al carrer, espantades. Un cotxe s’ha aturat i ens ha demanat on anàvem. Ens ha acompanyat a casa: un gest de solidaritat que ens ha emocionat.” Ramos insistia en la idea de la por i el desconcert. “Ha sigut horrorós, no havia passat tanta por en tota la meva vida”, va assegurar.
A quarts de vuit del vespre, Eduard Elias, un veí de la Rambla a tocar del carrer Hospital, va assegurar en conversa telefònica amb aquest diari que el que veia des del seu balcó eren sis cadàvers tapats amb una manta. Era a casa quan es va produir l’atemptat. “He sentit les topades, uns cops molt forts i gent corrent i cridant. En sortir al balcó he vist l’estesa de morts i ferits”, relatava. Fins cap a les vuit, els agents de les forces de seguretat no van començar a deixar sortir alguns dels vianants que s’havien refugiat en establiments de la zona. Elias va estar veient tota la tarda des del seu balcó precisament el punt on la furgoneta va aturar el seu recorregut macabre, sobre el mosaic de Miró.
“Les últimes parades de flors estan rebentades i alguns cossos hi han caigut a sobre”, va indicar aquest veí, que també va corroborar el ràpid desplegament policial. Va explicar que l’aparició de la policia, després de l’atemptat, havia estat “immediata, en qüestió de segons”. En canvi, va afegir, que les ambulàncies van trigar una mica més a arribar, entre 5 i 10 minuts, en aquest punt, que és on es va acabar aturant la furgoneta baixant des del capdamunt de les Rambles.
“He corregut com ells”
Una altra veïna de les Rambles és la Karen. Eren cap a les cinc: “Anava cap a casa i he vist una onada de gent que corria. M’he espantat molt i, sense saber què passava, he començat a córrer com ells.” En el seu cas, es va refugiar a la primera botiga que va veure oberta, un Zara, amb una cinquantena de persones més. Tampoc sabien què passava exactament, però sí que sabien que els Mossos d’Esquadra els prohibien sortir-ne. Enmig de la confusió, la Karen assegura que van sentir tirotejos. Al cap de pocs minuts, els agents els van desallotjar per la porta del darrere de la botiga i els van prohibir dirigir-se cap a les Rambles.
Qui sí que va sentir el soroll de la furgoneta segurament justament en el moment de l’impacte ja amb el xoc final és David Vega, un periodista que en aquell moment sortia del Palau de la Virreina: “Creuàvem la porta de sortida de la Virreina i hem sentit un soroll molt i molt estrident. Suposo que era la furgoneta. I després trets. Bé, semblaven trets. No n’estic del tot segur.” En el seu cas, el Palau de la Virreina va ser el refugi davant la situació de desconcert. Ningú sabia encara què havia passat, però s’escampava el pànic. “Ràpidament hem pensat que podia ser un atemptat i hem corregut cap al segon pis”, va relatar Vega. A dins s’hi van acumular moltes famílies, sobretot de turistes. Els van repartir aigua. Ningú sabia què havia passat, però s’escampava la por. “Hi havia criatures plorant pel pànic”, va assegurar el periodista. Com van relatar els altres testimonis tancats en bars o botigues, poc després de les set del vespre van rebre instruccions dels Mossos d’Esquadra per anar sortint. “Amb el caos el que hi ha és por –indicava Vega, encara des de dins de la Virreina–, sobretot al principi, perquè ningú podia estar segur que a dins de l’edifici no hi hagués algun dels implicats en l’atemptat.”
Realitat barrejada amb ficció
El bar Viena, un dels clàssics de les Rambles, va ser un altre dels locals on es va tancar la gent en plena confusió. “Hem vist la furgoneta accelerant, baixant Rambles avall i atropellant tot el que trobava al seu pas”, relatava un dels cambrers del popular establiment d’entrepans, també via telefònica, a les vuit del vespre. “Després de la furgoneta passant en ziga-zaga, la imatge era de gent ferida i segurament també d’alguns morts –deia el cambrer–. Els tirats per terra no es podien moure i alguns eren arrossegats per amics o familiars que segurament buscaven com fugir.”
De fet, tots els testimonis de la catàstrofe eren molt similars i encara en xoc admetien que la realitat se’ls barrejava, potser, amb la ficció. Com acostuma a passar en aquestes ocasions, informacions confuses i rumors que es van consolidant com si fossin realitat. Haver llegit qualsevol cosa a les xarxes socials es confonia amb el que s’havia viscut. Alguns, per exemple, asseguraven que havien sentit trets, però tot seguit hi afegien que no sabien ben bé si ho eren o no. Malgrat la confusió, la sensació de terror i de pànic era la constant. “Mai pensava que pogués viure això”, reconeixia en veu baixa un agent de seguretat a un company en veu baixa, mentre que al cap de vint segons en veu alta transmetia ordres als ciutadans perquè desallotgessin la part baixa de la plaça de Catalunya: “Tothom cap a dalt. Aquí no s’hi pot quedar ningú.”
Reacció ràpida
A la plaça Catalunya, poc després de les cinc de la tarda, ja no hi havia turistes badant ni criatures donant menjar als coloms. Només alguns despistats feien fotos amb la font de fons. Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana començaven a demanar a la gent que desallotgés la zona. Ho feien encara amb certa tranquil·litat que es va anar perdent a mesura que passaven els minuts i començaven a córrer informacions d’un atropellament a les Rambles... de diferents persones mortes... d’una furgoneta fent ziga-zagues... d’un possible atemptat... Cada cop hi havia més agents i les ordres eren més contundents perquè tothom es dirigís cap a la Gran Via. “Tinc la meva família a les Rambles. No em puc quedar aquí”, cridava plorant una dona en anglès. Una agent li va deixar passar el cordó policial i la va atendre.
Begudes i patates braves a mitges a les terrasses. I de tant en tant rius de gent que fugien en estampida. Els responsables dels establiments dubtaven entre tancar o no. Molts van acabar abaixant persianes i deixant que la gent s’hi arrecerés a dins. A l’Itapa de la plaça Catalunya s’hi van tancar una cinquantena de persones. Tothom trucant i enviant Whatsapps per explicar a la família que estaven bé. “No em deixen arribar al carrer Pelai, on treballo –deia Laura Cañades–. No hi ha manera de passar.” Una nena francesa que anava amb la mare plorava desconsoladament. Ni les carícies servien per calmar-la. Ni les informacions fidedignes que portava la Lourdes, una de les cuineres del restaurant que acabava d’arribar: “He vist molta gent a terra ferida. Es veu que ha sigut un cotxe a la zona del Liceu.” La nena encara plorava i es va espantar quan va entrar un mosso per dir que tothom sortís del local. A la ronda Universitat una maleta vermella va quedar abandonada enmig de la calçada. Testimoni de la fugida.
Aquesta informació ha estat elaborada per