Imam a jornada completa

Es valoren els estudis universitaris, el currículum i l’experiència, i s’estableix un període de prova, com en qualsevol altra feina. Les comunitats islàmiques de Catalunya són les que escullen i contracten els seus imams. “Es tria com qualsevol persona que està cercant una feina. Quan hi ha una vacant o una comunitat ho reclama, la direcció gestora de la comunitat resol la contractació”, explica Jamal el Attouaki, coordinador de la Federació Consell Islàmic de Catalunya. Durant uns quants dies, unes quantes setmanes, un mes, els fidels escolten el seu missatge, observen com fa la prèdica, com diu els sermons dels divendres, com recita l’Alcorà... “A partir d’aquí, la mateixa comunitat contracta la persona si agrada el missatge i el comportament, i si té recomanació d’altres mesquites on ha treballat, és un plus”, continua El Attouaki.

No qualsevol pot ser imam.Es demana que tingui certificats del país d’origen d’alguna administració d’afers religiosos que n’acrediti els estudis. En diversos països hi ha universitats amb llicenciatures d’afers religiosos, de llengües àrabs i lletres, de legislació islàmica, d’estudis islàmics; a cada lloc en diuen d’una manera.

Cap administració entra en el procés de selecció de personal, ja que es tracta d’un afer privat de la comunitat. Cada una d’elles, amb personalitat jurídica, és una entitat religiosa registrada i té una junta directiva. La legislació espanyola estableix que cada confessió té total llibertat per escollir o designar els seus responsables. “La llibertat religiosa inclou que cada confessió és lliure de nomenar els seus propis ministres de culte”, recorda el director general d’Afers Religiosos, adscrit al Departament de Governació, Enric Vendrell. “L’imam és un treballador, una persona assalariada, contractada per la comunitat, que el pot acomiadar si no respon al que se n’espera. En els últims anys ha anat passant. No seria la primera vegada”, adverteix Vendrell.

Si bé no hi ha cap registre d’imams, des del 2015 sí que n’existeix un de les comunitats religioses del conjunt de l’Estat. La inscripció, però, no és obligatòria.“És un registre del Ministeri de Justícia. Nosaltres, com a govern de Catalunya, no tenim aquesta informació”, exposa Vendrell. “Pel nostre compte anem tenint, però no de manera exhaustiva ni és cap registre ni és obligatori, informació de les diferents comunitats religioses”, puntualitza. El govern, doncs, no sap el nombre exacte d’imams que hi ha al Principat: “La xifra d’oratoris sí que la sabem [més de 250], però a partir d’aquesta xifra no podem donar la d’imams perquè alguna mesquita més petita potser no té prou recursos per tenir-ne en nòmina, altres pot ser que en tinguin un parell, un de principal i un que ajuda...”

Els imams cobren un sou de la comunitat per a la qual treballen a partir de les quotes voluntàries de cada membre. Depèn de cada comunitat, però l’aportació mitjana es pot situar entre els deu i els vint euros per persona al mes, una quantitat que pot augmentar per a qüestions extraordinàries, com passa en qualsevol associació.

“En principi la tradició diu que cal que el càrrec d’imam sigui voluntari, que ho faci perquè li agrada”, sense cobrar. Però actualment impera el pragmatisme. ¿Un imam pot viure del sou que guanya o ha d’ocupar una part de la jornada en alguna altra feina per arribar a final de mes? A la pràctica, sumant les cinc pregàries al dia, el temps anterior i posterior d’atenció als creients, les consultes i les gestions del dia a dia, les visites particulars, la preparació dels sermons, l’atenció a la comunitat, eventuals cursos d’àrab i altres tasques associades ocupen tota una jornada de treball. A temps complet. “No parlem només de les pregàries de vint minuts”, remarca El Attouaki. D’altra banda, les oracions s’estenen al llarg del dia. A l’hivern, l’última es practica cap a les set del vespre, però a l’estiu, quan el dia és més llarg, pot arribar a ser a quarts d’onze.

El coordinador de la Federació Consell Islàmic és partidari que les comunitats puguin contrastar si els imams que s’ofereixen a treballar amb elles tenen antecedents, com tenia el de Ripoll que formava part de la cèl·lula autora dels atemptats de Barcelona i Cambrils i que va morir en l’explosió d’Alcanar.“I tant! Ja ho voldríem”, exclama. Altra cosa és que l’administració pugui vetar algun imam si detecta que les seves prèdiques no s’adeqüen al marc legal, un extrem que Vendrell prefereix no centrar en la comunitat musulmana. “En aquest país hi ha diversitat religiosa; de tant en tant pot sortir la notícia d’algun pastor protestant que no tingui un discurs gaire coincident amb el règim de llibertats amb què ens hem dotat o d’algun rector d’una parròquia que també ens crida l’atenció”, subratlla, per obrir el focus.

En tot cas, el govern manté un diàleg molt estret amb les diferents comunitats del país, a banda del contacte amb els cossos i forces de seguretat, especialment amb els Mossos d’Esquadra.

La majoria d’imams del Principat provenen del Marroc, ja que és la comunitat amb més presència. Lògicament, es valora que parli la llengua del país d’origen, com és el cas de l’amazic, de la mateixa manera que a Catalunya es valora una homilia en català.