Nosaltres contra el feixisme de Daeix

El pit­jor que ens podria pas­sar com a soci­e­tat és pen­sar que els dolo­ro­sos atemp­tats del 17-A són una mena de catàstrofe natu­ral, una inex­pli­ca­ble cala­mi­tat cai­guda del cel. Els atemp­tats són una bar­ba­ri­tat injus­ti­fi­ca­ble, és evi­dent, però res­po­nen a uns vec­tors i uns con­tex­tos que aca­ben gene­rant el perill que puguin aparèixer, i ens caldrà inci­dir-hi d’una manera pro­funda si no, malau­ra­da­ment, cor­rem el risc que puguin repe­tir aquí i arreu.

Ahir milers de per­so­nes vam recórrer els car­rers de Bar­ce­lona en dife­rents mar­xes i blocs per pro­tes­tar-hi en con­tra. Rere un lema espon­tani i inno­cent com No tinc por s’hi van anar a refu­giar les prin­ci­pals auto­ri­tats polítiques, inclo­sos el Rei i el govern espa­nyol, en un intent de cons­trucció d’un nosal­tres abso­lu­ta­ment neu­tral i acrític enfron­tat al ter­ro­risme, als autors de la matança i a la ide­o­lo­gia tota­litària. Un nosal­tres exclu­si­va­ment emo­ci­o­nal. No podem com­par­tir aquesta mirada. Daeix ens ha col­pit i volem com­ba­tre’l deci­dits i amb fer­mesa, sense cap dubte. Ara bé, més enllà de l’emoció només si fem aflo­rar el debat sobre el con­text, la geo­política i les cau­ses més pro­fun­des podrem fixar les garan­ties de no-repe­tició.

Costa molt ser al cos­tat de Mari­ano Rajoy en una mani­fes­tació con­tra Daeix quan ell mateix vice­pre­si­dia un govern que va ser pro­ta­go­nista del Quar­tet de les Açores i de l’atac il·legal con­tra l’Iraq el 2003, atac que es va jus­ti­fi­car amb una men­tida com les armes de des­trucció mas­siva (ho explica deta­lla­da­ment l’informe fet per la comissió inde­pen­dent Chil­cot el 2016) i que va ser seguit d’una ocu­pació que va anor­rear l’estat ira­quià i va gene­rar el caos embrió del Daeix. Un atac, el del govern Aznar-Rajoy, per espo­liar els recur­sos natu­rals del país a costa de més guerra i dolor a l’Iraq i la regió. Aquest mateix govern és el que, jun­ta­ment amb el monarca, fa nego­cis d’armes arreu del pla­neta i també a l’Aràbia Sau­dita i Tur­quia, avui ali­ats polítics i finançadors de Daeix... Aquesta és la geo­política que fa de camp de cul­tiu de fets com el de Bar­ce­lona i Cam­brils. Per això diem les vos­tres guer­res, els nos­tres morts. I aquests dies resul­tava curiós lle­gir com s’invo­ca­ven per cri­dar a la mobi­lit­zació con­tra els atemp­tats les mani­fes­ta­ci­ons con­tra la guerra del 2002 i 2003, silen­ci­ant que aque­lles van ser grans mobi­lit­za­ci­ons ciu­ta­da­nes con­tra el govern del PP con­for­mat per aquests matei­xos que ahir des­fi­la­ven en nom de la pau.

Però perquè el Daeix arribi a Cata­lu­nya és evi­dent que hi han con­tribuït altres ele­ments de caràcter per­so­nal, com el fana­tisme, com l’estratègia de les sec­tes, com la vul­ne­ra­bi­li­tat en deter­mi­na­des edats (qua­tre dels sis morts a trets tenen 19 anys o menys), com una difícil crisi d’iden­ti­tats que viuen els nos­tres joves, tots, però que s’agreuja entre els joves d’ori­gen magribí pel con­text del racisme que vivim... Aquí els autors dels atemp­tats van que­dar fora del nosal­tres. I és que més enllà dels esforços de la bona gent, de les mes­tres, les edu­ca­do­res, dels equips de fut­bol, en aquest país ens con­ti­nua tra­ves­sant el racisme, de manera invi­si­ble, pot­ser com ens passa amb el mas­clisme, que de vega­des ens costa de per­ce­bre però que dolo­ro­sa­ment com­pro­vem en cada femi­ni­cidi. Perquè a casa nos­tra hi con­vi­vim dife­rents comu­ni­tats, vivim junts però no bar­re­jats. I per això, en funció dels orígens de cadascú, del nom, del color de la pell... no dis­po­sem les matei­xes opor­tu­ni­tats per dibui­xar els pro­jec­tes de vida. I això pot arri­bar a gene­rar frus­tració i a la llarga, odi. Això es diu capi­ta­lisme i afecta tot­hom, però sem­pre s’acar­nissa més amb els que es tro­ben als mar­ges.

L’únic antídot al tota­li­ta­risme és recons­truir el nosal­tres amb més comu­ni­tat, un únic país, com hem dit tan­tes vega­des. I una soci­e­tat apo­de­rada amb més igual­tat i més justícia; aquí i a qual­se­vol altre punt del món; en política inter­na­ci­o­nal i també en política social. Sobre aquesta idea volem cons­truir el nosal­tres, un nosal­tres entre totes aque­lles per­so­nes que apos­tin per llui­tar con­tra el racisme i con­tra qual­se­vol forma de tota­li­ta­risme i que sigui inclu­siu amb tot­hom; un nosal­tres que enten­gui que la política inter­na­ci­o­nal ha de basar-se en la fra­ter­ni­tat dels pobles i no pas en la sos­tracció dels seus recur­sos natu­rals o en els interes­sos econòmics de les oli­gar­quies locals o regi­o­nals. Aquest és el millor nosal­tres per llui­tar con­tra el ter­ro­risme.