La revolta dels cotxets de nen

En la Diada del 2012, un grup de joves enfun­dats en samar­re­tes negres amb eslògans anti­fei­xis­tes bai­xa­ven pel car­rer Bruc cap a la plaça Urqui­na­ona esqui­vant el munt de famílies amb nens, avis, tie­tes i este­la­des bla­ves al coll que omplien la calçada. “Fins i tot amb crios en cot­xets!”, va excla­mar un d’ells, en un to de sor­presa que cer­ti­fi­cava la nova etapa en què havia entrat l’inde­pen­den­tisme: de la resistència tenaç però mino­ritària dels grups de l’esquerra inde­pen­den­tista als vui­tanta i noranta, amb mani­fes­ta­ci­ons de tarda que aca­ba­ven amb fur­go­ne­tes anti­dis­tur­bis i cor­re­dis­ses per la Ram­bla i la ronda de Sant Pere, s’entrava en un cicle de macro­ma­ni­fes­ta­ci­ons inter­ge­ne­ra­ci­o­nals, fami­li­ars i amb con­certs de Txa­rango al final. La sisena con­se­cu­tiva. I, aquest cop, amb els cot­xets de nens envaint també la plaça d’Urqui­na­ona, on l’esquerra inde­pen­den­tista es con­cen­trava per fer la seva pròpia demos­tració després d’haver par­ti­ci­pat en la Diada del Sí. Llei de vida.

Els anys pas­sen per a tot­hom i l’experiència és un grau. No exis­teix l’ofici de mani­fes­tant, però els que ja por­ten diver­ses Dia­des a l’esquena han adqui­rit una admi­ra­ble pro­fes­si­o­na­li­tat: ampo­lles d’aigua de litre i mig, car­ma­nyo­les i entre­pans per no tro­bar-se després amb l’estómac buit i els res­tau­rants plens, samar­re­tes de l’ANC i una arri­bada esgla­o­nada a la ciu­tat que va fer que des de bon matí es res­pirés ambi­ent de Diada a Bar­ce­lona. Al barri del Boga­tell, per exem­ple: unes turis­tes d’aspecte nòrdic i en biquini com­par­tien la ter­rassa d’un bar de men­jar peruà amb dues famílies arri­ba­des de Girona i que feien temps abans d’anar al tram 208. Cer­vesa per als grans, gelats per als petits, i el plat típic del local, un arròs amb espècies, talls de vede­lla i blat de moro, per aga­far for­ces per a una nova jor­nada històrica. La defi­ni­tiva? “Hem vol­gut venir aviat, per evi­tar les cues, i mar­xa­rem amb calma”, van expli­car. Ja ningú s’atre­veix a dir que aquesta sí que sí. L’amo del local, un peruà amb una sem­blança sos­pi­tosa a l’humo­rista Jordi LP però sense la seva loqua­ci­tat, comenta breu­ment que tot això de la inde­pendència li sem­bla molt bé, que ja està bé que es demani. No li tra­iem gran cosa més, excepte el cafè i el compte.

La gran diferència amb les Dia­des ante­ri­ors és que aquesta arriba a les por­tes del referèndum d’inde­pendència i amb el Par­la­ment i el govern de la Gene­ra­li­tat con­ju­rats en la seva cele­bració. Al parc de la Ciu­ta­de­lla hi havia al mig­dia una llarga cua de ciu­ta­dans, molts d’ells amb les samar­re­tes de l’ANC i les este­la­des al coll, que espe­ra­ven dis­ci­pli­na­da­ment el seu torn per tra­ves­sar les por­tes del Par­la­ment, obert a les visi­tes del públic. No havia pas­sat ni una set­mana que en aquell edi­fici es va apro­var la llei que dona una cober­tura legal espe­cial per poder cele­brar el referèndum, i la llei que regu­larà el pas cap a la futura lega­li­tat repu­bli­cana si gua­nya el sí i es pro­clama la inde­pendència. La imatge cris­pada i plena d’entre­bancs regla­men­ta­ris per part de l’opo­sició que va ofe­rir el debat par­la­men­tari sem­bla que no ha dis­tret els inde­pen­den­tis­tes de la trans­cendència del que s’hi va apro­var: man­te­nen la fila amb una paciència tran­quil·la, que podria sem­blar gai­rebé reve­ren­cial. Si van ser aques­tes grans mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries les que es van posar al davant i van fer moure final­ment la política cata­lana cap al dret a deci­dir, ahir entre els inde­pen­den­tis­tes hi havia la sen­sació que els polítics havien com­plert. “Han fet el que tocava, ara som nosal­tres els que hem de rema­tar-ho, amb la demos­tració d’avui i anant a votar l’1 d’octu­bre”, expli­cava un home que feia mitja hora que espe­rava entrar al Par­la­ment, bar­ce­loní que fins ahir encara no havia tin­gut l’opor­tu­ni­tat de visi­tar la cam­bra cata­lana.

La política cata­lana, doncs, del car­rer al Par­la­ment, i del Par­la­ment al car­rer. Un camí que ahir estava ple d’este­la­des a poques hores de la mani­fes­tació. Els jar­dins del parc de la Ciu­ta­de­lla s’havien con­ver­tit al mig­dia en una mena de woods­tock inde­pen­den­tista, amb colles escam­pa­des sobre la gespa i el so de fons dels tam­bors d’un grup de batu­cada. Un home no se’n pot estar, de can­tar entre els riu­res dels seus amics un jota ebrenca: “De Roque­tes vinc, de Roque­tes vinc, de Roque­tes baixo...” L’inde­pen­den­tisme va de les cor­ba­tes (o samar­re­tes anti­fes) dels dipu­tats del Par­la­ment, fins als pícnics fami­li­ars impro­vi­sats de mani­fes­tants arri­bats de comar­ques.

I entre el parc, aquesta zona zero de la política cata­lana dels dar­rers dies, i la mani­fes­tació a les dues artèries prin­ci­pals de l’Eixam­ple, un Barri Gòtic que a mesura que s’apro­xi­mava l’inici de la mani­fes­tació s’omplia més i més d’este­la­des en con­vivència amb turis­tes i ciu­ta­dans sense samar­reta sobi­ra­nista, acos­tu­mats ja a les macro­ma­ni­fes­ta­ci­ons anu­als dels seus con­ciu­ta­dans sobi­ra­nis­tes. Alguns mira­ven de fer-hi negoci: vene­dors ambu­lants pakis­ta­ne­sos van can­viar ahir les llau­nes de cer­vesa per este­la­des: cinc euros el preu de sor­tida, nego­ci­a­ble a la baixa si el com­pra­dor ho tro­bava car. La majo­ria d’este­la­des, però, venien de casa. Sense que hagin cai­gut en el can­sa­ment: “Fa tres anys que en cada Diada dic que aquesta serà l’última, ara ja no m’atre­veixo a dir-ho però...”, diu l’Oriol, dei­xant la frase a mit­ges amb un som­riure que vol dir que aquest cop és ben espe­cial, amb el referèndum con­vo­cat i el govern dis­po­sat a deso­beir els tri­bu­nals espa­nyols si entren en con­tra­dicció amb la lega­li­tat cata­lana. Hi ha anat amb a la dona i la colla d’amics, i quan s’apro­xi­men a la cruïlla de Bruc amb Aragó, on s’han ins­crit, s’ado­nen de la dimensió de la mani­fes­tació: falta mitja hora per a l’inici de l’acte i és gai­rebé impos­si­ble pas­sar per la gran gen­tada que s’hi ha acu­mu­lat. El van cri­ti­car per exa­ge­rat, però Ilde­fons Cerdà va fer curt: quan va dis­se­nyar l’Eixam­ple, no va pre­veure les mani­fes­ta­ci­ons de les Dia­des com la d’ahir, en què el car­rer Aragó no va poder enca­bir la mul­ti­tud que s’hi va aple­gar. Molts va pre­fe­rir mirar-s’ho des dels car­rers que hi cre­ua­ven. El pas­seig de Gràcia va aguan­tar millor la pressió dels cen­te­nars de milers d’inde­pen­den­tis­tes, però cre­uar-ho era tota una odis­sea. Bar­ce­lona va haver d’aixe­car fa 150 anys l’Eixam­ple perquè les mura­lles de la Ciu­tat Vella ja no podien con­te­nir el desen­vo­lu­pa­ment indus­trial i demogràfic de la capi­tal del país. La política cata­lana fa sis anys que es veu des­bor­dada amb mobi­lit­za­ci­ons com la d’ahir, fent tron­to­llar les mura­lles de l’auto­no­mia i la lega­li­tat esta­tal.