El retorn més desitjat

Molts cata­lans que viuen fora ho van tenir clar: volien ser aquí per votar i per donar suport al referèndum. Alguns eren a dues hores d’avió; d’altres, en canvi, han vin­gut de molt lluny. La Gran Bre­ta­nya és un dels països on es gua­nyen la vida més cata­lans. És el cas de la peri­o­dista Eva Onti­ve­ros, que fa gai­rebé 25 anys que viu a Lon­dres però que, cada cop que hi ha una mobi­lit­zació impor­tant sobi­ra­nista, agafa l’avió. “Però l’1-0 és un dia molt impor­tant; una opor­tu­ni­tat única a la vida.” Ahir, l’Eva va ser la pri­mera a votar al CAP de Sant Miquel de Gra­no­llers, després de dor­mir-hi tota la nit. I hi afe­geix, molt con­vençuda: “No he vin­gut a fer turisme elec­to­ral.”

Fran­cesc Macià, de 37 anys, també viu a Lon­dres fa 6 anys i mig, tre­ba­llant de com­po­si­tor digi­tal. Ahir, va votar a les Bor­ges Blan­ques, en un col·legi on hi havia bar­ri­ca­des amb trac­tors. Tota la vida ha mili­tat en l’inde­pen­den­tisme i ara tenia clar que havia de venir a votar per­so­nal­ment: “No em volia per­dre aquest moment històric. Havia de ser aquí. Penso en el meu avi, que va ser a la bata­lla de l’Ebre i que m’ense­nyava les seves feri­des per la metra­lla.” Edu­ard Llena Por­tell, de 46 anys, direc­tor cre­a­tiu de dues agències de publi­ci­tat a Lon­dres, viu a la capi­tal britànica des de fa 13 anys. Deixa clar que “no era inde­pen­den­tista radi­cal”, però que s’hi ha tor­nat, “com tants d’altres”. Ahir, va fer cua durant hores per poder votar al col·legi La Sínia de Cer­da­nyola del Vallès.

Anna Fer­ru­sola, de 23 anys, està fent el doc­to­rat sobre els efec­tes de l’exer­cici en la malal­tia de Parkin­son a Kent. Ahir, no va poder votar a Llers, el seu poble, pels pro­ble­mes informàtics, però, final­ment, va poder votar en una altra escola: “De seguida que va sor­tir la data del referèndum, vaig voler venir. Sem­pre he tin­gut sen­ti­ment català i he estat par­tidària d’aquest movi­ment, perquè és un movi­ment pacífic.”

Des de molt més lluny ha viat­jat Rafa Sator­res, gerent des de fa 3 anys d’un hotel de Nica­ra­gua. Havia de votar a Tiana, però, pel col·lapse que hi va haver al llarg de tot el matí, final­ment ho va fer a Mont­gat. És inde­pen­den­tista des dels 15 anys i sem­pre que pot torna a Cata­lu­nya per par­ti­ci­par en les grans mobi­lit­za­ci­ons sobi­ra­nis­tes. Es con­gra­tula que, en poc temps, hagi aug­men­tat tant el nom­bre de per­so­nes a favor del dret a deci­dir, els últims anys. “Tinc amics que mai par­la­ven de política i, en canvi, ara, sem­pre que torno a Cata­lu­nya, no paren de fer-me pre­gun­tes.”

Els ger­mans Caius i Lluís Dal­mau van poder votar, ahir, a Valls. Tots dos viuen ben lluny de Cata­lu­nya: el Caius a Flo­rida, on tre­ba­lla en dis­seny de bases de dades, i el Lluís al Perú, on és pro­pi­e­tari de tres hotels. Sem­pre que poden, i mal­grat la distància, retor­nen a Cata­lu­nya quan hi ha mobi­lit­za­ci­ons sobi­ra­nis­tes. El Caius explica que, quan va arri­bar al Prat la set­mana pas­sada, va arri­bar a una ter­mi­nal que no era on l’espe­rava la família i el taxista que el va por­tar d’un lloc a l’altre no li va cobrar quan ell li va expli­car que venia a votar.

Josep Rey­na­res és un jubi­lat que, des de fa 13 anys, viu a l’estat nord-ame­ricà d’Okla­homa, on va anar per amor. Ara, als 69 anys, és pen­si­o­nista i no va dub­tar ni un moment a viat­jar a Cata­lu­nya per votar a Bar­ce­lona. Hi va arri­bar el 28 d’agost i se n’anirà a mit­jans d’octu­bre: “L’últim cop no vaig poder votar, però ho tenia molt clar. Voto per la memòria del meu pare, que va ser de la lleva del biberó. Ell sem­pre em deia que algun dia Cata­lu­nya aca­ba­ria girant la truita.”

El matri­moni del Fran­cesc i la Marta, empa­dro­nats a Por­que­res, ell pro­fes­sor d’eco­no­mia i ella psi­co­pe­da­goga, fa 10 anys que viuen a Bonn. “Volem deci­dir el futur del nos­tre país. Havíem de venir”, diu la Marta, que és de Banyo­les.

Joan Ortiz, de 26 anys, tre­ba­lla d’ana­lista a Dublín des de fa més de 2 anys. “He vin­gut perquè no em volia per­dre aquest dia històric de cap de les mane­res.”