Política

Setge al procés sobiranista

El somriure emprenyat

EXperts · El poble català està esdevenint un expert en manifestacions, per a la d’ahir calia tenir bona resistència en estar dempeus sense moure’s Canvi anímic · La gent va arribar “emprenyada”, “empipada” i “ofesa” i va anar-se’n amb optimisme, convençuda que l’adversitat és tan forta que només cal anar ara “de cara a la barraca”

El crit més unànime de la gent va ser el de suport a Sánchez i Cuixart: “Llibertat!”

Fins ara el català empre­nyat ha man­tin­gut una acti­tud ama­ble en totes les seves mani­fes­ta­ci­ons col·lec­ti­ves, fins i tot quan li han car­dat unes gar­ro­ta­des. Gai­rebé de posar l’altra galta. Per això es va encu­nyar el con­cepte de la revolta del som­riure per defi­nir un procés que té en la no-violència el seu tret més defi­ni­tori d’actu­ació. En la con­cen­tració d’ahir al pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona es va con­ti­nuar amb aquest espe­rit de pau i amor. Però tot i no per­dre’s el som­riure sí que ha aug­men­tat el nivell d’empre­nya­ment. L’empre­so­na­ment dels Jor­dis i el 155 van fer pujar ahir l’índex d’indig­nació dels ciu­ta­dans. “He vin­gut amb més ganes que mai perquè estic més empi­pada que mai”, expli­cava l’Eva, de Tara­dell. El seu marit, un basc ano­me­nat Xavi, assen­tia. Com també ho feia el Josep, un andalús casat amb l’Anna. Ahir van bai­xar –o pujar– de Cal­des de Mont­bui. “Estem molt empre­nyats”, va dir l’Anna. En la mateixa línia es mani­fes­ta­ven el Josep i la Marina de Tor­re­lles: “Ens sen­tim ofe­sos.”

Aquest estat anímic va mar­car la diferència d’altres mani­fes­ta­ci­ons. No va ser fes­tiva com l’Onze de Setem­bre, ni tant de resistència com l’1-O. Va ser una mani­fes­tació de retro­a­fir­mació. Per­so­nal i col·lec­tiva. Aquest estat de fase 4, “hau­rem de fer alguna cosa més que encen­dre un ciri”, va tenir con­seqüències econòmiques, com amb el sec­tor dels lli­bres i dels espec­ta­cles, que es quei­xen que el camí cap a la inde­pendència con­du­eix a la fru­ga­li­tat de con­sum cul­tu­ral. La majo­ria de gent de fora no va venir a gau­dir d’un dia de festa com sovint fa en totes les tro­ba­des públi­ques del procés. El toc tràgic del moment, rei­xes i eli­mi­nació de l’auto­go­vern, va fer que la gent anés per feina. Molts entre­pans fets a casa i poc con­sum als esta­bli­ments. Clar que per fer un riuet calia entrar als bars. Així ho van fer la Rosa i les seves ami­gues, que venien de l’Escala. Van tro­bar-se amb un gru­pet que gràcies a l’efecte Piolín la gent sol iden­ti­fi­car ràpida­ment: “Eren poli­cies i de camí al lavabo ens van pre­gun­tar sobre la inde­pendència”, diu la Rosa men­tre la Roser, com­pa­nya seva, hi afe­geix: “Segur que ho eren, a més al bar tenien Tele­visió Espa­nyola.” Pre­ci­sa­ment la tele­visió esta­tal va ser un dels objec­tes d’escarni més freqüentat. “Premsa espa­nyola, mani­pu­la­dora”, hi van rebre tot el sec­tor esta­tal. Però els eslògans que es van cri­dar tenien relació amb la detenció dels Jor­dis. “No esteu sols”, va ser el més core­jat i, sobre­tot, el sintètic i uni­ver­sal crit de “Lli­ber­tat, lli­ber­tat, lli­ber­tat”.

La mani­fes­tació d’ahir no va ser una mani­fes­tació con­ven­ci­o­nal. Va ser una con­cen­tració en forma de mani­fes­tació. Ocu­pava el pas­seig de Gràcia i la gent no es movia, més aviat bus­cava les pri­me­res línies de l’entre­llat de tan­ques metàl·liques que hi havia al llarg de l’avin­guda. Quan la indig­nació ini­cial va rela­xar-se, allò sem­blava més un con­cert de rock –no ben bé pel reper­tori, que va ser d’allò més con­ven­ci­o­nal: L’estaca i Els sega­dors, sinó per la manera de rebre els repre­sen­tants ins­ti­tu­ci­o­nals. Puig­de­mont va ser acla­mat al crit de “Ni un pas enrere”; For­ca­dell, al de “For­ca­dell, For­ca­dell...”; Romeva, amb una cridòria gutu­ral; quan va arri­bar Rull va sonar un clàssic: “Lli­ber­tat, lli­ber­tat, lli­ber­tat.” Enmig, unes xiu­la­des al pobre càmera de Tele­visió Espa­nyola que defenso en nom del cor­po­ra­ti­visme periodístic. Molt fami­li­ar­ment va ser rebuda Rovira: “Marta, Marta, Marta.” A David Fernàndez, tot i no tenir lloc reser­vat a la pri­mera línia d’auto­ri­tats, se li va con­ce­dir el rang de VIP pels mani­fes­tants en cele­brar la seva arri­bada. Dos per­so­nat­ges clau de l’star-sys­tem del procés van ser molt acla­mats pels mani­fes­tants: Llach i Rufián. Jun­que­res: “In, inde, inde­pendència.” I per si Rajoy pogués tenir una mica de fred de peus, que no es deixi por­tar per la gelo­sia. El públic assis­tent li va dedi­car un lema per­so­na­lit­zat: “Hacen cosas, los cata­la­nes. Hacen cosas, los cata­la­nes.

Les auto­ri­tats ocu­pa­ven una segona línia dar­rere de la filera cap­da­van­tera que repre­sen­tava el món civil català amb les asso­ci­a­ci­ons de la Taula de la Democràcia, entre les quals es tro­ben des de l’asso­ci­ació d’enti­tats del meu barri –Sants, Hos­ta­francs, la Bor­deta– fins a Òmnium Cul­tu­ral. 70 asso­ci­a­ci­ons que es van citar.

Al prin­cipi de l’acte la Taula i les auto­ri­tats es van situar a la part de mun­ta­nya de la con­fluència entre el pas­seig de Gràcia i la Gran Via i van enfi­lar cap a l’esce­nari situat al cantó mar. Molts volun­ta­ris que inten­ta­ven que la premsa estigués a cada moment on li cor­res­po­nia –ja saben que es pot con­tro­lar mig milió de mani­fes­tants, però un bon gra­pat de tri­bu­le­tes és tasca d’herois. Bé pels volun­ta­ris, tot i que n’hi havia de ben pas­si­o­nals, que tren­ca­ven la filera per poder foto­gra­fiar el pre­si­dent. Tre­ball i devoció.

L’escri­das­sada forta va anar a parar a la poli­cia esta­tal que sobre­vo­lava amb un helicòpter l’espai de la mani­fes­tació. El seu s’alter­nava amb el de l’helicòpter dels Mos­sos: “Mos­sos, Mos­sos, Mos­sos.”

Les sen­sa­ci­ons ini­ci­als una mica agres i pusil·lànimes començaven a viure un procés d’enal­ti­ment. L’escal­for dels cos­sos bens junts –impos­si­ble cir­cu­lar pel mig de la gent– aixe­cava la tem­pe­ra­tura anímica. Ramón, de Llo­rens del Penedès, es mani­fes­tava molt con­tent: “El punt a què hem arri­bat avui ens fa tenir el camí molt clar, ara toca apli­car el que aquí es crida: «Ni un pas enrere.» Ara hem d’anar de cara a la bar­raca.” Les decla­ra­ci­ons que feia al diari en veu alta van engres­car els assis­tents de dar­rere seu a ence­tar un diàleg en què tots coin­ci­dien. Un debat sense debat. Ahir, poques dis­crepàncies; tot és tan grui­xut que per una coma o un punt i a part ningú es dis­cu­teix.

Alguns dels lemes eren silen­ci­o­sos, es por­ta­ven escrits a les samar­re­tes: “Lli­ber­tat pre­sos polítics.” O als car­tells i pan­car­tes. N’hi havia de con­tun­dents: “República, ara”; de lírics: “Poden tallar les flors, però no atu­rar la pri­ma­vera”; en anglès, que venia a dir :“Tenim dos paci­fis­tes empre­so­nats per les seves idees.” De ban­de­res, òbvi­a­ment l’este­lada va tenir el màxim pro­ta­go­nisme, però també se’n va veure del Pia­monte, que demà cele­bra elec­ci­ons.

A l’esce­nari pas­sa­ven coses; van pujar les com­pa­nyes dels Jor­dis. Elles con­te­nint l’emoció molt millor que el públic. I els relleus dels Jor­dis, els que ocu­pen el seu lloc, Agustí Alco­berro i Mar­cel Mauri, donant cer­ti­fi­cació a una idea que va sor­tir en uns par­la­ments que a diferència de molts actes d’aquesta mena van ser d’emo­ci­ons con­tin­gu­des: “Sem­pre vin­dran d’altres que ocu­pa­ran els llocs dels que cauen.”

Lloll Bel­tran va lle­gir el mani­fest de la jor­nada, que va donar l’entrada a un moment espe­ci­al­ment emo­tiu –ara parlo per­so­nal­ment–: l’actu­ació de Maria del Mar Bonet, que va can­tar, com havia fet fa pocs dies al Liceu, “Què volen aquesta gent que tru­quen de mati­nada?”. Va dir: “Fa 50 anys vam com­pon­dre aquesta cançó, que parla d’un estu­di­ant mort pel règim fran­quista.” No 50, però sí que en fa 40 que jo em tro­bava cri­dant en aquell mateix indret “Lli­ber­tat, amnis­tia i Esta­tut d’Auto­no­mia”. Era el dia de Sant Jordi i, amb la il·lusió d’un jove de 19 anys, creia en un futur de democràcia i país.

Ahir el rellotge va girar les mane­tes en direcció contrària. Un camí recor­re­gut que sem­bla fer l’iti­ne­rari invers, però com ahir va con­fir­mar de nou un gran sec­tor de la població cata­lana, ens ho hau­ran de posar molt més difícil per fer-nos enrere. Uns joves can­tai­res van inter­pre­tar El sega­dors. Bon rot­llo, sí, però amb les eines ben esmo­la­des.

Rajoy, també
Tots els polítics assistents en la manifestació d’ahir i que han tingut un paper en el procés van tenir el seu moment de glòria. La gent va agrair la seva valentia encoratjant-los. Però com que ara Rajoy ho controlarà tot, els manifestants no se’n van oblidar i també li van cantar un eslògan: “«Hacen cosas, los catalanes. Hacen cosas, los catalanes».”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia