L’Europa social?

A la recent cimera de caps d’estat i de govern de Gotebörg s’ha vol­gut donar un impuls a l’Europa social, apos­tant per una edu­cació de qua­li­tat, per la igual­tat d’opor­tu­ni­tats, per la inclusió social, per un salari just... boni­ques parau­les que volen donar una imatge de nor­ma­li­tat i de superació dels anys de la crisi econòmica, però és evi­dent que no passa de ser una llista de bones inten­ci­ons, sense valor vin­cu­lant i, per tant, l’apli­cació de les mesu­res queda en mans de les polítiques dels estats mem­bres. Recor­dem que a l’abril pas­sat, la Comissió Euro­pea va pre­sen­tar el pilar social de la UE que, també amb un detall de bones pro­pos­tes i inten­ci­ons, posava sobre la taula les man­can­ces en el pla social que tenia l’Europa comu­nitària. Però tot ple­gat que­dava també en un espai de bona volun­tat, sense que fos vin­cu­lant pels estats mem­bres. Això sí, se’ls dema­nava que, en la mesura que pogues­sin, ori­en­tes­sin les seves polítiques soci­als cap a allò que deta­lla la Comissió Euro­pea. L’objec­tiu és mar­car una posició més social, que s’ha per­dut amb les mesu­res d’aus­te­ri­tat i de res­tric­ci­ons pres­su­postàries que s’han apli­cat durant la crisi econòmica, i també evi­tar les con­seqüències que han tin­gut aques­tes polítiques pel que fa al des­en­cant ciu­tadà amb la UE i el crei­xe­ment de par­tits polítics que han evo­lu­ci­o­nat cap a l’euro escep­ti­cisme i el popu­lisme. És evi­dent que la crisi econòmica ha sig­ni­fi­cat per a la UE, i també per al món, una sac­se­jada social molt impor­tant, amb un nom­bre molt gran de per­so­nes que s’han que­dat al llin­dar de la pobresa, fins el 25% de la població euro­pea està en risc de ser-hi, i també amb un incre­ment de l’atur, espe­ci­al­ment del juve­nil. Tot ple­gat genera una rea­li­tat molt dura que es mani­festa amb pati­ment i també amb la pro­testa i, per extensió, amb un suport elec­to­ral a par­tits que no són els con­ven­ci­o­nals. Aquests són els que han defi­nit les mesu­res de sor­tida de la crisi, algu­nes d’elles molt con­tro­ver­ti­des, com l’aus­te­ri­tat, medi­cina vàlida per a alguns estats mem­bres però dolenta per a altres, espe­ci­al­ment els del sud. En aquest esce­nari, sem­pre venen bé bones parau­les, però han d’anar acom­pa­nya­des per fets con­crets que puguin ser visu­a­lit­zats per la ciu­ta­da­nia euro­pea com a reals i efi­ci­ents, que evi­tin les diferències econòmiques i les desi­gual­tats i que garan­tei­xin dig­ni­tat a la ciu­ta­da­nia, i això malau­ra­da­ment encara no és per­cep­ti­ble. Així, men­tre els ciu­ta­dans no es facin seves les mesu­res que es pre­nen en l’àmbit social, però també res­pecte la gestió de la immi­gració i els refu­gi­ats, la política exte­rior o sobre l’accep­tació i reco­nei­xe­ment de la diver­si­tat interna, la UE no tindrà allò que es tant impor­tant per al lide­ratge que és la legi­ti­mi­tat, perquè aquest aspecte no s’acon­se­gueix només amb l’apli­cació de la lega­li­tat, sinó també amb el reco­nei­xe­ment de la ciu­ta­da­nia. És tan sen­zill com apli­car en forma de polítiques els valors que defi­nei­xen la UE, com són la pau, la democràcia, la soli­da­ri­tat, la tolerància, el res­pecte a les mino­ries o els drets humans, entre d’altres.