Conspirar des de l’exili

El 12 de maig del 1926, en una con­ferència pro­nun­ci­ada a l’Ate­neu Igua­ladí de la Classe Obrera, Car­les Rahola va dis­ser­tar sobre “els emi­grats polítics en la història”. En la xer­rada, que mesos després va aparèixer publi­cada en for­mat lli­bret, l’escrip­tor i peri­o­dista gironí començava expres­sant “l’interès vivíssim i la pro­funda sim­pa­tia” que li ins­pi­rava l’emi­grat. “Vol­dria [...] enco­ma­nar-vos l’emoció que em feia batre for­ta­ment els pol­zes, men­tre escri­via aques­tes fulle­tes, tot evo­cant aquells homes que molt sovint varen ésser expa­tri­ats per fide­li­tat al pas­sat o perquè havien con­ce­but una pàtria ideal que, un dia o altre, en l’esde­ve­ni­dor dels pobles, havia de rea­lit­zar-se”, deia. Tot i que Rahola va cen­trar la seva con­ferència en els exi­li­ats entre els anys 1791 i 1831, i que en la seva tra­jectòria vital ell va conèixer mol­tes més casuísti­ques, la reflexió ante­rior es podria apli­car a qual­se­vol exi­liat polític i, òbvi­a­ment, també als mem­bres del govern que actu­al­ment són a Brus­sel·les.

En tot cas, des de finals del segle XIX i fins al 1931, amb la cai­guda de la dinas­tia borbònica, els prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes de l’exili català van ser els repu­bli­cans, els obrers i els sepa­ra­tis­tes. I, òbvi­a­ment, la prin­ci­pal causa de la seva emi­gració forçada va ser la intran­sigència o la per­se­cució sis­temàtica dels governs espa­nyols de torn. Durant el dar­rer quart del segle XIX, una bona part de l’exili català apa­reix direc­ta­ment vin­cu­lat al movi­ment obrer de la Pri­mera Inter­na­ci­o­nal i al repu­bli­ca­nisme. El règim apli­cat per Cánovas del Cas­ti­llo es fona­men­tava en el mar­gi­na­ment i la repressió sis­temàtica dels par­tits i els sin­di­cats que qüesti­o­na­ven el sis­tema. I aquesta cir­cumstància va pro­vo­car un dego­teig cons­tant d’exi­li­ats, que no es limi­ta­ven a fugir del país, sinó que inten­ta­ven cons­pi­rar des de l’altra banda de la fron­tera. L’any 1883, el cònsol de Per­pinyà adver­tia el de Seta que tingués “molt de compte amb Besi­ers”, atès que “sem­pre ha estat, amb Nar­bona, un focus d’agi­ta­dors tant cata­lans com repu­bli­cans”. Les auto­ri­tats espa­nyo­les van inten­tar des­ba­lles­tar el poten­cial cons­pi­ra­tiu que repre­sen­ta­ven aquests exi­li­ats a través de dues vies: d’una banda, des de la pressió diplomàtica a les auto­ri­tats fran­ce­ses per tal que incre­men­tes­sin la vigilància sobre l’acti­vi­tat dels diri­gents repu­bli­cans; de l’altra, a través d’algu­nes amnis­ties, que inten­ta­ven ate­nuar la pressió. A finals del segle XIX, quan van començar a arri­bar a França anar­quis­tes i soci­a­lis­tes, les auto­ri­tats fran­ce­ses van desig­nar un comis­sari espe­cial de segu­re­tat pública per tal de “recórrer els pobles, exa­mi­nar les llis­tes dels espa­nyols que hi esti­guin esta­blerts i orde­nar l’arrest de tots els indo­cu­men­tats” i de tots els que tin­gues­sin “caràcter anar­quista i revo­lu­ci­o­nari”. El dego­teig d’exi­lis es va con­ver­tir direc­ta­ment en rui­xat en moments pun­tu­als, com ara arran del procés de Montjuïc (1897), la repressió poste­rior a la Set­mana Tràgica (1909) i el període del pis­to­le­risme. Tot aquest col·lec­tiu d’expul­sats pel sis­tema va tro­bar a França l’espai idoni des d’on assa­jar estratègies revo­lu­cionàries inèdites, en bona part a través del suport d’asso­ci­a­ci­ons lliu­re­pen­sa­do­res o de defensa dels drets humans d’abast inter­na­ci­o­nal. A finals del segle XIX, el balanç era real­ment espec­ta­cu­lar: més de 50.000 cata­lans de totes les tendències polítiques, des de car­lins fins a repu­bli­cans, van haver d’aban­do­nar el país i es van esta­blir prin­ci­pal­ment a França, a la resta d’Europa o a l’altra banda de l’Atlàntic. La diàspora del 1939, però, va fer que aques­tes xifres sem­bles­sin en irrisòries.

Els sin­di­ca­lis­tes es van con­ver­tir en un altre dels col·lec­tius espe­ci­al­ment afec­tats per l’exili. La repressió des­fer­mada durant els anys en què el gene­ral Seve­ri­ano Martínez Anido es va situar al cap­da­vant del govern civil de Bar­ce­lona (1919-1922) va pro­vo­car una fugida nota­ble. Un dels fun­da­dors de la Fede­ració Anar­quista Ibèrica (FAI) recor­dava que, durant l’època de la dic­ta­dura de Primo de Rivera (1923-1930), hi havia més anar­quis­tes a França que no pas al nos­tre país. A l’exili dels sin­di­ca­lis­tes i repu­bli­cans, s’hi afe­gia la diàspora de deser­tors i pròfugs de les quin­tes, que pre­fe­rien la incer­tesa d’una nova vida a l’altra banda de la fron­tera que no pas una mort gai­rebé segura a la guerra del Rif. Només en una jor­nada, el 22 de juliol del 1921, hi van morir 15.000 sol­dats espa­nyols.