Irlanda apuja la guàrdia
Dublín adverteix Londres que no acceptarà que intervingui l’autonomia d’Irlanda del Nord
La província britànica no té govern des de fa gairebé un any a causa dels litigis entre els dirigents de les dues comunitats
Les relacions entre el Regne Unit i la República d’Irlanda no passen pel seu millor moment. La tensió entre els dos països s’ha tornat a posar de manifest després que el primer ministre irlandès, Leo Varadkar, ha advertit que no acceptarà que Londres intervingui Irlanda del Nord si els líders de les dues comunitats que conviuen a la regió no son capaços de formar aviat un govern compartit.
L’Assemblea de Stormont —el parlament nord-irlandès— està aturada des de fa onze mesos, des del gener passat. El líder democratacristià irlandès ha declarat que vol tenir veu si el Regne Unit decideix suspendre l’autonomia. La primera ministra britànica, Theresa May, no s’atreveix a suspendre-la perquè això podria complicar el delicat procés de pau.
El govern autònom nord-irlandès va col·lapsar el 26 de gener després que el viceministre principal, el membre del Sinn Féin Martin McGuinness, dimitís per una sospita de corrupció de la ministra principal, Arlene Foster, líder del Partit Unionista Democràtic (DUP). Es referia al programa d’incentivació energètica que va posar en marxa Foster quan era ministra d’empresa i que va costar al govern 565 milions d’euros. En les eleccions de març, el Sinn Féin va quedar a només mil vots del DUP, que va perdre influència a la regió.
Segons els Acords de Pau de 1998, que van posar fi als trenta anys de conflicte armat entre republicans proirlandesos catòlics i unionistes probritànics protestants que van fer 3.500 morts, el govern d’Irlanda del Nord ha de ser compartit entre els partits de les dues comunitats. Entre el Sinn Féin i l’SDLP (Partit Socialdemòcrata i Laborista), per part dels republicans irlandesos, i el DUP i l’UUP (Partit Unionista de l’Ulster), per part dels unionistes britànics. En cas de falta d’acord, s’establirà un govern directe des de Londres, com va passar entre el 2002 i el 2007.
Reunió decisiva al gener
Fa onze mesos que no hi ha govern a l’Ulster. Varadkar creu que hi ha dues opcions: tornar a convocar eleccions —no pensa que aportin res de nou— o convocar la Conferència Governamental britanico-irlandesa. Aquesta conferència, prevista en els acords de pau, donaria veu a Irlanda en afers com ara asil i immigració, UE, educació, fiscalitat, policia, justícia criminal i seguretat fronterera. “Òbviament el poder legislatiu el tindria Westminster, però hi hauria un participació significativa i real del govern irlandès”, va dir Varadkar. La seva prioritat, però, és que totes les parts arribin a un acord per formar govern com més aviat millor, i més tenint en compte que el 10 d’abril se celebrarà el vintè aniversari de la signatura dels acords de pau. En aquest sentit, Varadkar es reunirà amb els líders del Sinn Féin i el DUP al gener per tractar de desblocar les converses. Unionistes i republicans es culpen mútuament de l’estancament de les negociacions. El punt de discòrdia és que el Sinn Féin exigeix una llei que iguali la llengua gaèlica a l’anglesa i la legalització dels matrimonis gais, lleis que el DUP no accepta. El DUP acusa els republicans d’estar més pendents de com reaccionar davant d’una suspensió de l’autonomia que d’arribar a un acord, i el Sinn Féin qualifica el DUP d’intransigent i diu que no acceptarà ser governat des de Londres pels tories, perquè tenen el DUP com a soci des del juny.
Segons Varadkar, les relacions entre Londres i Dublín són “més tenses” d’ençà del Brexit. Van ser molt bones amb Blair i Ahern i amb Cameron i Kenny, però s’han complicat amb l’arribada de May i Varadkar. El moment de màxima tensió es va viure en la reunió que tots dos van tenir al novembre, quan Varadkar va amenaçar May de vetar que el Regne Unit passés a la segona fase del Brexit si no garantia el manteniment de la frontera invisible a Irlanda del Nord. Va forçar la premier a prometre que adoptaria la regulació europea a tot el seu territori per garantir que la UE permetés que continués no havent-hi frontera entre el nord i el sud de la illa.
LES DATES
El ‘Brexit’ ho ha canviat tot
Daniel PosticoLa cooperació entre Londres i Dublín, que va conduir als Acords de Pau de 1998, s’ha esquerdat com a conseqüència del Brexit. El primer acord anglo-irlandès el van signar el 1985 els primers ministres irlandès i britànic, Garret FitzGerald i Margaret Thatcher, després de 16 mesos de silenci per discrepàncies en afers com la guerra de les Malvines (1982) i la vaga de fam de presos de l’IRA, el 1981. Segons els acords del 98, la relació s’ha de basar en l’honestedat i la presa de decisions conjuntes. Durant dues dècades, les relacions van ser excel·lents, però el Brexit ho ha canviat tot. A Dublín no va agradar el pacte de May amb els unionistes nord-irlandesos per mantenir-se en el poder després de perdre la majoria el juny —qüestiona el principi d’honestedat—, ni la decisió de Londres de posar fi a l’acord pesquer de 1964 pel qual pescadors irlandesos —i holandesos, belgues, alemanys i francesos— podien pescar a les seves aigües.