La bandera reformista

Mat­teo Renzi va arri­bar al poder el febrer del 2014 deci­dit a liqui­dar els ves­ti­gis de la vella política i moder­nit­zar Itàlia. Cone­gut com Il Rot­ta­ma­tore (el des­ba­lles­ta­dor) per aquest afany per tren­car les inèrcies del pas­sat, Renzi va uti­lit­zar l’alcal­dia de Florència com a pla­ta­forma per fer el salt a la política esta­tal. Va per­dre unes primàries con­tra el veterà Pier Luigi Ber­sani per lide­rar el Par­tit Demòcrata (PD), però les va gua­nyar l’any següent, el desem­bre del 2013, per una majo­ria acla­pa­ra­dora. Com Tony Blair, a qui se’l solia com­pa­rar per la seva opo­sició a la vella guàrdia labo­rista, Renzi va inten­tar apli­car una par­ti­cu­lar ter­cera via arros­se­gant al cen­tre libe­ral el PD, l’arte­facte polític que aglu­ti­nava tot el cen­tre­es­querra opo­sat a Ber­lus­coni, des dels catòlics pro­gres­sis­tes de Romano Prodi fins a soci­a­lis­tes i hereus del PCI, el par­tit comu­nista més poderós a l’Europa de la guerra freda.

Tot i ofe­rir-se com un líder per al canvi i la moder­nit­zació d’Itàlia, l’ambiciós Renzi va recórrer a les armes clàssi­ques d’un polític del Renai­xe­ment, el també flo­rentí Nico­lau Maquia­vel, per des­ca­val­car mit­jançant un cop de palau un com­pany de par­tit, el pri­mer minis­tre Enrico Letta, embar­ran­cat en la direcció d’un govern ines­ta­ble. Renzi va forçar la cai­guda de Letta apel·lant a la neces­si­tat de treure Itàlia del “marasme” i sot­me­tre-la a una reforma radi­cal. Als 39 anys, el 22 de febrer del 2014, es con­ver­tia en el pri­mer minis­tre més jove del país. Abans, però, en una altra mani­o­bra digna de Maquia­vel, havia pac­tat amb Ber­lus­coni una reforma de la llei elec­to­ral.

Durant els gai­rebé tres anys al cap­da­vant del govern italià, Renzi va fer de la reforma labo­ral la pedra angu­lar del seu man­dat. La llei ban­dera, cone­guda com a Jobs Act, pro­po­sava una fle­xi­bi­lit­zació del mer­cat de tre­ball des­ti­nada a esti­mu­lar l’ocu­pació eli­mi­nant els obs­ta­cles a la con­trac­tació. Però el pro­jecte estel·lar del govern de cen­tre­es­querra es va gua­nyar for­tes crítiques entre els sin­di­cats i no va arri­bar a asso­lir el seu prin­ci­pal objec­tiu. L’onada de suport que va acom­pa­nyar Renzi –amb un 40% dels vots en les elec­ci­ons euro­pees del 2014– va anar deca­ient a mesura que per­dia força l’impuls reno­va­dor. Qüesti­o­nat dins i fora del seu par­tit, Renzi va inten­tar una altra jugada arris­cada per sal­var el man­dat, con­di­ci­o­nant la seva con­tinuïtat al càrrec al resul­tat del referèndum sobre una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal. L’error de càlcul el va pagar a les urnes, el desem­bre del 2016, quan els ita­li­ans van apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat per fer-lo ple­gar. Els ana­lis­tes van veure en la der­rota de Renzi un exem­ple més de la cai­guda de la soci­al­demòcra­cia a Europa, en totes les seves ver­si­ons, més o menys libe­ral. La ter­cera via de Renzi s’ha donat per esgo­tada, tot i que el govern del seu suc­ces­sor, l’actual pri­mer minis­tre Paolo Gen­ti­loni, pre­su­meix d’haver-ne reco­llit els fruits amb un crei­xe­ment de l’eco­no­mia d’un 1,5% el 2017. Fidel a la seva tra­jectòria, Renzi no es dona per vençut i torna a pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons dis­tan­ciat de la vella guàrdia de l’esquerra, que s’ha escin­dit del PD. Ell, que ha estat com­pa­rat amb Blair i Obama, es manté en la seva via refor­mista i s’acosta ara a la figura d’un nou refe­rent, un polític posti­deològic que mana a França i vol influir a Europa: Emma­nuel Macron.