La bandera reformista

Matteo Renzi va arribar al poder el febrer del 2014 decidit a liquidar els vestigis de la vella política i modernitzar Itàlia. Conegut com Il Rottamatore (el desballestador) per aquest afany per trencar les inèrcies del passat, Renzi va utilitzar l’alcaldia de Florència com a plataforma per fer el salt a la política estatal. Va perdre unes primàries contra el veterà Pier Luigi Bersani per liderar el Partit Demòcrata (PD), però les va guanyar l’any següent, el desembre del 2013, per una majoria aclaparadora. Com Tony Blair, a qui se’l solia comparar per la seva oposició a la vella guàrdia laborista, Renzi va intentar aplicar una particular tercera via arrossegant al centre liberal el PD, l’artefacte polític que aglutinava tot el centreesquerra oposat a Berlusconi, des dels catòlics progressistes de Romano Prodi fins a socialistes i hereus del PCI, el partit comunista més poderós a l’Europa de la guerra freda.

Tot i oferir-se com un líder per al canvi i la modernització d’Itàlia, l’ambiciós Renzi va recórrer a les armes clàssiques d’un polític del Renaixement, el també florentí Nicolau Maquiavel, per descavalcar mitjançant un cop de palau un company de partit, el primer ministre Enrico Letta, embarrancat en la direcció d’un govern inestable. Renzi va forçar la caiguda de Letta apel·lant a la necessitat de treure Itàlia del “marasme” i sotmetre-la a una reforma radical. Als 39 anys, el 22 de febrer del 2014, es convertia en el primer ministre més jove del país. Abans, però, en una altra maniobra digna de Maquiavel, havia pactat amb Berlusconi una reforma de la llei electoral.

Durant els gairebé tres anys al capdavant del govern italià, Renzi va fer de la reforma laboral la pedra angular del seu mandat. La llei bandera, coneguda com a Jobs Act, proposava una flexibilització del mercat de treball destinada a estimular l’ocupació eliminant els obstacles a la contractació. Però el projecte estel·lar del govern de centreesquerra es va guanyar fortes crítiques entre els sindicats i no va arribar a assolir el seu principal objectiu. L’onada de suport que va acompanyar Renzi –amb un 40% dels vots en les eleccions europees del 2014– va anar decaient a mesura que perdia força l’impuls renovador. Qüestionat dins i fora del seu partit, Renzi va intentar una altra jugada arriscada per salvar el mandat, condicionant la seva continuïtat al càrrec al resultat del referèndum sobre una reforma constitucional. L’error de càlcul el va pagar a les urnes, el desembre del 2016, quan els italians van aprofitar l’oportunitat per fer-lo plegar. Els analistes van veure en la derrota de Renzi un exemple més de la caiguda de la socialdemòcracia a Europa, en totes les seves versions, més o menys liberal. La tercera via de Renzi s’ha donat per esgotada, tot i que el govern del seu successor, l’actual primer ministre Paolo Gentiloni, presumeix d’haver-ne recollit els fruits amb un creixement de l’economia d’un 1,5% el 2017. Fidel a la seva trajectòria, Renzi no es dona per vençut i torna a presentar-se a les eleccions distanciat de la vella guàrdia de l’esquerra, que s’ha escindit del PD. Ell, que ha estat comparat amb Blair i Obama, es manté en la seva via reformista i s’acosta ara a la figura d’un nou referent, un polític postideològic que mana a França i vol influir a Europa: Emmanuel Macron.