La UE i el conflicte amb Moscou

Aquest dies assistim a una onada de retrets del Regne Unit sobre Rússia, per l’afer de l’enverinament de l’exespia rus i la seva filla. La tensió va pujant de to i els retrets mutus no s’aturen. El Regne Unit ha buscat aliats i els ha trobat ràpidament. Així, té l’important suport d’Alemanya i de França, i de més estats de la UE. I també s’hi han afegit els EUA, fins al punt que l’imprevisible president Trump aquest cop sí que ha carregat contra l’enemic rus. I és que tot el que està passant pesa molt, tant l’enverinament en terres britàniques de ciutadans russos, que no és el primer cop que passa, i la polèmica que hi ha a l’entorn de les facs news, enteses com notícies falses, que Rússia hauria utilitzat en diferents conteses electorals d’Occident. I la versió oficial de Rússia és que no tenen res a veure amb tot això i que és un intent dels estats occidentals d’anar contra Rússia i desestabilitzar-la en un moment clau d’eleccions presidencials, en què, d’altra banda, Putin ho té tot a favor. De fet, però, els enfrontaments dels estats occidentals amb Rússia venen de lluny. Només cal recordar els conflictes entre Rússia i Ucraïna, o la presa de posició de Rússia en la guerra de Síria, per tenir clar que les relacions són complexes. I en aquest escenari, on és la Unió Europea? Ens omplim la boca de la idoneïtat de la UE per a tots els estats membres i per als ciutadans, en el sentit que, en un món globalitzat, és més necessària que mai. I això és cert, però quan hi ha conflictes que s’endevinen importants, curiosament surten els estats grans de la UE, que cerquen els seus interessos, i la Unió Europea com a tal queda relegada a la invisibilitat, fet que lamina una mica més la confiança dels ciutadans en el projecte europeu.

En aquest escenari de confrontació amb Rússia, molt centrat en la seguretat i defensa, convindria que la Unió Europea fes valer els seu pes, per sobre dels estats membres, i es presentés com a opció vàlida de negociació amb Rússia. Sabem que els estats són molt curosos de la seva sobirania, i més en temes de seguretat i defensa, però després no ens lamentem que la ciutadania tingui seriosos dubtes de la viabilitat i utilitat de la UE. El juny del 2016, Federica Mogherini, alt representant de la Unió per a Assumptes d’Exteriors i Política de Seguretat, va establir una nova estratègia global sobre la política exterior i de seguretat de la UE, basada en cinc punts, que tenen un objectiu clar, que és avançar cap a una política de seguretat i defensa cada vegada més coordinada.

El camí està marcat, però els fets ens mostren que a la Unió Europea li manca una visió estratègica pròpia, tenir un projecte comú que superi les pròpies fronteres, i el cert és que, en aquest món globalitzat que ens toca viure, disposar d’una estratègia pròpia no és una elecció, sinó una autèntica necessitat, si l’objectiu és ser influent en el món i defensar la seguretat i llibertat dels seus ciutadans.