Espanya té un problema amb Catalunya

Espa­nya, l’Estat espa­nyol, ha tin­gut un pro­blema secu­lar amb Cata­lu­nya, des del moment en què aquesta en va començar a for­mar part per “derecho de con­quista” –amb totes les impo­si­ci­ons i sot­me­ti­ments que això ha supo­sat i encara suposa avui– i mai després ni tan sols ha donat l’opor­tu­ni­tat al poble català, tam­poc ja al segle XXI i en una democràcia supo­sa­da­ment con­so­li­dada, d’expres­sar la seva volun­tat lliu­re­ment. Creure que ara ho podria fer ha estat segu­ra­ment un dels grans errors del procés sobi­ra­nista, i alhora un deto­nant per fer evi­dent de nou, com ha pas­sat cícli­ca­ment els últims tres segles, que en rea­li­tat no ha des­a­pa­re­gut mai el ves­sant auto­ri­tari dels poders fàctics de l’Estat, incapaços de resol­dre per la via política la demanda majo­ritària de democràcia que ve de Cata­lu­nya.

No han pogut o més aviat no han vol­gut, perquè de fet no els cal pas resol­dre-ho com el que és, un pro­blema polític: saben que tenen a dis­po­sició tots els ins­tru­ments del poder, i en poden fer ús quan i com els pla­gui. Cata­lu­nya és un pro­blema que l’Estat mai ha vol­gut resol­dre, una comu­ni­tat naci­o­nal dife­rent que mai ha vol­gut inte­grar de debò, sinó que només ha vol­gut sot­me­tre per la força. Per això encara el té, el pro­blema catalán, i per això avui li ha escla­tat a la cara amb més força que mai. I per això l’única res­posta ha estat la negació del clam popu­lar traduït en vots a les urnes, la seva judi­ci­a­lit­zació i la bru­tal repressió dels líders polítics i soci­als esco­llits per vehi­cu­lar-lo.

Empa­rant-se exclu­si­va­ment en una cons­ti­tució parida fa 40 anys en plena incer­tesa post­fran­quista i amb soroll de sabres de fons, i abu­sant d’una posició demogràfica de força que en farà sem­pre impos­si­ble cap reforma que enca­beixi les aspi­ra­ci­ons de les mino­ries naci­o­nals absor­bi­des per l’Estat de matriu cas­te­llana, el govern espa­nyol, la monar­quia, les cam­bres par­la­mentàries, els jut­ges i els cos­sos poli­ci­als, amb el suport dels grans poders econòmics, l’apa­rell mediàtic i fins i tot algu­nes ame­na­ces vela­des d’inter­venció mili­tar, han bar­rat el pas sense con­tem­pla­ci­ons als pacífics anhels de democràcia expres­sats per una majo­ria de cata­lans.

L’últim epi­sodi, l’actual, comença fa vuit anys, amb la dero­gació par­cial per part del TC d’un Esta­tut que, després de moltíssi­mes rebai­xes, havien apro­vat tant els cata­lans com, fins i tot, el Congrés i el Senat espa­nyols. Tot el que ha vin­gut després ja és cone­gut. Una pri­mera pro­posta de pacte fis­cal que la classe política va posar sobre la taula per sor­tir de l’atzu­cac, però que va que­dar de seguida superada tant per la nega­tiva de l’Estat a cedir ni un dels mili­ons d’euros que s’endú de Cata­lu­nya com per una demanda popu­lar que ja havia girat full i recla­mava sense com­ple­xos el dret a l’auto­de­ter­mi­nació per bus­car la inde­pendència. I quan aquesta demanda es va cons­ta­tar que era majo­ritària i va sal­tar a un govern dis­po­sat a tirar-la enda­vant, l’espe­rit nega­ci­o­nista ha mutat a poc a poc en repres­siu: fi de fòrums de nego­ci­ació com les comis­si­ons bila­te­rals, tan­ca­ment hermètic a les cri­des al diàleg, més sus­pen­si­ons a lleis del Par­la­ment, deman­des judi­ci­als a tort i a dret, barra lliure a l’a por ellos i un con­trol i blo­queig polític de l’auto­go­vern que va anar in cres­cendo fins a l’apli­cació del 155. Avui dos mili­ons llargs de volun­tats han estat esbor­ra­des i escla­fa­des sense ni haver fet l’esforç d’escol­tar-les. No han resolt el pro­blema: l’han vençut. O això es pen­sen...