Carreteres secundàries

La terra sig­ni­fica soli­desa, gene­ro­si­tat i espe­rança. La vida als EUA gira al vol­tant de la terra, con­fessa un des­co­ne­gut a l’escrip­tor William Least Heat-Moon —d’ascendència anglesa, irlan­desa i osage (nadius nord-ame­ri­cans)— que, en per­dre la feina i la dona, puja a una cami­o­neta i se’n va a recórrer les car­re­te­res secundàries, les blue highways, per tre­pit­jar els llocs no tan cone­guts del país però que sovint l’expli­quen millor que les grans ciu­tats cos­mo­po­li­tes. Remote (Ore­gon) o Why­not (Mis­sis­sipí) són pobles petits que costa de veure al mapa, si és que hi sur­ten, on viu gent a qui, mol­tes vega­des, no els interessa què passa fora de les fron­te­res dels estats de la Unió. Tant els fan les pica­ba­ra­lles dels con­ser­va­dors britànics pel Bre­xit o la cimera de l’OTAN a per­so­nes com els dos ran­xers d’Ore­gon que aquesta set­mana han obtin­gut el perdó pre­si­den­cial per haver fet foc sense permís en un ter­reny fede­ral.

La terra és el cen­tre. Es viu del que s’hi con­rea i del bes­tiar que hi pas­tura amb unes nor­mes pròpies. Sovint, fins i tot Was­hing­ton els queda lluny. Per això, la guerra comer­cial entre els Estats Units i la Xina, que com­porta l’incre­ment cre­uat de tari­fes a les impor­ta­ci­ons, pot aca­bar fent molt de mal al camp nord-ame­ricà. I el pre­si­dent Trump ho podria aca­bar pagant.

Least Heat-Moon també visita a Car­re­te­ras azu­les el sud dels EUA uns anys després de la marxa negra de Selma. Al sud hi és tot, sos­te­nen alguns. Tot pot­ser no, però sí una manera de fer sense què no es comprèn un país que en són molts però que es defi­neix per dos grans eixos a part de Nova York: les arrels a la terra i la lite­ra­tura del sud i el llarg viatge cap a l’oest. A Selma, a l’autor li dei­xen clar que el pro­blema no és amb els afro­a­me­ri­cans, sinó amb els boca­molls del nord que fiquen el nas allà on no els ho dema­nen. Unes ter­res on, encara avui, alguns no volen enten­dre les estadísti­ques que indi­quen que els his­pans són els grans impul­sors de la nata­li­tat i que, a mitjà ter­mini, l’equi­li­bri de població es girarà com una truita.

Car­re­te­ras azu­les té dues vir­tuts remar­ca­bles. La pri­mera, un escrip­tor sense pre­ju­di­cis que sap escol­tar i apro­fita la fecun­di­tat de l’ines­pe­rat. Per això és capaç de tro­bar una bona història gai­rebé a cada can­to­nada. La segona, una prosa aguda i cla­ri­vi­dent, plena de lite­ra­tura, que ens fa arri­bar un gra­pat de rea­li­tats dife­rents de forma pro­pera. Els EUA de fa més de tres dècades se’ns fan reals encara que hagin mudat l’apa­rença, sobre­tot a causa de la pro­li­fe­ració de les cade­nes de super­mer­cats i de la revo­lució tec­nològica amb inter­net. Però, en el fons, no han can­viat tant. Refle­xi­ons com ara “per què sem­pre són els qui tenen menys els qui et con­vi­den a sopar?” ens situen més enllà del temps.