Onada de determinació

Cata­lu­nya hi con­ti­nua sent, i res ni ningú ha esbor­rat del mapa, tot i els intents de tapar-li la boca, les seves ànsies de lli­ber­tat. Encara més, ahir la majo­ria que se sent poble i que vol deci­dir el seu futur va demos­trar que el càstig a què han sotmès el seu auto­go­vern i els seus líders, lluny d’ate­mo­rir-la, l’ha deter­mi­nat com mai a acon­se­guir els seus propòsits. Per setena Diada con­se­cu­tiva, el sobi­ra­nisme va pro­ta­go­nit­zar una mobi­lit­zació gegan­tina –vora un milió de per­so­nes al car­rer, segons la Guàrdia Urbana de Bar­ce­lona– en una demos­tració de força de què ningú més sem­bla capaç a tot Europa, per donar un cop de puny sobre la taula i exi­gir als polítics cata­lans uni­tat i valen­tia per asso­lir la República, i als espa­nyols, la fi de la repressió, a més de res­pecte a la ines­quinçable i sobi­rana volun­tat popu­lar. Els pri­mers, tot s’ha de dir, va sem­blar al final que havien entès millor el mis­satge que els segons.

Impres­si­o­nants imat­ges aèries a banda, que un cop més faran la volta al món –ahir hi havia més de 700 peri­o­dis­tes acre­di­tats–, el moment que que­darà de la Diada del 2018, el més esbor­ro­na­dor, es va repe­tir dos cops al vol­tant de les 17.14 h. El milió de per­so­nes que omplien la Dia­go­nal, i que ja des de bon matí havien donat a tota la ciu­tat aquell ambi­entàs de les grans jor­na­des, es van que­dar mudes uns segons, en un silenci esfereïdor pre­sagi que són capaços de grans coses si s’ho pro­po­sen, abans d’ini­ciar des de la plaça de les Glòries una onada de deter­mi­nació, un clam de lli­ber­tat que recor­ria com un cal­fred l’espi­nada de la capi­tal per arri­bar, un parell de minuts després, a l’altra punta, a sis quilòmetres. Una cridòria que començava sem­blant poca cosa perquè venia de lluny, però que afe­gia tanta gent a mesura que arri­bava i tro­nava tan fort que acon­se­guia tom­bar el mur de l’auto­ri­ta­risme lega­lista, del rei i del 155, que, a mode d’al·lego­ria, va situar l’ANC al final del recor­re­gut, al Palau Reial.

El lema ofi­cial era “Fem la República Cata­lana”, tal com es podia lle­gir en les més de 275.000 samar­re­tes color corall de l’enti­tat que un cop més van donar vis­to­si­tat a la jor­nada, com ho van fer els cas­tells, els gra­llers, cen­te­nars de moto­ris­tes o fins i tot dese­nes de trac­tors que es van unir als més de 1.500 auto­cars arri­bats de tots els racons del país. Aquesta vegada, però, hi havia carta blanca perquè la gent exigís el que cregués, i molts hi van anar amb este­la­des, és clar, però també amb pan­car­tes pels repre­sa­li­ats i motius grocs per dema­nar-ne l’alli­be­ra­ment. Fins i tot es va veure alguna urna de l’1-O, que ahir es va rei­vin­di­car amb força. De fet, el càntic per exi­gir “Lli­ber­tat pre­sos polítics!” va riva­lit­zar amb el clàssic d’“Inde­pendència” que va irrom­pre amb força el 2012. Avui més que mai, una cosa (la República) ja cada cop es veu més sinònim de l’altra (lli­ber­tat i res­pecte als drets bàsics).

En els dis­cur­sos, la més punyent va ser la pre­si­denta de l’ANC, Eli­senda Palu­zie, que va exi­gir als polítics que pri­o­rit­zin “l’interès col·lec­tiu al de par­tit”, i els va dema­nar que no s’espol­sin les res­pon­sa­bi­li­tats només en la mobi­lit­zació al car­rer, i “es tor­nin a pre­pa­rar per a un embat democràtic”. “No dieu que no era un referèndum, que hem d’implo­rar per­mi­sos que no arri­ba­ran mai”, els recri­mi­nava sobre l’1-O, abans d’avi­sar-los que no inten­tin tor­nar el sobi­ra­nisme “allà on era el 2012, ni encara menys el 2006”. “No us dema­nem impos­si­bles, sinó rigor, hones­te­dat i deter­mi­nació”, etzi­bava. “Rigor, fer­mesa i uni­tat” és també el que dema­nava el vice­pre­si­dent d’Òmnium, Mar­cel Mauri, que ins­tava a “pro­te­gir entre tots” els grans con­sen­sos de país –i l’auto­de­ter­mi­nació i la fi de la repressió ho són–, a més d’apel·lar al “coratge” de Pedro Sánchez per ento­mar-ho.

És clar que el pre­si­dent espa­nyol, de sessió al Senat ahir a la tarda i més pre­o­cu­pat per la dimissió d’una de les seves minis­tres, no va sem­blar donar-se pas per al·ludit, ja que va repe­tir la recepta de “llei i diàleg” per donar sor­tida al clam de la mul­ti­tud de la Dia­go­nal, que mini­mit­zava. “Un dels prin­ci­pals pro­ble­mes de Cata­lu­nya és la con­vivència, no la inde­pendència”, deia, abans de pre­sen­tar-se com a ani­ma­dor, gai­rebé espec­ta­dor, d’un diàleg que s’ha de pro­duir “entre cata­lans”, més que entre els governs. Això, per cert, just el dia que el minis­tre d’Exte­ri­ors, Josep Bor­rell, adme­tia a la BBC que Cata­lu­nya “és una nació” i hi havia de fer mans i mànigues per defen­sar que no s’està davant un judici polític, advo­cant fins i tot per­so­nal­ment per la sor­tida dels pre­sos abans que s’iniciï.

Torra, per cert, con­tra­deia Sánchez només aca­bar la mani­fes­tació, on lamen­tava que no hagués anat a veure el “clam” popu­lar. Ell, en canvi, sí que se’n va sen­tir inter­pel·lat. “Tenen tot el dret a exi­gir-nos que anem fins al final, i és el que farem”, afir­mava, visi­ble­ment cofoi pel nou èxit de con­vo­catòria. També se’n va feli­ci­tar el pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, que al matí havia anat a visi­tar a la presó la seva pre­de­ces­sora, Carme For­ca­dell, i que va ins­tar Sánchez a actuar i a triar entre ser “Rajoy o Came­ron”. Des de TV3, a més, es mos­trava dis­po­sat a con­cre­tar en les pro­pe­res set­ma­nes l’“esforç per tro­bar grans con­sen­sos que hi ha en la soci­e­tat cata­lana”.

La clàssica mani­fes­tació de l’esquerra alter­na­tiva i el con­cert d’Òmnium a Arc de Tri­omf van tan­car una altra Diada de con­jur i sotrac col·lec­tiu. La bri­gada muni­ci­pal de neteja va tenir rela­ti­va­ment poca feina en aca­bar, si es té pre­sent la gen­tada que havia omplert la Dia­go­nal i els seus car­rers adja­cents. Segur que en tin­dran més les “bri­ga­des ciu­ta­da­nes” que es dedi­quen a treure llaços grocs. Bar­ce­lona en va anar a dor­mir plena.