Maduro jura en solitud

Amb ame­ri­cana negra, camisa blanca i cor­bata ver­me­lla, la mateixa ves­ti­menta que uti­lit­zava Hugo Chávez per als actes ofi­ci­als, el pre­si­dent de Veneçuela, Nicolás Maduro, va salu­dar un per un els jut­ges del Tri­bu­nal Suprem de Veneçuela. De fons sonava la música de la simfònica naci­o­nal Simón Bolívar. En els bal­cons inte­ri­ors de l’edi­fici, cen­te­nars de nens amb ban­de­res gro­gues, bla­ves i ver­me­lles, els colors naci­o­nals. L’entorn, estu­diat, va donar inici al segon man­dat de Maduro, pre­vist fins al 2025. La cerimònia havia d’haver-se cele­brat davant el Congrés, en mans opo­si­to­res, però el govern el con­si­dera “en desa­ca­ta­ment” i tots els seus actes nuls. La pri­mera ano­ma­lia a penes va ocul­tar que Amèrica Lla­tina ha donat l’esquena a Maduro: només el bolivià Evo Mora­les, el sal­va­do­renc Sal­va­dor Sánchez Cerén, el cubà Miguel Díaz-Canel i el nica­ragüenc Daniel Ortega van viat­jar a Cara­cas. Cal mirar cap a la Xina i Rússia per tro­bar suports inter­na­ci­o­nals de pes.

“Aquest és un pas de pau per al nos­tre país”, va dir Maduro, en el seu pri­mer dis­curs. Després va agrair la presència dels mem­bres de l’Assem­blea Cons­ti­tu­ent, ele­gida el 2017 després de tres mesos de pro­tes­tes que van dei­xar 107 morts. La funció de l’Assem­blea va ser reem­plaçar el Par­la­ment, que havia que­dat en mans opo­si­to­res després de la der­rota del govern a les legis­la­ti­ves. Aquest és l’únic poder legis­la­tiu que Maduro reco­neix. El pre­si­dent va uti­lit­zar mitja hora per lle­gir un a un els noms dels con­vi­dats pre­sents, encara que es tractés d’agre­gats de nego­cis d’ambai­xada, en un esforç per exhi­bir davant els seus votants que Veneçuela té, encara, ali­ats, enmig d’una pressió exte­rior sense pre­ce­dents.

Perquè la cerimònia no només és l’inici de sis anys més de govern boli­varià. Des d’ahir, Veneçuela no té rela­ci­ons diplomàtiques amb els 13 països que inte­gren l’ano­me­nat Grup de Lima, lide­rat per Argen­tina, Bra­sil, Canadà, Xile, Colòmbia i Perú, que ja ha anti­ci­pat que no reco­nei­xerà Maduro com a pre­si­dent i pro­hi­birà des d’avui l’ingrés d’alts càrrecs del règim. Després van seguir mesu­res simi­lars la Unió Euro­pea i els Estats Units. Veneçuela està cada vegada més sola, immersa en una crisi econòmica sense pre­ce­dents i una diàspora que ha arri­bat a 2,5 mili­ons de veneçolans. El gir a la dreta a la regió ha esbor­rat de cop la llista de governs que alguna vegada van donar suport a Chávez i després es van negar a con­dem­nar Maduro.

És clar ara que els temps han can­viat. Maduro va obte­nir la ree­lecció al maig amb gai­rebé el 70% dels vots, però en uns comi­cis sense can­di­dats opo­si­tors i el 56% d’abs­tenció. El pre­si­dent va insis­tir ahir que la democràcia veneçolana “és un exem­ple per al món”, però se sap feble. Per això va amenaçar amb “dures represàlies diplomàtiques” els països del Grup de Lima que insis­tei­xen a aïllar-lo.

“Soc aquí, llest per por­tar les reg­nes”, va des­a­fiar Maduro, enmig d’un dis­curs car­re­gat de patri­o­tisme, amb llo­an­ces a Hugo Chávez (el seu men­tor polític) i als colors de la ban­dera de Veneçuela, la inde­pendència, el poble “sobirà” i el valor simbòlic de tenir a les mans “la clau del sarcòfag de Bolívar”. Va car­re­gar després con­tra l’impe­ri­a­lisme, “en cam­pa­nya des de fa més de 20 anys amb men­ti­des fas­ti­go­ses con­tra Veneçuela”, i l’opo­sició interna, a la qual va acu­sar de voler ender­ro­car-lo amb suport dels EUA. Maduro ini­cia un nou govern, sis anys que avui sem­blen per a Veneçuela una eter­ni­tat.