“Anem a Madrid, on s’està exercint l’opressió política”

La reacció m’ha sem­blat cor­recta. El que passa és que hi ha aquesta esca­lada de con­flicte en relació amb el llaç groc amb aquells par­tits polítics que han inten­tat con­ver­tir-lo en un símbol d’ide­o­lo­gia política, quan no ho és. El que fa és no nor­ma­lit­zar el que no és nor­mal, que és tenir pre­sos polítics.

S’estan aca­bant els detalls. Orga­nit­zar una mani­fes­tació és sem­pre una qüestió rela­ti­va­ment com­plexa, tot i que a l’ANC hi tenim experiència. Però aquest cop és en una ciu­tat on no n’hem orga­nit­zat cap. Tenim el suport de col·lec­tius d’allà. La idea és que el mateix mis­satge que donem aquí també el puguem donar allà, que és on s’està fent el judici. I és anar-hi a dir que l’auto­de­ter­mi­nació és un dret i que no la podem con­ver­tir en delicte.

Aquesta mani­fes­tació clou el cicle de mani­fes­ta­ci­ons unitàries que vam començar el dia d’inici del judici, que van con­ti­nuar amb la de Bar­ce­lona del 16 de febrer i que van seguir el dia de la vaga del 21-F. Els actors que les hem orga­nit­zat en l’àmbit de Cata­lu­nya són els grups par­la­men­ta­ris Junts per Cata­lu­nya, el grup repu­blicà i la CUP, l’ANC i Òmnium. En el cas de Madrid, s’hi afe­gei­xen un reguit­zell de col·lec­tius, molts dels quals ja es van mani­fes­tar a la Plaza del Sol el dia 1-O per les càrre­gues poli­ci­als.

Sí, ens estem mani­fes­tant a la capi­tal de l’Estat que està exer­cint l’opressió política i és el lloc on s’està fent aquest judici.

Comp­tem que no. Hi haurà ser­vei d’ordre i la Dele­gació del Govern és la res­pon­sa­ble de garan­tir la segu­re­tat.

L’Assem­blea té la tra­dició de no donar xifres de les mani­fes­ta­ci­ons. Però la xifra no és el més relle­vant. Comp­tem que serà una mani­fes­tació impor­tant. És el símbol del que repre­senta fer-la a Madrid. La com­pa­ració més adi­ent seria amb la mani­fes­tació que es va fer a Brus­sel·les el desem­bre del 2017; dimarts teníem 400 auto­cars plens. A Brus­sel·les n’hi havia 216.

És des­a­gra­da­ble veure com tes­ti­mo­nis i acu­sats s’han de jus­ti­fi­car de coses que no hau­rien d’estar judi­ci­a­lit­za­des, com ara el dret d’auto­de­ter­mi­nació. És un judici polític. Des de l’Assem­blea volem con­ver­tir-lo en un alta­veu de denúncia; volem extreure’n argu­ments que refor­cin la nos­tra causa de l’auto­de­ter­mi­nació.

No ens agafa gaire bé. Estem fal­tats d’una estratègia unitària cap a la inde­pendència. Per a les elec­ci­ons de fronts exte­ri­ors, com ara les Corts espa­nyo­les o el Par­la­ment Euro­peu, hau­ria anat molt millor tenir una estratègia unitària, sòlida i ben tra­vada entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes i que les elec­ci­ons fos­sin ins­tru­men­tals. Malau­ra­da­ment, no ens hi tro­bem. Estem sor­tint d’un dol, el de la tar­dor del 2017. No s’han aca­bat de refer les con­fi­an­ces polítiques i hi ha una lluita per l’hege­mo­nia elec­to­ral; tot això no hi ajuda. I això es reflec­teix en la base inde­pen­den­tista, que està des­con­cer­tada.