“La violència no s’ha acreditat i penso que no s’acreditarà”

No l’ha canviat gaire, perquè estic acostumat a judicis molt llargs i, bàsicament, també a l’Audiencia Nacional, que és un òrgan que està situat a Madrid, i la veritat és que cada any tinc un judici llarg com aquest. El costum, però, no evita que sigui molest.

Personalment, m’afecta en l’àmbit familiar. Professionalment, avui dia, amb les noves tecnologies, pots treballar des de qualsevol punt del país. Nosaltres anem equipats amb els nostres terminals, els nostres discos durs, tenim internet a l’hotel i a tot arreu; per tant, podem treballar al TAV o en arribar a l’hotel, i això et permet desenvolupar la feina normal amb la resta de clients. Sí que tenim problemes amb el tema de les reunions personals, però mirem d’aprofitar els divendres i els dilluns, els dies que no hi ha judici. I, si és necessari, els dissabtes. Per la meva part, també treballo els diumenges, i en aquest cas encara més.

Com a ubicació física, va bé, però el que deia: al final, el despatx d’un advocat és un mateix amb el seu ordinador. Al disc dur portem tots els expedients i tota la informació.

Hi anem sempre que tenim sessions. La sala va decidir fer dies consecutius i això ens facilita la feina i poder atendre altres assumptes professionals sense problemes.

El contacte amb la resta d’advocats és continu. Ens veiem i estem comunicats amb els xats; no cal estar contínuament junts per estar en contacte.

No ho sé, però per a mi és un tema professional com un altre. Sí que és cert que té una projecció mediàtica absolutament més dimensionada que altres casos. En definitiva, però, un advocat és com un metge: se li té confiança o no se li té confiança. I si te’n tenen, continuaràs la teva carrera.

Les polítiques? Jo tinc unes idees polítiques i socials, i no crec que el judici les pugui fer variar.

Per a qualsevol acusat, el moment de màxima tensió quan afronta el judici és el de la seva declaració. Són ells els que han de parlar, els que s’han de sotmetre a les preguntes de l’acusació i, per tant, és el moment de màxim nerviosisme. Quan aquesta fase se supera, no dic que no hi hagi tensió, però el judici es viu d’una altra manera.

Veritablement, és inusual que una persona que està en preventiva sigui posada en llibertat condicional quan arriba el judici oral. Això és inusual, no sol passar, perquè, si una persona està en preventiva, és perquè, com es deia de Sandro Rosell, hi havia un risc de fuga; aleshores, si existeix aquest risc i l’estan jutjant, no té lògica que el deixin en llibertat provisional, si bé és cert que hi pot haver una altra raó, com ara que el tribunal, revisant els fets, hagi vist que l’acusació no és tan sòlida com es creia al principi. Amb els acusats del procés, jo ho veig molt difícil per la mateixa raó, i perquè seria contradictori en relació amb les decisions que ha pres aquesta sala, que ha denegat en moltes ocasions la llibertat, tant quan el cas estava en instrucció com ara que ha començat el judici. Moltes defenses han demanat la llibertat i els l’han denegat. Ho veig molt difícil.

El Carles és advocat en exercici; és una persona molt llesta i intel·ligent. En aquest sentit, pocs consells li puc donar jo sobre com s’ha de comportar en el judici i com ha de ser el seu tracte amb la resta d’acusats.

Al meu parer, la violència, que és l’element nuclear de la rebel·lió, no s’ha demostrat, i creiem que no s’arribarà a demostrar ni a acreditar, perquè els que vivim aquí sabem el que va passar. Aleshores, la violència en si, els actes violents, crec que no s’han acreditat, a banda d’episodis puntuals que s’hagin pogut generar tant el 20-S com l’1-O. Es genera més violència en un enfrontament entre dues aficions de futbol rivals que en aquelles dues jornades.

Ens el vam preparar com es preparen tots els interrogatoris. Vam assajar les possibles preguntes que ens podrien fer les acusacions en funció dels elements que surten en la causa. Vam preparar bé l’interrogatori, però poc, perquè el Carles no està acusat de rebel·lió ni de sedició, només de malversació i desobediència.

El fiscal que el va interrogar no és que de manera maliciosa volgués embrutir l’interrogatori, sinó que ell partia d’un atestat que conclou que Mundó no va voler ampliar els horaris dels jutjats de guàrdia d’aquell dia. I això no és així. Com que l’atestat és erroni, les preguntes del fiscal també van ser errònies en aquest sentit. Per tant, per destruir aquesta visió que podia tenir el tribunal, malgrat que tot això no té res a veure amb el delicte pel qual és acusat Mundó, vam decidir aportar correus electrònics amb el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que acrediten no solament que les mesures que es van prendre des de la conselleria de Justícia van ser bones, sinó que van ser a plena satisfacció del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el va felicitar per aquest fet. Per això vam aportar els correus electrònics. Que això es pugui aportar un cop s’hagi iniciat el judici? Hi ha un article en la llei d’enjudiciament criminal que permet anar aportant aquesta documentació, sobretot quan no ha estat objecte de l’acusació. I, tot i que no fa referència al delicte pel qual és acusat el Carles, sí que creiem que era un bon motiu per acreditar una realitat contrària al que plantejava el fiscal. Per tant, entenc que sí que es poden aportar aquests documents.

Els advocats que ja fa molts anys que exercim aquest ofici –en el meu cas, ja en fa 26– estem acostumats a una manera d’actuar als tribunals, i aquí s’està posant de manifest una actuació processal, o una interpretació de les normes processals, diferent en alguns casos de la que havíem viscut fins ara. No estic dient que sigui ni més bona ni més dolenta; tan sols diferent. I si tu rellegeixes els articles de la llei d’enjudiciament criminal, permeten aquesta interpretació. No és que ho estigui criticant, sinó que penso que aquest judici té un interès rellevant en l’àmbit processal.

Hi ha qüestions molt de detall. Per exemple, si no has proposat un testimoni, només li pots fer preguntes sobre allò que ja li ha preguntat el que ha proposat el testimoni. Estem acostumats que a un testimoni, encara que no l’hagis proposat, li puguis fer preguntes sobre tot allò que té relació amb els fets que són objecte d’enjudiciament. I aquí s’ha posat com a norma que la part que no ha proposat aquell testimoni només pugui repreguntar sobre allò que ja ha dit, i així ho diu la llei d’enjudiciament criminal, aquesta és la interpretació que se’n fa.

En aquest judici s’està actuant amb la màxima pulcritud pel que fa a la norma processal penal. Després, hi ha coses més discutibles, com ara si es poden posar o no més imatges de testimonis... Ja veurem com acaba.

Jo el que entenc que ha decidit el tribunal és que aquelles imatges en què no intervé la persona que està testificant són imatges que tenen una certa interpretació. És a dir, si un dia ve un testimoni i diu “És que el 20 de setembre hi va haver violència”, i hi ha unes imatges en què el testimoni no hi és present, trobo lògic que les imatges no es vegin, perquè allò és una interpretació, i ja la farà el tribunal. Ara bé, quan el testimoni és partícip d’aquelles escenes, si hi intervé, aleshores hi ha identificació i es poden explicar coses sobre si és o no és. En aquests casos, el tribunal hauria d’acceptar visionar-les.

Tots els acusats tenen la malversació; el que passa és que hi ha defenses, com és el nostre cas, que només tenim la malversació, a més de la desobediència. El tema és que el 90% de les proves són sobre rebel·lió i sedició, i el 10% que queda, sobre malversació. I la malversació en carrers públics és un delicte que és molt objectiu: hi ha factura o no hi ha factura?, s’ha pagat o no s’ha pagat?; el que s’ha pagat es pot entendre que està vinculat al referèndum o no? Tot això és molt més objectiu; per tant, hi ha moltes menys proves. Nosaltres, els advocats que només hem de defensar el nostre client de desobediència i malversació, actuem molt menys, i més en el meu cas, perquè el Departament de Justícia no té cap despesa, ni tan sols es discuteix cap despesa.

Amb la reforma del Codi Penal del juliol del 2015, els contorns del delicte de malversació de cabals públics estaven més definits. Ara, aquest tipus penal s’ha d’interpretar en relació amb el delicte d’administració deslleial del patrimoni societari de societats o particulars. Això fa que la discussió sigui molt més tècnica i més difícil, i aquest serà un dels punts forts del judici i de la sentència des d’una perspectiva juridicotècnica.

Efectivament, hi ha un acord en què tots els membres del govern accepten que les despeses referents al referèndum s’assumirien de manera solidària, però això és el mateix dia que hi ha el decret de convocatòria del referèndum; l’endemà queda suspès el decret de convocatòria del referèndum i, per tant, queda suspès tot. I, home, quan tu has de fer un referèndum i fas un decret, és lògic que es faci una revisió de despesa, que ha de ser un acte més polític que real. I, la veritat, la depesa que s’està discutint, la majoria, per no dir la immensa majoria, està contractada molt abans, en alguns casos a principis del 2017.

Doncs això és el que s’està jutjant en aquest judici i intentarem que l’acusació decaigui i que sigui absolt.

Sí que soc optimista.

Una mica menys.

La interpretació que vostè fa de la frase és la que és. Crec que els membres del govern mai s’haurien pensat que es trobarien en aquesta situació, perquè mai van preveure que podrien ser acusats de delictes tan greus com el de rebel·lió i el de sedició, ni tan sols el de malversació de cabals públics. A partir d’aquí, aquest és el convenciment que tenim.

En el nostre cas, el fet d’haver de declarar en castellà no va ser cap objecte de discussió, perquè és un tribunal que parla en castellà i no en català, i penso que com més gent capti el missatge que es vol transmetre en aquest judici, millor.

Hem de partir de la idea que es tracta d’un tribunal professional i són uns magistrats amb molta preparació. Crec, i n’estic convençut, que ni aquesta manifestació ni cap altra de signe contrari poden afectar el judici.

No he tingut aquesta percepció en cap moment. Crec que hi ha un tracte similar amb tots els testimonis.

Com a advocat que fa 26 anys que exerceix aquest ofici, només tinc bones paraules per als jutges i els tribunals espanyols, tret de molt comptades excepcions. Penso que la feina que fan és molt difícil. La justícia en general a Espanya és correcta, és professional, i la gent està bastant preparada; el que passa és que és difícil ser jutge. I, per les circumstàncies que envolten aquest judici, algunes persones poden pensar que les coses no són realment així.

El cinema és ple de pel·lícules de judicis. I si estan ben fetes, agraden a la gent. Per tant, partim d’un primer element atractiu, un judici. I si aquest judici té altres al·licients com ara el fet que s’hi està jutjant el que ha estat objecte de la història de Catalunya i d’Espanya dels últims anys, i per tant la gent se sent part de tot això, a favor o en contra, la cosa és encara més atractiva. I, finalment, si hi afegim que hi ha uns actors que són polítics de primera línia que han decidit coses que formen part dels secrets de la política, tot plegat fa que la gent s’hi enganxi.

Jo vaig més enllà i em quedo amb una pel·lícula: Matar un rossinyol, basada en un llibre de l’escriptora Harper Lee. De fet, és una pel·lícula sobre el racisme, però les escenes del judici em van impactar molt i les trobo magnífiques. Una pel·lícula valenta per l’època, amb Gregory Peck de protagonista.