“La mobilització pacífica és la via per avançar”

Vaig dei­xar constància un cop més que es poden tenir valo­ra­ci­ons dife­rents sobre el procés i el pro­jecte polític de la inde­pendència i de com es van fer les coses, però el que no es pot fer és negar els fets i ter­gi­ver­sar la rea­li­tat, inven­tant un esce­nari de violència. Satis­fet de poder haver expres­sat algu­nes coses, tot i que no deixa de ser un judici com­plex amb una certa tensió amb el que pots dir o dei­xar de dir.

Qual­se­vol ana­lista sense impli­cació en el procés pot valo­rar que són set anys de mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves en esce­na­ris dife­rents i mai hi ha apa­re­gut una dinàmica de con­flic­ti­vi­tat, de violència, de tensió o d’inci­dents. Pen­sem que és un valor en posi­tiu, el caràcter pacífic de les mobi­lit­za­ci­ons. I la ini­ci­a­tiva En Peu de Pau el que va voler és tenir en compte els esde­ve­ni­ments que pas­sa­ven, des­ta­car-los; és la via necessària per avançar.

S’ha de recor­dar que hi havia vora 2.000 col·legis i en molt pocs hi va haver inci­dents. Només n’hi va haver on la poli­cia va actuar d’una manera no lògica en ter­mes de segu­re­tat. La major part de la gent que va par­ti­ci­par l’1-0 té una experiència total­ment posi­tiva. En el judici vaig voler dei­xar clar que havia pas­sat per cinc col·legis i en cap d’ells hi va haver inci­dents. Ho va dir per tren­car la per­cepció que a tot arreu hi va haver una bata­lla cam­pal. El judici és una foto fixa molt con­creta i des d’una pers­pec­tiva ideològica molt con­creta.

Per mi és molt inqui­e­tant. Aquest judici pot afec­tar en el futur molts ciu­ta­dans. És inqui­e­tant que fets que han pas­sat des del 1978, amb la visió d’ara, com ara qual­se­vol pro­testa, mobi­lit­zació, poder-la lli­gar a una rebel·lió vio­lenta o un alçament tumul­tu­ari podrien ser jut­jats d’una manera molt més severa; estem par­lant de la insub­missió, l’objecció de consciència, l’objecció fis­cal, l’atu­ra­ment dels des­no­na­ments Amb aquesta visió tan exa­ge­rada, més enllà del dret, clara­ment política, és un perill per a la mobi­lit­zació de la ciu­ta­da­nia i la rei­vin­di­cació social. La deso­bediència civil ha estat històrica­ment una eina perquè les soci­e­tats aven­ces­sin. No ha fet retro­ce­dir drets i democràcia, sinó que ha permès de gua­nyar drets i democràcia. És una eina que la ciu­ta­da­nia pot fer ser­vir per fer aflo­rar con­flic­tes obli­dats i invi­si­bi­lit­zats.