“Sánchez ha de triar què vol fer: negociar o reprimir”

Quasi m’atre­veixo a dis­cu­tir la intro­ducció de la pre­gunta. No ha sorprès gai­rebé ningú, de cap dels espais polítics. No he vist gaire sorprès ningú de Junts per Cata­lu­nya ni tam­poc els com­panys d’ERC, perquè jo sem­pre he estat molt explícit i molt clar, i ho vaig voler dir des del moment que ho vaig pen­sar, fa molts mesos, abans de l’estiu, que jo creia que a Europa tenia molt sen­tit anar junts. Igual que a molts llocs de l’àrea metro­po­li­tana anar amb llis­tes dife­ren­ci­a­des pot ser útil, no hi ha cap raó per anar a les elec­ci­ons euro­pees sepa­rats, con­ti­nuo sense veure’n cap per no anar junts. Amb el mateix res­pecte que vaig insis­tir als com­panys d’ERC en públic i en pri­vat per la llista con­junta, res­pecto que no s’hagi fet. L’impor­tant és la uni­tat d’acció que tin­drem tots els euro­di­pu­tats inde­pen­den­tis­tes al Par­la­ment Euro­peu, un cop puguem exer­cir com a euro­di­pu­tats.

Quan es va posar aquesta hipòtesi sobre la taula vaig con­ti­nuar insis­tint que a mi no m’interes­sava que m’ofe­ris­sin anar en una llista d’ERC, sinó que poguéssim anar junts. I quan algú d’ERC plan­te­java la pos­si­bi­li­tat que jo anés a la seva llista li deia que aquest era un motiu més per anar junts. Quan des dels dos espais polítics et venen a dir que esta­ria bé que anés amb ells es dis­sipa qual­se­vol dubte, si n’hi havia algun, per insis­tir a fer una llista con­junta. La llista que em cor­res­pon és la llista en què estic, la llista unitària.

Deixi’m que recordi una cosa que ja hem expli­cat altres vega­des. El diu­menge 29 d’octu­bre, a França estant, ens vam reu­nir els que érem allà, sense el pre­si­dent ni el vice­pre­si­dent. Recordo, i faig una recons­trucció sense anar a la lite­ra­li­tat de la con­versa, que en aque­lla reunió vaig fer una mica de broma i, com que érem massa con­se­llers i s’havia de posar ordre, li vaig dema­nar a en Jordi Turull, que era la màxima auto­ri­tat de la taula, que admi­nistrés l’ordre de paraula. I, així com en les hores prèvies hi havia un plan­te­ja­ment polític que de fet deia que marxéssim tots a l’exili, aquell matí també vam posar damunt la taula que hi havia fac­tors per­so­nals abso­lu­ta­ment legítims inde­fu­gi­bles; cadascú tenia les seves cir­cumstàncies que legi­ti­ma­ven que prengués al final la decisió que volgués. Tot i que política­ment, si féssim un plan­te­ja­ment comú, seria d’exili, és evi­dent que al final això serà una decisió per­so­nal. Aquell dia vam pro­me­tre’ns que mai ningú retrau­ria a ningú la decisió que haguéssim pres cadascú de nosal­tres, sabent que les nos­tres deci­si­ons tin­drien con­seqüències per als altres. Era evi­dent que la decisió de cadascú podia tenir impacte en el futur de la resta però, tot i així, ens vam pro­me­tre i com­pro­me­tre que mai ens ho retrauríem. Recordo que en Turull ho va fer molt més curt del que jo faig ara, però aque­lla frase la tinc gra­vada a foc. Això em porta a ser super­pru­dent a l’hora de con­tes­tar a pre­gun­tes com aquesta. Ho hauríem hagut de fer dife­rent? Els que hem anat a l’exili cre­iem que política­ment ha estat una decisió molt encer­tada i jo par­ti­cu­lar­ment, al cap d’un any i mig, encara ho tinc més clar. Si en aquell moment podia tenir algun dubte, ara no me’n queda cap. Amb això estic dient mol­tes coses, però de la mateixa manera que dic que l’exili és una decisió política­ment molt encer­tada, vull ser molt res­pectuós amb les deci­si­ons de cadascú perquè tot­hom va fer el que creia que era millor.

El pro­blema és estruc­tu­ral, en el sen­tit que Espa­nya, com qual­se­vol altre Estat que tin­gui un des­a­fi­a­ment com el nos­tre, té dues opci­ons: o nego­ciar o repri­mir. Pen­sar que el dilema no és aquest és pen­sar que els cata­lans renun­ci­a­ran al dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Fa 150 anys que els cata­lans no estan renun­ci­ant al seu dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Que estudiïn una mica d’història. Davant una comu­ni­tat que es vol auto­de­ter­mi­nar, al final hi ha mol­tes vari­ants, que es resu­mei­xen en aques­tes dues opci­ons: o nego­cies o repri­mei­xes. Pedro Sánchez ha de triar què vol fer. Perquè si ell es pensa que Cata­lu­nya, pels efec­tes d’aquest any i mig, renun­ciarà a exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, és que està molt mal infor­mat. Volem veure si Pedro Sánchez triarà les por­res, com va triar el senyor Rajoy l’1-O, en l’esce­nari que es pugui pro­duir en el moment que sigui, o entendrà que això només se solu­ci­ona a la britànica. No sé si Pedro Sánchez és cons­ci­ent que, si no nego­cia, això l’aboca, segur, a una nova fase repres­siva, no sé si són cons­ci­ents que esta­ran tri­ant una nova onada repres­siva en el moment en què no s’asse­guin a nego­ciar. Nosal­tres no para­rem.

Durant molt de temps va ser el meu cap. Jo estava a la direcció del grup par­la­men­tari i ell n’era el por­ta­veu. Una per­sona intel·ligentíssima. Això no ho dis­cu­teixo. Però quin és el viatge que ha fet el PSC els últims anys? Miquel Iceta, pre­si­dent del Senat? Per què, què repre­senta? Jo no sé què repre­senta en aquests moments. Pot­ser hauré de par­lar més amb gent de la resta de l’Estat, que m’expli­quin què con­si­de­ren ells que és avui el pri­mer secre­tari del PSC des del punt de vista del pro­jecte per al con­junt d’Espa­nya. Miquel Iceta va aban­do­nar tota referència al referèndum, a l’auto­de­ter­mi­nació. De quin fede­ra­lisme m’estàs par­lant? I al final, va ava­lar el 155 explícita­ment. Pedro Sánchez, acon­se­llat per Miquel Iceta, ava­lant el 155. Quin impuls a la reforma fede­ral d’Espa­nya suposa posar de pre­si­dent del Senat el pri­mer secre­tari del PSC, que expressa, i ho dic des del res­pecte per­so­nal, millor que ningú aquest viatge? És un viatge que ni en els pit­jors mal­sons aquells que esta­ven a l’ala cata­la­nista del PSC se l’hau­rien pogut ima­gi­nar. No en queda cap a dins. No en queda ni un.