Paraules fugisseres

“Jo a Colau li he per­dut la con­fiança política i per­so­nal després de la rup­tura. Crec que va come­tre un error històric perquè va mal­me­tre una coa­lició d’esquer­res que podia haver tin­gut recor­re­gut doble­gant-se a la lògica del procés inde­pen­den­tista. Per tant, la meva con­fiança en Colau és zero i és difícil recons­truir-la.” “El balanç del man­dat de la senyora Colau és tan des­astrós que els ciu­ta­dans poden tenir la temp­tació de votar qual­se­vol can­di­da­tura per treure-se-la de sobre.” La pri­mera frase és de Jaume Coll­boni, can­di­dat del PSC a l’alcal­dia de Bar­ce­lona. La segona, de Manuel Valls, can­di­dat de la pla­ta­forma pro­mo­guda per Ciu­ta­dans. Tot dos, amb els seus vots, poden donar dis­sabte vinent l’alcal­dia de Bar­ce­lona a Ada Colau, la can­di­data a la ree­lecció per Bar­ce­lona en Comú. És una obvi­e­tat que durant la cam­pa­nya elec­to­ral, un estat gai­rebé natu­ral en la política cata­lana dels dar­rers anys, tot­hom apuja el to per mar­car el per­fil que, segons els estu­di­o­sos del seu par­tit, li donarà més rèdits elec­to­rals. I també és cert que el procés sobi­ra­nista ha fet sal­tar pels aires les ali­an­ces històriques que, en el cas de Bar­ce­lona i amb els resul­tats dels 26 de maig, hau­rien pro­vo­cat un altre tri­par­tit d’esquer­res amb els comuns, ERC i el PSC. L’única diferència res­pecte als tri­par­tits històrics a la ciu­tat de Bar­ce­lona seria el pes de cada for­mació en el futur govern.

Però, tot i això, sobta que encara no fa ni quinze dies, tant Coll­boni com Valls fugis­sin de Colau com de la pesta, la res­pon­sa­bi­lit­zas­sin de tots els mans de Bar­ce­lona i que ara s’avin­guin a donar-li els seus vots. I no és gaire dife­rent en el cas de l’alcal­dessa actual. Si bé és cert que durant tota la cam­pa­nya va asse­gu­rar que la seva aposta era gua­nyar i lide­rar un pacte d’esquer­res, mai va aca­bar de defi­nir si aquest pacte incloïa ERC i el PSC, ni si era només amb un dels dos. En l’entre­vista elec­to­ral a aquest diari, i inter­ro­gada sobre si pri­o­rit­zava un dels dos com a soci o si els volia tots dos, afir­mava: “Qui s’han d’acla­rir són ERC i el PSC. Jo he estat clara i diàfana, em vull enten­dre amb les for­ces pro­gres­sis­tes. El PSC era un par­tit d’esquer­res i cata­la­nista, i quan torna a aquesta tra­dició ens ente­nem, i hem apro­vat mesu­res molt impor­tants estant junts en el govern. Ara, si s’alia amb el PP i Cs per inter­ve­nir l’auto­go­vern, doncs s’allu­nya de nosal­tres. Ara passa el mateix: si el senyor Coll­boni diu que vol pac­tar amb el senyor Valls per fer-me fora, fa impos­si­ble cap acord. Tant de bo que el PSC recordi que era un par­tit d’esquer­res i cata­la­nista, i es torni a plan­te­jar governs pro­gres­sis­tes. I també espero que ERC recordi que és d’esquer­res i des­carti pac­tar amb Artadi i vul­gui pac­tar amb nosal­tres.” Durant la cam­pa­nya, Colau encara va ser més dura amb Coll­boni, a qui va acu­sar de diri­gir el par­tit que, durant dècades, “s’havia age­no­llat davant dels pode­ro­sos” per pro­moure l’actual model Bar­ce­lona i de tor­nar-ho a fer si calia.

Colau va inten­tar treure rèdit a l’arri­bada de Valls, fer creure que les opci­ons eren entre ella, “l’esquerra trans­for­ma­dora” i “l’enviat de les elits”. Per això va pro­moure un cara a cara amb ell a La Sexta men­tre defu­gia, fins al dar­rer dia de cam­pa­nya, el que li dema­nava Mara­gall. Encara més: a mitja cam­pa­nya en va dema­nar un a Elsa Artadi, la número 2 de Junts per Cata­lu­nya, “per deba­tre el model de ciu­tat”, amb la intenció de tor­nar a dur el focus cap a aquí i, de pas, des­gas­tar Mara­gall. Ara, però, Colau pot ser alcal­dessa gràcies als vots, jus­ta­ment, de Valls.