Consells comarcals: pactes de tota mena
Els dos socis a la Generalitat lluiten per l’hegemonia al territori, on es reparteixen 35 de les 40 presidències, per quatre del PSC
JxCat és en més governs (29) que ningú, gràcies als 12 pactes amb els socialistes, més que amb ERC (9)
A vuit comarques no hi governa la primera força
La constitució divendres dels consells comarcals de la demarcació de Barcelona va posar punt final a la formació de tot l’entramat d’administracions locals que es deriva de les eleccions del 26-M (només quedaran per a final de setembre les entitats municipalistes i òrgans menors com Localret o el Fons Català de Cooperació), i va completar un mapa de poder territorial que reflecteix un equilibri gairebé perfecte entre les dues forces de llarg majoritàries: JxCat, amb 19 presidències, i ERC, amb 16, tot i que acabaran el mandat el 2023 empatades a 18, si es compleixen els acords. Els dos grans partits independentistes, socis a la Generalitat i a les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, es disputen en canvi l’hegemonia al territori, fet que, unit a dinàmiques locals sempre específiques, fa que a mesura que s’abaixa la lupa sigui més complicat que s’hi prioritzin pactes en clau estrictament sobiranista.
La fórmula que més s’ha donat als ens comarcals, de fet, és la mateixa que a la Diputació de Barcelona, una entesa entre JxCat i el PSC, en alguns casos completada amb comuns i/o independents, que es dona en 12 comarques, repartides per tot el país, si bé la majoria al voltant de Barcelona. Els socialistes, de fet, basen en els postconvergents les quatre úniques presidències: Baix Penedès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Garraf, consell on JxCat els rellevarà a mig mandat, en una operació inversa a la que es donarà al Vallès Oriental.
El pacte de la Generalitat és el segon preferit, ja que es dona en nou comarques (fins i tot en alguna, com el Priorat, sense caldre, ja que ERC hi tenia la majoria, un fet similar al que pot acabar passant a la Ribera d’Ebre), en què en general es respecta la presidència per al partit guanyador. En d’altres com la Garrotxa, ERC ha votat la investidura tot i que JxCat ja tenia la majoria. Només trobem un Consell sense oposició, el de la Conca de Barberà, on tots els partits tenen consellers al govern, si bé curiosament és l’única comarca on ara ni ERC (que l’assumirà això sí a mig mandat), ni JxCat, ni PSC tenen la presidència, que ocupa la històrica Federació d’Independents de Catalunya (FIC), just a la contrada on va néixer. A última hora, al Baix Camp el PSC també entrarà en el govern, afegint-se així al pacte inicial JxCat-ERC.
Els republicans, per la seva banda, s’entenen amb el PSC (en algun cas amb el suport d’altres forces) només en tres comarques, si bé els seus pactes amb CUP, comuns i independents són més prolífics (4), també més que els que hi té JxCat (2). Cadascun dels dos grans governa en solitari quatre comarques més on tenen majoria, si bé a la Segarra és relativa, i ERC ho fa en minoria, perquè no va sumar prou el pacte de JxCat i PSC, i la CUP, que tenia la clau, no es va afegir a cap de les dues alternatives.
Pactes a la contra
En aquest cas el pacte a la contra no va prosperar, com tampoc va passar en d’altres com el Maresme o l’Alt Empordà, aquí en sentit contrari ja que el PSC assegura que ERC li va oferir arraconar JxCat. Això sí, les traïcions entre els dos independentistes per desbancar del govern la que havia estat primera força han acabat triomfant en fins a vuit consells: sis per part dels postconvergents (al Tarragonès, la Selva, el Ripollès, l’Anoia, el Pallars Sobirà i el Vallès Oriental) i dos per part dels republicans (a la Terra Alta i l’Urgell), fet que ha multiplicat irades crítiques creuades. És clar que en algun lloc, com a la Cerdanya, la divisió ha estat interna, ja que hi han pactat JxCat i un sector d’ERC, que s’hi ha partit.
Comptat i debatut, dels 40 consells comarcals que s’han format, JxCat lidera la llista de presència en més governs (29, per 22 d’ERC), mentre que el PSC –que es fa fort sobretot a l’àrea de Barcelona fins a fer-hi trontollar l’hegemonia independentista, en alguns casos amb la crossa dels comuns– intenta fer-se valer més enllà, i gràcies als pactes serà en total en 17 governs comarcals.
JxCat, feliç; ERC, no tant
El secretari de política municipal d’ERC, Marc Sanglas, justifica que els pactes amb JxCat són més difícils en l’àmbit comarcal perquè en molts llocs “és el rival, la partida és entre tots dos i les dinàmiques de suma són més complicades”, unit al fet que es dona una “autonomia molt gran” al territori. “En ser la força més gran hem perdut uns quants llocs”, lamenta, paradoxalment. Per això Sanglas no està del tot satisfet amb el mapa final –“hem posat sobre la taula moltes ofertes i hauríem pogut assolir més acords”, constata–, i diu que “no acaba d’entendre” l’aliança JxCat-PSC, perquè hi ha llocs “on no té cap lògica, i és del tot gratuïta”, com a l’Anoia, on el PSC té una sola alcaldia. “Els consells són òrgans sobretot de gestió i suport als ajuntaments, i allà on tenim més alcaldies no és lògic que estiguem a l’oposició”, subratlla. “Que gestionin els de l’oposició als municipis genera efectes perversos”, resumeix.
El secretari d’organització del PDeCAT, Ferran Bel, està en canvi més content perquè creu que han pogut “maximitzar la presència als equips de govern”. Bel assegura que d’entrada el criteri general de JxCat volia ser el de “respectar la força més votada”, però que ha estat ERC “qui no ho ha volgut materialitzar, perquè ens va dir que no ho veia factible als consells per les dinàmiques locals”. “A nivell d’ajuntaments, sobretot petits, és molt difícil, però a nivell comarcal teníem més marge”, rebat Bel, abans de reconèixer els diversos pactes a la contra que hi ha hagut. En aquest sentit, tot i que l’entesa més estesa ha estat amb el PSC, assegura que no ha estat el resultat del pacte a la Diputació de Barcelona, sinó que tots han vingut de dinàmiques locals. El del PDeCAT, en tot cas, creu que seria un error “estigmatitzar” els acords amb el PSC, que no descarta que puguin “marcar tendència en el futur”, si bé creu que és “prematur” pensar que ho puguin fer a curt termini, i subratlla que “les relacions amb ERC es mantenen, i s’han de mantenir”, perquè per exemple encara cal resoldre els ens municipalistes.
El PSC ho relativitza
Des del PSC, el secretari d’organització, Salvador Illa, també nega que les aliances amb JxCat responguin a un criteri preconcebut, i assenyala les premisses generals del PSC: intentar estar “en el màxim” de governs, afavorir que siguin “estables i inclusius”, i de “suma i suport” als municipis. Illa fa una valoració positiva del resultat i recorda que a escala local també s’han entès amb ERC, comuns i fins i tot Cs. “Hem donat autonomia perquè s’arribi a acords atenent a la realitat territorial, que és molt diversa, i la foto final és aquesta”, diu. Igualment, relativitza que això pugui marcar un canvi d’aliances en la política catalana. “El 2015, en ple procés, ja vam començar governant a Girona amb el PDeCAT de Puigdemont, hem fet pactes amb tothom des de sempre”, recorda el del PSC, ja que “allà toca fer política municipal” i hi ha “molts punts d’acord amb partits que defensen coses diferents sobre el futur de Catalunya”.
El Barcelonès es liquida i a l’Aran ja tenen el Conselh
Només dues de les 42 comarques catalanes queden fora del règim general dels consells comarcals. Una, el Barcelonès, tot just per primer cop, ja que el Parlament n’ha aprovat una derogació que s’acabarà de fer efectiva en els propers mesos, per la qual cosa ara s’hi ha nomenat tot just una gestora provisional que s’haurà d’encarregar precisament dels tràmits legals. L’altre règim especial és el de la Val d’Aran, que té reconegut el dret a l’autogovern i ja té una institució pròpia, el Conselh Generau d’Aran, que es va constituir el 18 de juny, amb majoria absoluta d’Unitat d’Aran, partit lligat al PSC, que la va prendre a Convergència Democràtica Aranesa, lligada històricament a CDC.
Tensió i justificacions pels diversos pactes a la contra
Alguns pactes han aixecat molt de rebombori al territori, on entitats com l’ANC van organitzar protestes el dia de la constitució. És el cas dels dos Vallès o de l’Anoia, on van haver de desallotjar alguns concentrats que havien envaït la sala amb pancartes i cridant “botiflers i traïdors” als consellers de JxCat pel pacte amb el PSC. També es va consumar la sociovergència, per exemple, al Consell de la Selva, el de més pressupost del país, on el president, Salvador Balliu, va enviar fins i tot una carta al president Torra (que dies abans havia aturat un pacte idèntic al seu poble, Santa Coloma de Farners) per justificar la reedició d’un acord que segons ell ja va funcionar l’anterior mandat.
Reconducció ‘in extremis’ al Maresme
Al Maresme es donava tant per fet el pacte JxCat-PSC, que a més requeria la complicitat de Cs i PP, que s’hi va crear la plataforma Stop155 Consell Comarcal i va muntar diverses accions de pressió per evitar-lo. In extremis, la situació es va reconduir cap a un pacte ERC-JxCat, tot i que els activistes van anar al ple igualment a exigir unitat.