Política

El desgreuge per l’espoli es reactiva

Un centenar de municipis catalans estarien en condicions de denunciar l’Estat per recuperar les pessetes republicanes saquejades

Sant Julià de Ramis va obrir el camí i un bufet d’advocats gironí fa dos anys que hi treballa

Abans del mes de novem­bre, el Con­sell de Minis­tres ha de res­pon­dre a l’Ajun­ta­ment de Sant Julià de Ramis si, tal com el con­sis­tori li ha recla­mat, accepta tor­nar-li les 818.684,5 pes­se­tes que el fran­quisme va requi­sar als veïns del poble l’Any de la Victòria. Basant-se en un informe tècnic de la Uni­ver­si­tat de Girona que actu­a­litza el valor d’aquests diners, li demana gai­rebé 11,5 mili­ons d’euros. Serien retor­nats als des­cen­dents de les per­so­nes que el 1939 van com­plir amb el decret que obli­gava a por­tar al Banc d’Espa­nya, sense rebre cap tipus de con­tra­pres­tació, “el paper moneda posat en cir­cu­lació per l’ene­mic”.

Les mone­des i bit­llets dels per­de­dors de la guerra, els eme­sos al final de la Segona República Espa­nyola, després del cop d’estat de Franco del 18 de juliol del 1936, s’havien de por­tar a les ofi­ci­nes bancàries de cada muni­cipi, però en el cas dels pobles petits i mit­jans, que no tenien sucur­sal, van ser els ajun­ta­ments els que van fer la reco­llida i els van por­tar al Banc d’Espa­nya. Va ser el cas del con­sis­tori de Sant Julià de Ramis i és per això que fa dos mesos, el 10 de maig, l’Ajun­ta­ment va pre­sen­tar una recla­mació patri­mo­nial per res­pon­sa­bi­li­tat a l’Estat. Vol el retorn dels diners comis­sats. Sant Julià és el pri­mer ajun­ta­ment que ha fet el pas, però ara que han pas­sat les elec­ci­ons muni­ci­pals i s’han cons­tituït els nous governs, tot està a punt perquè es reac­tivi la lluita con­tra un dels molts greu­ges del fran­quisme, la con­versió de mili­ons de pes­se­tes en fum.

El bufet gironí que porta el cas, Delso Quin­tana Advo­cats, compta que la res­posta del Con­sell de Minis­tres a la petició de res­ca­ba­la­ment serà un no rotund i és per això que ja està ulti­mant el segon pas, la demanda con­ten­ci­osa admi­nis­tra­tiva davant la sala ter­cera del Tri­bu­nal Suprem. Fa més de dos anys que els pro­fes­si­o­nals del des­patx tre­ba­llen amb l’his­to­ri­a­dor Narcís Cas­tells, també gironí, per impul­sar aquesta lluita. Segons les con­ver­ses que han man­tin­gut amb diver­sos ajun­ta­ments, n’hi ha alguns que ja estan con­vençuts i podrien ser els pro­pers a pre­sen­tar recla­mació, com ara Por­que­res, Vila­de­muls, Camós, Cor­nellà del Terri i Celrà.

Això serà només l’inici, ja que podrien ser molts més els ajun­ta­ments que iniciïn la bata­lla judi­cial per com­pen­sar els seus veïns de l’espoli fran­quista. Per poder por­tar el cas davant la justícia, cal el res­guard que el Banc d’Espa­nya va entre­gar als repre­sen­tants dels con­sis­to­ris l’any 1939 i molts es con­ser­ven en arxius muni­ci­pals, encara que els seus res­pon­sa­bles no en siguin cons­ci­ents. Cas­tells s’ha dedi­cat a inves­ti­gar on són aquests rebuts i ja té constància de docu­men­tació rela­ci­o­nada amb la con­fis­cació del diner roig en un cen­te­nar de muni­ci­pis no només de Girona, sinó de tot Cata­lu­nya, entre els quals Car­dona, Guis­sona, Ivars de Noguera, Tàrrega, Ale­lla, Olèrdola, Fal­set i Bar­berà de la Conca.

La moció apro­vada al març pel ple de Sant Julià de Ramis asse­gu­rava que era “de justícia” que el con­sis­tori iniciés aquest litigi per tal de “retor­nar la dig­ni­tat a les famílies”. “La injustícia con­ti­nua, silen­ci­ada pel temps; per això farem tots els tràmits neces­sa­ris i con­tra qui cal­gui per res­ca­ba­lar el botí de guerra requi­sat”, avi­sava la moció. L’alcalde del poble, Marc Puigtió, d’ERC, explica ara que van deci­dir que les elec­ci­ons no atu­ra­rien el procés i que van pre­sen­tar la recla­mació al maig. “Ho hem ini­ciat nosal­tres, però la idea és que amb els papers ja fets sigui més fàcil que els altres ajun­ta­ments s’hi apun­tin; de fet estem en con­tacte amb diver­sos muni­ci­pis”, asse­nyala.

A Vila­de­muls, que abans de les elec­ci­ons muni­ci­pals ja va ini­ciar els tràmits per dema­nar la com­pen­sació, els veïns hi van per­dre gai­rebé 4,5 mili­ons de pes­se­tes, que, segons l’informe encar­re­gat per Delso Quin­tana a la UdG, avui tin­drien un valor de més de 60 mili­ons d’euros. Com explica Cas­tells, “era un poble rural i els veïns tenien diners perquè hi havia molta escas­se­tat i eren els que tenien men­jar per ven­dre: xais, vaques, pata­tes...” La gent de pagès, que vivia als muni­ci­pis petits on els ajun­ta­ments van reco­llir els diners decla­rats il·legals, va haver de començar de zero perquè va per­dre gran part dels seus estal­vis, com molts altres, però també es va refer abans perquè tenia el que és bàsic per sobre­viure, l’ali­ment. Com expli­quen Cas­tells i l’advo­cat Antoni Quin­tana, del bufet Delso Quin­tana, la pèrdua patri­mo­nial de cada família és difícil de quan­ti­fi­car, perquè només es van reti­rar els diners eme­sos després de la revolta mili­tar con­tra la República, però aquest cop de des­tral diri­git a les eco­no­mies dels vençuts va fer patir tot­hom, va dei­xar-ne molts en la misèria i va afec­tar sobre­tot les but­xa­ques més modes­tes. “Qui vivia més al dia, ben segur que tenia bit­llets eme­sos de feia menys temps”, refle­xi­ona Cas­tells. L’únic estudiós que ha inten­tat posar números a l’espoli fran­quista, José Ángel Sánchez Asiaín, xifra en 3.000 mili­ons de pes­se­tes l’impacte a tot l’Estat. Cata­lu­nya, com a últim bastió de la resistència anti­fran­quista, va ser la zona més afec­tada.

El que és clar, com remarca l’advo­cat Quin­tana, és que aquest epi­sodi “no només va tenir una afec­tació directa sobre les famílies espo­li­a­des, sinó sobre les gene­ra­ci­ons poste­ri­ors”. “És molt difícil de valo­rar –asse­nyala–, però hi ha molts fills que no van poder estu­diar, per exem­ple, perquè a casa no hi havia diners.” No hem d’obli­dar que la pèrdua dels estal­vis es va sumar a la penosa eco­no­mia de post­guerra, l’impacte emo­ci­o­nal però també econòmic dels milers de morts i empre­so­nats i les difi­cul­tats per tro­bar feina de molts dels que es van con­ver­tir en sos­pi­to­sos d’haver col·labo­rat o sim­ple­ment sim­pa­tit­zat amb els rojos.

En el cas de les per­so­nes que van entre­gar direc­ta­ment els seus diners a les sucur­sals bancàries i sem­pre que els des­cen­dents guar­din la prova del rebut, també s’està obrint la via per recla­mar. Aquí va ini­ciar el camí el des­patx que l’exjutge Bal­ta­sar Garzón té a Madrid, Ilo­cad. Per ser “jus­tos i també per sumar esforços”, Delso Quin­tana Advo­cats ha deci­dit col·labo­rar amb ells i després de l’estiu impul­sa­ran una demanda con­junta. Fa temps que Cas­tells i el bufet bus­quen afec­tats i ja han rebut una setan­tena de res­pos­tes. Fills i, sobre­tot, nets d’espo­li­ats que a casa havien sen­tit a par­lar d’aquest epi­sodi i reme­nant papers han tro­bat el res­guard neces­sari per fer la recla­mació també estan pre­pa­rats per dema­nar justícia.

Volun­tat política, la clau

Quin­tana refle­xi­ona que la demanda dels par­ti­cu­lars és més difícil que la dels ajun­ta­ments perquè s’ha de demos­trar que qui fa la recla­mació és l’hereu i no s’entra en con­flicte amb altres hereus, entre altres tec­ni­cis­mes. Mal­grat tot, però, el des­patx està con­vençut que la recla­mació pot tenir recor­re­gut. Fins ara, Ilo­cad ja ha por­tat als tri­bu­nals tres deman­des de par­ti­cu­lars i totes tres han estat rebut­ja­des pel Suprem i ara són al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans. Un apunt impor­tant: el TS les va tom­bar, però un dels dictàmens deia explícita­ment que només la volun­tat política per­metrà superar el pro­blema de la pres­cripció. I és que les recla­ma­ci­ons de par­ti­cu­lars pre­sen­ta­des fins ara han topat amb l’argu­ment que s’havia d’haver recla­mat el retorn dels diners comis­sats pel fran­quisme durant l’any poste­rior a la ins­tau­ració de la democràcia. “És una excusa jurídica”, asse­gura Quin­tana, i hi afe­geix: “Pro­ba­ble­ment, si es fa bé la feina i fem molta pressió, s’aca­barà acon­se­guint que l’Estat creï algun tipus de fons que com­pensi part de la pèrdua econòmica expe­ri­men­tada.” No seria la millor solució perquè no es tor­na­rien tots els diners, no se n’actu­a­lit­za­ria el valor i segu­ra­ment es limi­ta­ria en el temps la recla­mació, però ja seria molt més del que hi ha ara: no res.

Dir que l’espoli franquista ha prescrit és una excusa jurídica, el que cal és voluntat política
Antoni Quintana
advocat
He localitzat un centenar de municipis que guarden rebuts als seus arxius i podrien reclamar
Narcís Castells
historiador

Gairebé 14 euros per cada pesseta robada

Per cada pesseta republicana confiscada l’any 1939 pel franquisme, s’haurien de tornar avui 13,91 euros. És el resultat de l’anàlisi feta pel doctor en economia de la Universitat de Girona Lluís Planas, que, a petició del bufet Delso Quintana, va fer un estudi per actualitzar el valor dels diners decomissats. En aquest informe es basarà el despatx d’advocats per fer totes les reclamacions, tant les impulsades per particulars com les dels ajuntaments.

L’ombra del franquisme, però, és allargada. Molts descendents d’espoliats ni tan sols es poden plantejar reclamar perquè no tenen el rebut que el Banc d’Espanya donava als que li entregaven els seus estalvis. El resguard s’ha perdut o els seus familiars el van estripar ràpidament per por de ser relacionats amb el bàndol perdedor. Els arxius del Banc d’Espanya a Madrid han de conservar documentació de l’època i facilitar la feina dels descendents, però segons els que han intentat accedir-hi, l’organisme no permet consultar la totalitat dels documents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia