Boris entra en escena

En l’estrena de la nova tem­po­rada del Bre­xit, ja tenim Boris John­son ins­tal·lat al número 10 de Dow­ning Street amb l’ambi­ci­osa pro­mesa de treure el Regne Unit de la Unió Euro­pea (UE) el pròxim 31 d’octu­bre –l’última data límit fixada per Brus­sel·les– amb acord o sense. El nou pri­mer minis­tre britànic, que s’ha dis­se­nyat un equip a mida amb una extensa purga de càrrecs euro­peis­tes, té un tri­ple pla: l’A con­sis­teix a rene­go­ciar amb la UE l’acord de reti­rada per eli­mi­nar-ne el con­tro­ver­tit Irish backs­top, el meca­nisme ideat per evi­tar que, amb el Bre­xit, es res­ta­bleixi una fron­tera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda que posi en risc la pau ins­tau­rada el 1998 després de tres dècades de violència sectària.

John­son i els bre­xi­ters més durs rebut­gen el backs­top –implica que tot el Regne Unit con­ti­nua dins la unió dua­nera amb la UE fins que no es trobi la fórmula per evi­tar la fron­tera física– perquè hi veuen una trampa per man­te­nir el país enca­de­nat a la UE de forma inde­fi­nida. El pro­blema, però, és que Brus­sel·les ja ha dit i repe­tit que no pensa tocar una coma del docu­ment sig­nat amb The­resa May, que con­si­dera l’únic vàlid i pos­si­ble, tot i que va ser rebut­jat fins a tres vega­des pel Par­la­ment britànic. Si John­son no con­venç la UE perquè modi­fi­qui l’acord de reti­rada, trau­ria del calaix el pla B: la sor­tida per les bra­ves, una opció que topa­ria amb l’opo­sició fron­tal del Par­la­ment. Sense l’aval de la cam­bra, John­son es veu­ria abo­cat a con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des per tren­car el blo­queig i legi­ti­mar la sor­tida sense acord. De fet, tot sem­bla indi­car que ja s’hi està pre­pa­rant, des del moment que va nome­nar com a con­se­ller Domi­nic Cum­mings, el cer­vell de la cam­pa­nya del leave en el referèndum del 2016, i que va acti­var el mode míting en la seva pri­mera inter­venció al Par­la­ment, amb pica­des d’ullet a les clas­ses mit­ja­nes.

Si, final­ment, s’anés a les urnes, pos­si­ble­ment a la tar­dor, el Par­tit Con­ser­va­dor defen­sa­ria el Bre­xit dur, pot­ser amb coa­lició amb els ultra­na­ci­o­na­lis­tes de Nigel Farage. Això no espanta els anti-Bre­xit, al con­trari. “Para­do­xal­ment, el fet de tenir un bre­xi­ter dur a Dow­ning Street fa més pro­ba­ble que, final­ment, no tin­guem Bre­xit”, opina Hugo Dixon, número dos de la cam­pa­nya Peo­ple’s Vote, que demana un referèndum sobre l’acord final de reti­rada. Dixon, que veu ine­vi­ta­bles els comi­cis, basa el seu opti­misme en els dar­rers son­de­jos, que apun­ten a una remun­tada dels par­ti­da­ris de la per­manència a la UE. El com­bat, però, es pre­veu afer­ris­sat, perquè, men­tre la dreta faria pinya al vol­tant del Bre­xit dur, l’opo­sició navega entre la defensa inequívoca del remain a càrrec dels demo­cra­ta­li­be­rals –en ascens en les enques­tes– i l’ambigüitat dels labo­ris­tes, incapaços de par­lar amb una sola veu. El pano­rama que ve és extre­ma­da­ment com­pli­cat per a tot­hom.