La mare de totes les mobilitzacions

Les pape­re­res del pas­seig de Gràcia eren ahir a les cinc de la tarda veri­ta­bles piràmides de brossa de tot tipus que els milers de per­so­nes que s’hi van aple­gar hi ana­ven dei­xant de manera cívica i orde­nada per no omplir el terra de dei­xa­lles. La imatge de la dis­ci­plina en l’eli­mi­nació de tota mena d’enva­sos per­met expli­car fins a quin punt el prin­ci­pal mani­festòdrom de la ciu­tat i, per extensió, el movi­ment inde­pen­den­tista català van recu­pe­rar ahir la via del civisme i l’ordre que sem­pre ha carac­te­rit­zat el movi­ment sobi­ra­nista i que en els últims dies s’havia posat en dubte arran dels alda­rulls i els inci­dents que han tin­gut el pas­seig de Gràcia com un dels esce­na­ris prin­ci­pals, amb càrre­gues poli­ci­als, incen­dis i des­tros­ses del mobi­li­ari urbà.

El civisme, l’espe­rit fes­tiu i milers i milers de per­so­nes, més de mig milió, segons el recompte que en va fer la Guàrdia Urbana de Bar­ce­lona, van omplir l’acte cen­tral de la jor­nada de lluita con­vo­cada per diver­sos sin­di­cats. Per com havia trans­cor­re­gut la jor­nada a Bar­ce­lona, l’acte de la tarda va ser una mobi­lit­zació més, ja que durant tot el dia hi va haver con­cen­tra­ci­ons en diver­sos punts de la ciu­tat i, a par­tir del mig­dia, l’arri­bada de les diver­ses colum­nes de les mar­xes per la lli­ber­tat i els cami­nants avançant per diver­sos car­rers van con­ver­tir la ciu­tat en una gran mani­fes­tació en si mateixa, com no s’havia vist mai.

De fet, el gran acte cen­tral de la tarda es va con­ver­tir en la mare de totes les mani­fes­ta­ci­ons que durant la resta del dia havien anat des­fi­lant per la ciu­tat. I com un riu cabalós que gua­nya volum a mesura que els aflu­ents hi abo­quen les aigües, la con­cen­tració del pas­seig de Gràcia va anar crei­xent i crei­xent de manera espec­ta­cu­lar, fins a des­bor­dar totes les pre­vi­si­ons.

Els orga­nit­za­dors havien pen­sat en una marxa que des­filés pel pas­seig de Gràcia des de la part alta, als Jar­di­nets, fins a la con­fluència amb la Gran Via, on hi havia ins­tal·lat l’esce­nari per als par­la­ments que havien de cloure l’acte. La gran afluència de gent va fer que, més que una marxa, fos una con­cen­tració estàtica, i aquells que es van voler moure ho van haver de fer a través dels car­rers que dis­cor­ren paral·lels al pas­seig. Aquesta ope­ració era més difi­cul­tosa al cos­tat Besòs, ja que el car­rer Pau Cla­ris estava tallat a l’altura de Mallorca, amb un doble cordó poli­cial de Mos­sos i poli­cia esta­tal per pro­te­gir l’edi­fici de la dele­gació del govern espa­nyol.

Amb tanta gent con­cen­trada, sobre­tot a la part de dalt del pas­seig i també a les pro­xi­mi­tats de la Gran Via, i milers de per­so­nes amunt i avall pels car­rers veïns, es feia difícil esta­blir una xifra de par­ti­ci­pació, però els orga­nit­za­dors es van atre­vir a comp­ta­bi­lit­zar 750.000 per­so­nes, un quart de milió més que el balanç ofi­cial de l’Ajun­ta­ment.

La mani­fes­tació va tenir l’aire de les grans con­cen­tra­ci­ons de l’Onze de Setem­bre, amb un ambi­ent distès –tot i la gra­ve­tat del moment– i amb gent de totes les edats, també famílies sen­ce­res, i grups d’amics que hi havien acu­dit amb els seus fills, com una colla del barri de Sant Andreu de Bar­ce­lona, amb tot el posat de ser una colla que ja havia par­ti­ci­pat en altres con­cen­tra­ci­ons inde­pen­den­tis­tes.

Aju­dava a situar-se en l’esce­nari dels grans Onzes de Setem­bre el fet que molts par­ti­ci­pants en l’acte d’ahir por­ta­ven la samar­reta de color blau que es va lluir aquest any, o d’altres d’anys ante­ri­ors. Una veïna de Mataró, la Mari­ona, amb la indu­mentària blau tur­quesa, asse­gu­rava que la d’ahir era “una mani­fes­tació encara més meritòria que les de l’Onze de Setem­bre, perquè molta gent està can­sada després d’haver par­ti­ci­pat en les mar­xes, i això té molt de mèrit”.

Efec­ti­va­ment, per tots els cos­tats s’hi dis­tin­gia gent amb el posat fati­gat o amb la indu­mentària pròpia del que fa llar­gues cami­na­des. Gent amb la mot­xi­lla que ha tra­gi­nat aquests dies i molts amb bas­tons per aju­dar-se en la llarga marxa. Una d’aques­tes mar­xa­do­res, la Mercè, mos­trava el ros­tre can­sat però l’espe­rit feliç i una gran satis­facció pel fet de ser en aque­lla con­cen­tració.

La d’ahir va ser la mani­fes­tació de les famílies, de la gent gran, molts avis amb difi­cul­tats per cami­nar i que, un cop més, no van fallar, però, per sobre de tot, va ser la mani­fes­tació del jovent, perquè, com està pas­sant en mol­tes mobi­lit­za­ci­ons d’aquests dies, la presència de gent jove, i molt jove, hi des­taca de manera evi­dent. Per tot arreu es veien colles de nois i noies, molts encara sense haver asso­lit la majo­ria d’edat, con­vençuts que havien de ser-hi per defen­sar “els drets fona­men­tals”, expli­cava en Miquel, de 17 anys, veí del Vallès Occi­den­tal.

Aquest jove i els seus amics coin­ci­dien que hi ha més joves mobi­lit­zats, i ho argu­men­ta­ven: “Ara ens movem més perquè estem més cons­ci­en­ci­ats que ens estan reta­llant drets com la lli­ber­tat d’expressió.” El motiu que porta molts joves a par­ti­ci­par en la marxa d’ahir no és sem­pre la inde­pendència. Dins del grup del Miquel, hi havia també el Toni, de la mateixa comarca, que reco­nei­xia que no és inde­pen­den­tista, però que sí que creu que ha de sor­tir al car­rer per “defen­sar els drets humans”. En ter­mes simi­lars s’expres­sava la Lian, una no inde­pen­den­tista de Cube­lles, que, amb 18 anys, asse­gu­rava que el que l’ha fet sor­tir al car­rer és la seva opo­sició a la sentència als líders del procés.

La mos­tra més gràfica d’aquesta presa de posició és una noieta que ahir es va pas­se­jar per Bar­ce­lona amb una gran ban­dera espa­nyola d’on pen­java un llaç groc soli­dari amb els pre­sos polítics.

A l’esce­nari mun­tat per l’orga­nit­zació, l’encar­re­gada de lle­gir el mani­fest de la con­cen­tració va ser l’actriu Sílvia Bel, que va arren­car els pri­mers aplau­di­ments en recor­dar que el motiu de la con­cen­tració era la defensa dels drets i les lli­ber­tats dels ciu­ta­dans. El mani­fest feia una crida a con­ti­nuar la mobi­lit­zació ence­tada aquests dies i a orga­nit­zar-se per acon­se­guir els objec­tius pro­po­sats.

Com a mos­tra de l’èxit que com­porta una bona orga­nit­zació, va pren­dre la paraula la pre­si­denta de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, Eli­senda Paluzié, que es va refe­rir a les mar­xes per la lli­ber­tat que havien con­fluït en aque­lla mani­fes­tació. “Hem omplert les car­re­te­res del país d’una dig­ni­tat col·lec­tiva”, va dir Paluzié, que va fer escla­tar un gran aplau­di­ment en afir­mar: “Des de la soci­e­tat civil hem fet el que ja vam dir que faríem, res­pon­dre a la sentència del procés dem­peus i no age­no­llats.”

Enva­len­tida per l’èxit de la diada d’ahir, pot­ser un dels moments més dolços des que Paluzié ocupa la pre­sidència de l’ANC, la líder sobi­ra­nista es va mos­trar con­vençuda que el movi­ment inde­pen­den­tista va pel camí de la victòria: “[Actu­ant] de manera col·lec­tiva, no ens poden atu­rar.” En aquest sen­tit, va fer una nova crida als par­tits polítics per afron­tar el moment i els rep­tes que s’obren “des de la uni­tat del pro­jecte col·lec­tiu”. Paluzié no va voler aca­bar sense fer una crida a enfor­tir la “lluita pacífica i democràtica”.

La mateixa uni­tat és la que va recla­mar el pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, con­dem­nat a nou anys de presó per sedició, a través d’una carta escrita a la presó de Lle­do­ners i que el vice­pre­si­dent de l’enti­tat, Mar­cel Mauri, va lle­gir després de la inter­venció de Paluzié. A través de la mis­siva, Cui­xart va dema­nar al movi­ment inde­pen­den­tista man­te­nir-se “units i no vio­lents” mal­grat “els intents d’escar­ment” i la “repressió” per part de l’Estat.

De la mateixa manera, Cui­xart va cri­ti­car que les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les desit­gin “con­ver­tir les vícti­mes en bot­xins” i va subrat­llar, amb el seu carac­terístic opti­misme vital, que “els pre­sos polítics no són la visu­a­lit­zació de cap der­rota, sinó un pas cap a la victòria”. Cui­xart va arren­car un fort aplau­di­ment en afir­mar: “Vol­drien que us quedéssiu a casa, que tinguéssiu por, perquè en el fons el que els molesta és la nos­tra sim­ple existència.”

En l’acte, també hi va inter­ve­nir el secre­tari gene­ral d’Inter­sin­di­cal-CSC, Car­les Sas­tre, un dels sin­di­cats con­vo­cants de la vaga gene­ral, que va aplau­dir l’“èxit” de la con­vo­catòria, que, segons va asse­gu­rar, va arri­bar a superar la del 3 d’octu­bre del 2017. “Cata­lu­nya s’ha atu­rat per dig­ni­tat”, va afir­mar Sas­tre, que es va mos­trar deci­dit a repe­tir les vagues “tan­tes vega­des com cal­gui” fins a acon­se­guir la “república cata­lana”, pro­clama que també va ser rebuda amb molts aplau­di­ments.