És constatable

Aquesta impres­si­o­nant set­mana de mobi­lit­za­ci­ons ens ha dei­xat la cons­ta­tació d’unes quan­tes evidències, que can­vi­a­ran per sem­pre més la història de Cata­lu­nya. Tot això que ha pas­sat està tenint i tindrà con­seqüències monu­men­tals de tipus polític i social. Res no tor­narà a ser igual.

Perquè és cons­ta­ta­ble que la població de Cata­lu­nya està deter­mi­nada a acon­se­guir la lli­ber­tat i a acon­se­guir-la al preu que siga. Això no té marxa enrere pos­si­ble. Això porta a la cons­ti­tució d’un estat inde­pen­dent al Prin­ci­pat.

Perquè és cons­ta­ta­ble que Cata­lu­nya és capaç de sos­te­nir una mobi­lit­zació única, sense com­pa­ració ara mateix enlloc del món, en defensa dels drets civils i naci­o­nals. La tena­ci­tat, l’orga­nit­zació, la força i la resiliència de la població superen tots els límits que es podien ima­gi­nar. Les mar­xes per la lli­ber­tat ja for­men part de les millors pàgines de la història del país.

Perquè és cons­ta­ta­ble també que hi ha una nova gene­ració capaç d’enfron­tar-se amb fer­mesa al car­rer a la repressió més vio­lenta que es puga des­en­ca­de­nar. S’ha demos­trat des de l’ocu­pació de l’aero­port dilluns fins a la resistència totes aques­tes nits als car­rers de Bar­ce­lona, Girona i altres ciu­tats. Hi ha infil­trats, sí, és clar. I fan la seua feina. Però que ningú no s’enga­nye: sobre­tot hi ha una gene­ració, els nos­tres joves, que no es dei­xarà tre­pit­jar mai més i que no està dis­po­sada a supor­tar més humi­li­a­ci­ons.

Perquè és cons­ta­ta­ble que Espa­nya s’ha suïcidat. Històrica­ment això no és cap nove­tat, perquè és el que està fent des de fa segles, per­dent país rere país, ter­ri­tori rere ter­ri­tori. Però és impres­si­o­nant cons­ta­tar-ho de nou i que ens estiga pas­sant a nosal­tres. La seua pre­potència i la seua abso­luta inca­pa­ci­tat per afron­tar la rea­li­tat l’han con­dem­nat. La seua obsessió supre­ma­cista i el seu odi a la diver­si­tat l’ofe­ga­ran.

Perquè és cons­ta­ta­ble que el govern de Cata­lu­nya està abso­lu­ta­ment per­dut i navega sense rumb. Els par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes han estat incapaços durant dos anys d’ofe­rir a la població cap alter­na­tiva creïble i ni tan sols han sabut estar a l’altura de la gra­ve­tat del moment, més pre­o­cu­pats per les seues cadi­res que no pas pel pro­jecte de futur del país. Un pro­jecte que ara ja no pot espe­rar més.

Perquè és cons­ta­ta­ble que el con­se­ller d’Inte­rior, Miquel Buch, hau­ria d’haver estat des­tituït la mateixa nit de dilluns, i aquesta man­cança està arros­se­gant el govern fins al punt que la mobi­lit­zació podria fins i tot superar-lo a si mateix.

Perquè és cons­ta­ta­ble que Espa­nya, el règim que governa ara l’Estat espa­nyol, no té alter­na­ti­ves. Es van creure que con­tro­lant els mit­jans podien forçar la rea­li­tat i ara no tenen marge de mani­o­bra.

Perquè és cons­ta­ta­ble que Cata­lu­nya té diver­ses eixi­des al davant ara mateix, men­tre que Espa­nya no en té cap. L’eixida que li con­vin­dria, l’única amb la qual encara podria sal­var alguna cosa, seria seure a nego­ciar. Però des­vi­ant el con­flicte de la política ha anul·lat la política i, per tant, la pos­si­bi­li­tat de nego­ciar res. Només li queda el recurs d’aug­men­tar la repressió, però ara ja sap que, si ho fa, serà el seu final. Els errors es paguen. Encara més si són tan greus.

Espa­nya va convèncer la Unió Euro­pea que era capaç de fre­nar i domi­nar el movi­ment català, perquè el PP i el PSOE ana­ven de bra­cet. El PP i el PSOE van dema­nar suport incon­di­ci­o­nal a Brus­sel·les i l’han tin­gut. Però ara, i cada vegada amb més insistència, Brus­sel·les dema­narà resul­tats, perquè ja sap que la cai­guda d’Espa­nya podria arros­se­gar també la UE. I Espa­nya no en podrà donar cap.