“El 155 i la DUI són dos fulls de ruta fracassats”

Va ser un espec­ta­cle molt poc gra­ti­fi­cant perquè va ser una esce­ni­fi­cació més pròpia d’una bronca tavernària que d’un debat de pro­pos­tes. Va ser més un com­bat de boxa sense regles que d’esgrima.

No la vam reco­llir i pot­ser té a veure amb el fet que és cam­pa­nya elec­to­ral i és més difícil enten­dre’s entre els par­tits perquè ten­dei­xen a sobre­ac­tuar i a visi­bi­lit­zar més allò que els dife­ren­cia que no allò que tenen en comú. Hau­ria estat bé saber els punts de dis­crepància, però la pro­posta és allà i espe­rem a després del 10-N... És una pro­posta via­ble que intenta reco­llir un cert sen­tit comú que té a veure amb el perímetre que s’ha de cons­truir perquè emer­gei­xin els con­sen­sos interns de país, els del cata­la­nisme que en els moments excep­ci­o­nals s’ha sabut unir i tre­ba­llar amb un full de ruta com es va fer als anys 30 o als anys 70 amb l’Assem­blea de Cata­lu­nya. Hem d’aban­do­nar la política de trin­xe­res, els maxi­ma­lis­mes i fer un esforç per fle­xi­bi­lit­zar les nos­tres posi­ci­ons a par­tir de l’empa­tia. Sense dema­nar a ningú que renunciï als seus prin­ci­pis i objec­tius, però amb peti­tes renúncies per arri­bar a acords. Nosal­tres hem fet una pro­posta que no és la que vam fer en el pas­sat, però que cre­iem que podria anar pel car­ril cen­tral on ERC i el PSC s’hi podrien sen­tir còmodes perquè en un moment o altre han dit coses simi­lars.

El PSOE ara està obses­si­o­nat a acon­se­guir els vots de la dreta i s’hi ha mime­tit­zat. A vega­des sem­bla que sen­tim més Rajoy que Sánchez pel tipus de sobre­ac­tu­a­ci­ons i el dis­curs popu­lista de tipus puni­tiu, amb pro­pos­tes que el seu par­tit ha cri­ti­cat històrica­ment com la reforma del Codi Penal per intro­duir-hi el delicte de con­vo­catòria de referèndums il·legals i que Zapa­tero va dero­gar. I el senyor Iceta sor­tia al pas dient que si s’apliqués aquest delicte no faria falta apli­car el de sedició, i això és fals, perquè esta­rien con­dem­nats pels dos delic­tes ja que no tenen res a veure i pro­te­gei­xen béns jurídics dife­rents. El PSOE s’ha allu­nyat molt de les seves posi­ci­ons però també ha mos­trat una gran capa­ci­tat per adap­tar-se a les enques­tes i cir­cumstàncies con­cre­tes. I per això diem a la gent que hem de tenir un gran resul­tat, per obli­gar el PSOE a recu­pe­rar la seva ànima fede­ra­lista, plu­ri­na­ci­o­nal i més pro­gres­sista de quan Pedro Sánchez va gua­nyar les primàries. Va haver-hi un moment que Sánchez sem­blava estar més a prop del “amb Rivera no” que del “amb Igle­sias no” d’ara.

Vull pen­sar que sí, que està come­tent la irres­pon­sa­bi­li­tat que pot gua­nyar les elec­ci­ons amb un dis­curs de dre­tes. I això no és innocu, quan fas aquest dis­curs estàs aju­dant a modi­fi­car les per­cep­ci­ons, la cul­tura política de la soci­e­tat i con­fi­gu­rant una rea­li­tat més con­ser­va­dora. Pedro Sánchez s’està con­ver­tint en un piròman més.

Ara mateix no. Si mirem les ante­ri­ors elec­ci­ons el con­trast és molt bèstia perquè va dema­nar el vot a les esquer­res per impe­dir un govern de dre­tes i quan les va gua­nyar va dema­nar el vot a la dreta al debat d’inves­ti­dura per impe­dir un govern amb nosal­tres. Ara des­carta gover­nar amb nosal­tres i la nove­tat és que el PP i Cs han obert una porta al pacte. Per això diem als soci­a­lis­tes de cor que votar el PSOE és donar-li les claus de La Mon­cloa a Casado.

Sem­blant a l’actual i que posarà de mani­fest la irres­pon­sa­bi­li­tat de con­vo­car les elec­ci­ons. Pedro Sánchez pensa que la gent va votar mala­ment, no s’adapta als desit­jos de la gent sinó que s’adap­tin als seus. No accepta que la soci­e­tat ha can­viat, que és diversa i mul­ti­par­ti­dista, i el resul­tat tor­narà a posar en evidència que hi ha una situ­ació que ens obliga a bus­car acords. I aquest és el repte, perquè les dre­tes es bara­llen molt, però tenen una gran faci­li­tat per posar-se d’acord per gover­nar. Les esquer­res a Espa­nya tenen una difi­cul­tat congènita que té Cata­lu­nya com un dels punts de referència. És l’ele­ment cen­tral que està deses­ta­bi­lit­zant el sis­tema polític i Sánchez s’enfronta a una difi­cul­tat molt gran en la qüestió ter­ri­to­rial que fins que no vul­gui resol­dre-la no podrà assu­mir altres rep­tes de l’Estat espa­nyol urgents en l’àmbit econòmic i social. Pot tapar-se els ulls per no veure la rea­li­tat de la qüestió ter­ri­to­rial cata­lana, però quan els obri seguirà allà. L’excusa per les pri­me­res elec­ci­ons va ser la foto de Colón pel tema de Cata­lu­nya i la d’aques­tes és Cata­lu­nya per les dis­crepàncies amb nosal­tres i, fins i tot em va uti­lit­zar a mi d’excusa prin­ci­pal per no enten­dre’s amb nosal­tres. Es pensa que és un pro­blema d’ordre públic, però la política ha de tor­nar a recu­pe­rar la seva funció, la uti­li­tat, i això per dei­xar de sub­con­trac­tar la gestió de la qüestió ter­ri­to­rial als tri­bu­nals i a la poli­cia. El tema de Cata­lu­nya no es resoldrà amb cops de porra i ame­na­ces del 155, sinó assu­mint la rea­li­tat i dient la veri­tat a la gent.

Que hi ha un con­flicte ter­ri­to­rial que té a veure amb el fet que la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya va anar a votar l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Pas­qual Mara­gall el 2006 i aque­lla volun­tat va ser dis­tor­si­o­nada, es va tren­car el marc i el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal. Es va tren­car la cons­ti­tució ter­ri­to­rial i des d’aquell moment hi ha desor­dre a Cata­lu­nya i a l’Estat. S’equi­vo­quen aquells que pen­sen que Espa­nya podrà avançar si Cata­lu­nya no avança, si està en qua­ran­tena sota la l’amenaça del 155 i la llei de segu­re­tat naci­o­nal. I també s’equi­vo­quen els que pen­sen que Cata­lu­nya podrà avançar d’esquena a Espa­nya. Per bé o per mal són dues rea­li­tats que estan inter­re­la­ci­o­na­des i, com pen­sava Lluís Com­panys, diem que perquè avanci una ha d’avançar l’altra.

Aques­tes reac­ci­ons em recor­den a Bor­rell quan par­lava de desin­fec­tar Cata­lu­nya. És una mos­tra més del seu ner­vi­o­sisme, per­dent els papers com quan va amenaçar una democràcia con­so­li­dada com la belga, que té sepa­ració de poders, amb pren­dre represàlies si els seus tri­bu­nals no accep­ten l’euro­or­dre dels tri­bu­nals espa­nyols. O dime­cres quan diu que la fis­ca­lia depèn d’ell i que acon­se­guirà por­tar Car­les Puig­de­mont pres a Espa­nya. No sé si és que no té els asses­sors jurídics ade­quats o què li està pas­sant... M’agra­da­ria pen­sar que és desin­for­mació i que no hi ha una estratègia deli­be­rada de desin­for­mació per cap­tar el vot de la dreta i l’extrema dreta.

És una democràcia que està actu­ant de forma no democràtica en la qüestió ter­ri­to­rial. No estic d’acord amb els que com­pa­ren Cata­lu­nya amb una colònia opri­mida com l’Índia, però tam­poc amb els que diuen que és una democràcia exem­plar. Té pro­ble­mes greus de legi­ti­mi­tat en qüesti­ons com la sepa­ració de poders i la prova evi­dent és que en les enques­tes als jut­ges espa­nyols són els de tot Europa que valo­ren pit­jor la inde­pendència del poder judi­cial i aler­ten que la justícia espa­nyola és la que està més con­ta­mi­nada per la política. Hi ha un pro­blema de poli­tit­zació de la justícia i de judi­ci­a­lit­zació de la política amb un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i un de Suprem molt des­le­gi­ti­mats.

Els con­tex­tos no són com­pa­ra­bles. Ara hi ha pre­sos polítics i la seva lli­ber­tat és un pilar fona­men­tal per a la solució. El fet que s’esti­guin fent aques­tes pro­pos­tes tan de mínims posa en evidència que estem anant enrere i que la cor­re­lació de for­ces ha can­viat. I posa en evidència que aquells que ens volien por­tar a les majors quo­tes d’auto­go­vern, per la seva acció i la dels seus adver­sa­ris, ens estan por­tant a les quo­tes més bai­xes d’auto­go­vern. I no es pot bana­lit­zar la gran con­questa que repre­senta l’auto­go­vern a Cata­lu­nya i la lluita dels nos­tres avis i àvies. Es ten­deix a pen­sar que les auto­no­mies són cartró pedra, i es menys­prea bas­tant el que hem gua­nyat. És obli­dar que a l’Estat espa­nyol els períodes de democràcia han sigut molt breus. I aquest és el moment de democràcia més llarg que hem tin­gut i en què hem tin­gut més auto­go­vern i a vega­des s’actua de forma irres­pon­sa­ble pen­sant que són con­ques­tes irre­ver­si­bles. En el procés hi ha hagut una infla­mació exces­siva a par­tir d’una retòrica d’un volun­ta­risme impo­tent que ha mar­cat grans fites amb una distància enorme entre les parau­les i els fets, entre les pro­me­ses i la rea­li­tat. I la prova ha sigut el judici on s’ha posat en evidència que no s’han res­pec­tat les garan­ties degu­des d’un procés just i s’ha vist la incon­sistència de les acu­sa­ci­ons, però també la del procés que, com diu el Suprem, no hi havia una volun­tat ni una capa­ci­tat per doble­gar l’Estat. La con­se­llera Pon­satí ja deia que s’anava de catxa. I el drama és que mal­grat que no s’estava amenaçant l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal l’Estat ha actuat al marc pro­ces­sista com si fos una amenaça des­co­mu­nal, quan amb els meca­nis­mes ordi­na­ris, i no penals, es podia haver res­post a aquest des­a­fi­a­ment.

No qüesti­ono que siguin o no inde­pen­den­tis­tes, qüesti­ono que hi ha diferència entre el que s’ha dit i el que s’ha fet. S’han apro­vat lleis que no s’han dut a terme, o es va apro­var una DUI amb caràcter simbòlic i després se’n van a casa... Hi ha una dis­so­ci­ació entre el que fas veure que passa i el que està suc­ceint de veri­tat, perquè en rea­li­tat s’ha aca­tat tot el que diuen els tri­bu­nals: el 155 i no es va abai­xar ni la ban­dera. Cal no caure en la temp­tació de ser exces­si­va­ment sever a l’hora de jut­jar el com­por­ta­ment de per­so­nes que van actuar en una situ­ació molt com­plexa, i que mol­tes d’elles estan a la presó. Han pas­sat més de dos anys i hauríem de fer un cert exer­cici d’autocrítica i començar a dir la veri­tat a la gent perquè sinó es gene­ren fal­ses expec­ta­ti­ves i la frus­tració ja sabem on ens porta. I el que veiem aquests dies als car­rers de Bar­ce­lona té a veure amb la frus­tració d’una gene­ració que se sent traïda per tota la classe política, inclo­sos nosal­tres, però en bona mesura per uns diri­gents inde­pen­den­tis­tes que els van pro­me­tre una cosa que no ha succeït.

Dar­rere molts inde­pen­den­tis­tes hi ha molta gent frus­trada i desen­ga­nyada amb els intents de moder­nit­zar i trans­for­mar l’Estat espa­nyol en clau plu­ri­na­ci­o­nal. Dar­rere molts inde­pen­den­tis­tes hi ha molts fede­ra­lis­tes frus­trats com és el cas d’Antoni Comín. Té a veure amb les múlti­ples gene­ra­ci­ons de cata­lans que al llarg de la història han inten­tat avançar en aquesta clau. I mol­tes vega­des s’ha avançat, altres s’ha retro­ce­dit, però mai de la forma desit­jada i això genera una frus­tració col·lec­tiva que històrica­ment ha anat crei­xent. És veri­tat, però el pro­blema és pen­sar en dre­ce­res o vies uni­la­te­rals... Una cosa és l’1-O i l’altra la decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència. Sem­pre hem dit que cal recu­pe­rar l’espe­rit de l’1-O perquè allà es va crear un perímetre, que després es va empe­ti­tir amb la DUI, de des­a­fi­a­ment des­vin­cu­lat de la llei de des­con­nexió que té molta força política. No n’hi ha prou d’acu­mu­lar for­ces per gua­nyar sobi­ra­nia, i és cert que en certs moments s’han de fer estratègies de cops de puny sobre la taula, però a vega­des pot ser con­tra­pro­du­ent. I així com el 9-N tenia un ele­ment dis­rup­tiu interes­sant que ens podria apro­par més al nos­tre somni d’un referèndum, i l’1-O ens va per­me­tre acu­mu­lar for­ces per acon­se­guir-lo, quan certs sec­tors van acu­sar Puig­de­mont de traïdor i el van empènyer a fer la DUI es va per­dre el que s’havia gua­nyat i es va come­tre l’error de donar un pre­text a l’Estat per ela­bo­rar una res­posta que ens porta a una posició més endar­re­rida de la que estàvem.

No, em sento orgullós del que vaig fer, però sí que em molesta que s’uti­litzi per ata­car-me. Quan s’ataca un gest que té a veure amb el meu ofici, que és el d’advo­cat, s’ataca un dels pilars de l’estat de dret i em recorda la degra­dació del PSOE. Lluís Com­panys tenia un advo­cat del par­tit soci­a­lista, que era el seu adver­sari a les urnes, però que el va defen­sar. Que lluny queda aquell PSOE del de Pedro Sánchez que uti­litza que algú faci d’advo­cat com un ele­ment d’atac.

Són eti­que­tes. I les eti­que­tes redu­ei­xen la com­ple­xi­tat, que és el que passa en els con­tex­tos de pola­rit­zació on els mati­sos ten­dei­xen a reduir-se i la gent veu les coses amb molta més emo­ti­vi­tat, fa bina­ris­mes i mani­que­is­mes. Cre­iem que la res­pon­sa­bi­li­tat que tenen els par­tits dels 155 és molt més gran i per això els nos­tres esforços per denun­ciar la vul­ne­ració de drets dels nos­tres adver­sa­ris del bloc de la DUI és el que molesta al bloc del 155. Són dos fulls de ruta que han fra­cas­sat: el del tenim pressa, irre­a­lit­za­ble i que no va cal­cu­lar bé la cor­re­lació de for­ces dei­xant mig Cata­lu­nya enrere; i el que es pensa que això es resoldrà amb cops de porra, ame­na­ces i que és el de l’immo­bi­lisme, la incom­prensió i el no a tot. Però uns estan a la presó, i s’estan vul­ne­rant els seus drets, quan recla­men més democràcia i un referèndum. Aquí no hi ha equi­distància. Com­par­tim amb el bloc de la DUI la demanda que això es resol­gui amb un referèndum, tot i no com­par­tir l’estratègia. Som tots sobi­ra­nis­tes que cre­iem que Cata­lu­nya és un sub­jecte polític que té dret a auto­de­ter­mi­nar-se. La diferència amb el PSC d’ara és més pro­funda perquè con­si­dera que Cata­lu­nya no és un sub­jecte polític i no té dret a auto­de­ter­mi­nar-se.

La qüestió ter­ri­to­rial és intrínseca a l’Estat espa­nyol. Hi ha pro­ble­mes amb els quals un ha d’apren­dre a con­viure-hi, que en la seva essència no els arri­bes a resol­dre mai del tot, però has d’inten­tar que no t’inva­li­din per con­ti­nuar avançant. No començarem a sor­tir d’aquest cer­cle viciós fins que això no es resol­gui a les urnes. Què s’hi ha de por­tar? Nosal­tres cre­iem que la via esco­cesa seria el desit­ja­ble, però no és una posició ina­mo­vi­ble. En política un ha d’apren­dre a adap­tar-se a la rea­li­tat i als desit­jos de la gent. I és el que volen les majo­ries soci­als a Cata­lu­nya i hem d’inten­tar arti­cu­lar una solució al vol­tant d’aquesta posició i si no ens en sor­tim, n’hau­rem de bus­car una altra. No podem seguir per­ma­nent­ment en un empat infi­nit.

Un no es pre­senta a les elec­ci­ons pen­sant en el que està dis­po­sat a cedir, sinó que aspira que la gent li doni la força sufi­ci­ent per con­ver­tir les seves pro­pos­tes en posi­ci­ons de força. Seria irres­pon­sa­ble per part meva dir en què estaríem dis­po­sats a cedir i, a més, és un exer­cici intel·lec­tual que no ens hem plan­te­jat. Dependrà de la cor­re­lació de for­ces.

No caure en la ingenuïtat com quan ens vam creure la pro­posta de Pedro Sánchez. Ens hem tor­nat més des­con­fi­ats i exi­gi­rem més garan­ties en qual­se­vol acord a què arri­bem. Les parau­les se les emporta el vent. Hi ha par­tits que diuen mol­tes coses en cam­pa­nya que després no es tra­du­ei­xen en fets.I Sánchez ha incom­plert mol­tes pro­me­ses com la dero­gació de la reforma labo­ral, la regu­lació dels preus de llo­guer o la publi­cació de la llista d’amnis­ti­ats fis­cals.

Això és com les rela­ci­ons huma­nes, per tenir con­fiança has de cons­truir una relació i nosal­tres hi estem dis­po­sats, i la con­fiança s’ha de reno­var també. I el punt de par­tida ara és més llunyà perquè el Pedro Sánchez d’ara no és el d’abans de les ante­ri­ors elec­ci­ons. Però o ens posem d’acord les esquer­res o l’altra opció és la barbàrie. Farem el pos­si­ble per res­ca­tar el millor del PSOE i el nos­tre soci esta­tal, amb Pablo Igle­sias, és l’únic que parla de diàleg, de pre­sos polítics, de lli­ber­tat i que diu que Cata­lu­nya és un sub­jecte polític que té dret a auto­de­ter­mi­nar-se. I per fer aquesta peda­go­gia a l’Estat paga un preu polític molt alt, és un dis­curs valent i des de Cata­lu­nya s’ha de valo­rar que a l’altra banda hi ha algú que està dis­po­sat a pre­gun­tar i a escol­tar. És l’únic can­di­dat que entén Cata­lu­nya i no es pot gover­nar Espa­nya sense enten­dre-la.

Sem­pre vam dir que no ens pre­o­cu­pava gaire perquè la intenció de Més Madrid de pre­sen­tar-se a Bar­ce­lona era una ope­ració de para­cai­gu­disme polític sense cap vin­cle ni arre­la­ment al ter­ri­tori. No han tro­bat cap pista d’ater­ratge, no s’han aliat amb ningú i la prova evi­dent és que això es tra­du­eix en les enques­tes amb un resul­tat pírric que no els dona­ria cap repre­sen­tació.