Onadeta a Sabadell

Les mar­xes con­vo­ca­des ahir per Tsu­nami Democràtic a Saba­dell van ser ani­ma­des, diver­ti­des, humorísti­ques... De tot menys mul­ti­tu­dinàries. De la plaça Mes­tre Pla­nes, a l’Eixam­ple, van sor­tir poc més de cin­quanta per­so­nes; si fa no fa, tan­tes com n’hi havia en tres punts més de la ciu­tat, des d’on van començar a cami­nar cap a l’ajun­ta­ment: la plaça de la Creu Alta, el Mur de la Lli­ber­tat (a la sor­tida dels fer­ro­car­rils de Gràcia) i la plaça del Pi. Bé, d’aquest últim, només en van sor­tir una dot­zena. “Anàvem tallant la vorera. Què vols? És Ca n’Ori­ach i allà la gent està per altres coses”, comen­tava un dels par­ti­ci­pants.

Totes van acon­se­guir arros­se­gar més gent pel camí, i a la plaça Doc­tor Robert, davant de l’ajun­ta­ment, s’hi van arri­bar a aple­gar mig miler de per­so­nes. Gra­llers, balls de bas­tons, cas­te­llers, música i bones dosis d’humor, com ara quan un grup de volun­ta­ris van simu­lar que eren mos­sos i poli­cies i van fer veure que car­re­ga­ven con­tra els con­cen­trats, armats amb escom­bres i amb escor­re­do­res de plàstic al cap. Cor­re­dis­ses simu­la­des, ria­lles i crits de “fora les for­ces d’ocu­pació”, en un ambi­ent inten­ci­o­na­da­ment tea­tra­lit­zat. “Aquí teniu una urna here­tada de l’1-O perquè tot­hom que tin­gui una idea per anar fent boca, que vin­gui aquí i l’escri­gui”, ani­mava Josep Bol­taina, d’Òmnium Cul­tu­ral.

L’humor, pot­ser per com­pen­sar l’escassa res­posta, va ser pre­sent ahir en totes les mar­xes de Saba­dell. “Som una ona­deta petita del tsu­nami”, comen­tava una dona a la sor­tida de la plaça Mes­tre Pla­nes. Tot i ser-ne pocs, ana­ven cami­nant pel mig del car­rer i inter­rom­pien el trànsit al seu pas. Ni ras­tre de la Guàrdia Urbana, ni tan sols a les cruïlles més com­pli­ca­des, com la de la Gran Via amb avin­guda Bar­berà, on els inte­grants d’aquesta branca del tsu­nami van deci­dir atu­rar-se i seure. “Ui, estic tan can­sada... Estic una mica mare­jada, m’agra­da­ria seure una mica”, comen­tava una de les dones que es dedi­ca­ven a ame­nit­zar la marxa. “Què vols? Ho hem de fer amè. Fem república, però amb ale­gria”, repe­tia la dona.

Al mig de la Ram­bla, van tor­nar a seure. “Ara l’autobús no s’hau­ria d’atu­rar i escom­brar-los a tots”, va cri­dar una dona visi­ble­ment enfa­dada. Ningú li va fer cas. Ni els mani­fes­tants ni les per­so­nes que bere­na­ven tran­quil·lament a les ter­ras­ses. I encara menys les que, com un dis­sabte qual­se­vol, havien sor­tit a com­prar per la Ram­bla.