El vassall que va desafiar els barons

Pedro Sánchez finalment es va agenollar ahir després de no poder resistir més les pressions dels barons que durant els últims mesos havien maniobrat per destronar-lo i als quals va intentar desafiar fins al final per mantenir viu el seu projecte.

Dos anys i dos mesos després d'haver estat proclamat de sorpresa secretari general del PSOE en substitució d'Alfredo Pérez Rubalcaba, Sánchez s'ha vist obligat a abandonar el càrrec amb un partit trencat i sense indicis que es puguin tancar les ferides obertes en el pròxim congrés. Qui el març passat va estar a punt de convertir-se en el primer president del govern espanyol que no guanyava unes eleccions, ha passat en poc més de mig any a ser destronat.

El seu camí com a secretari general del PSOE ha estat ple d'obstacles, la majoria dins del propi partit. Susana Díaz, la presidenta andalusa que el va beneir com a successor de Pérez Rubalcaba perquè no guanyés el diputat basc Eduardo Madina en la pugna per la secretaria general del PSOE, ha estat finalment el seu botxí, amb la totpoderosa federació andalusa el darrere i amb el suport d'altres barons que fa dos anys també van confiar en Sánchez. “El canvi del PSOE i el canvi d'Espanya ha començat”, va ser la consigna que Sánchez es va marcar després de ser coronat secretari general, convençut que el seu camí seria llarg.

Tot i que des del principi ell estava convençut de les seves possibilitats, pocs eren els que pronosticaven, fins i tot en les files socialistes, que es veiés en la tessitura de passar l'examen per ser president del govern espanyol.

Amb el PSOE ferit greument després de l'hecatombe en les europees del 2014 i la irrupció de Podem, a Sánchez no li va tremolar el pols per assumir la difícil tasca de reanimar el partit renovant a fons els seus hàbits i estructures.

Potser per la seva gosadia de pretendre capgirar el partit i de reafirmar el seu lideratge, en anunciar immediatament que aspiraria a ser candidat a La Moncloa, aviat va començar a ampliar-se la distància amb els barons, com ara Díaz.

“Sánchez té una estratègia i jo en tinc una altra”, va sentenciar Díaz l'octubre del 2014, donant a entendre que l'aventura de Sánchez no transcorreria per una catifa de roses. A la convulsió interna va contribuir la decisió de Sánchez d'ajornar les primàries a president del govern espanyol. Aquesta decisió, tal com Sánchez va admetre, va “contribuir que persones del partit qüestionessin la unitat interna”.

Amb les perspectives electorals a la baixa davant l'empenta de Podem, la convulsió es va avivar a la tornada de les festes de Nadal del 2014 i alguns barons van començar a qüestionar el seu lideratge.

“Pedro no té ningú”, va arribar a dir en privat un d'ells acompanyant-ho de la premonició que Susana Díaz li plantaria batalla després d'haver-lo utilitzat “com a candidat titella” per evitar la disputa amb Madina. Conscient que la rebel·lió estava en marxa, Sánchez va proclamar: “Les decisions es prenen entre milers, no entre quatre.”

El triomf de Díaz en les andaluses del març del 2015 va obrir una treva que es va allargar fins a les autonòmiques i les municipals. En paral·lel a la crisi interna que ha afectat el PSOE, Sánchez ha hagut de repel·lir els atacs llançats per Rajoy i Podem. Després de la seva fallida investidura li va arribar una segona oportunitat en els comicis del 26-J, però de nou va empitjorar el resultat històric del PSOE, amb 85 diputats. Aquest nou fracàs va fer créixer el malestar dels crítics, i la decisió de Sánchez d'aferrar-se al “no es no” a Rajoy va ser el detonant perquè els seus detractors el posessin entre les cordes i cavessin la seva tomba política.