El gran desconegut

Josep Tarradellas és molt més que l'home del “ja sóc aquí”, que “va tornar l'any 1977 en olor de multitud”. “Torna com el que era, president de la Generalitat, i ho fa en un moment, el de la Transició, on encara hi ha vius molts generals de la Guerra Civil, i és que també torna l'home que va posar en marxa les indústries de guerra del bàndol contrari.” Ho explica Enric Canals, director de L'home que ho guardava tot (TV3, 21.55 h), documental realitzat per un equip reduït i que va més enllà del perfil biogràfic de qui “encara és un gran desconegut”. El treball dóna valor a l'arxiu que hi ha al monestir de Poblet, un fons que Tarradellas va recopilar durant els 23 anys d'exili i fins a la seva mort; el títol fa referència a la passió que tenia –ho recorda el fill al principi – per guardar tots els papers que passaven per les seves mans. Per primer cop, es fan públics documents sobre la violència a Catalunya durant la Guerra Civil que Tarradellas va deixar com a condició que es preservessin fins quinze anys després de la seva mort, o la de la seva dona, Antònia Macià; aquest setembre ha vençut el termini.

“Són papers que fan referència al període comprès entre el juliol del 1936 i el maig del 1937, un caos revolucionari a Barcelona i al país que va acabar amb morts violentes”, relata Canals. El treball dóna algunes pinzellades sobre la importància de l'arxiu, amb casos com ara el de la txeca del convent de Sant Elies. Amb la participació dels historiadors Carles Santacana, Joan Esculies i Josep Lluís Martín Ramos, s'explica que “no eren quatre incontrolats”, sinó que “hi havia membres de totes les organitzacions del bàndol republicà”.

El documental destaca del perfil de Tarradellas com el d'“un polític fred”, “dotat d'una personalitat imponent” i que “genera admiració i polèmica a parts iguals”. Una de les seves col·laboradores, Montserrat Catalán, directora de l'Arxiu Tarradellas de Poblet, el defineix com a “constant, fidel i íntegre”. S'incideix també en les vicissituds que passa a França –“no era un exili daurat”– i en remarca la constància per “contra tot” guardar “la flama de la Generalitat viva”. Per Enric Canals, Tarradellas va tenir la sagacitat política per mantenir el pes polític de la institució que ell representava a l'exili i ho contraposa amb el fet que el 1977, segons es publica en una petita nota a la premsa, es dissol el govern de la República Espanyola: “Això podia haver passat amb la Generalitat”, alerta Canals. I Jordi Pujol rebla la importància de Tarradellas recordant que “cada dia feia una carta i la signava com a president de la Generalitat”. El documental plasma les tibantors públiques amb Pujol, Òmnium i Montserrat en un context de distorsió entre l'exili i les forces de l'interior. “No era un exiliat nostàlgic”, conclou el fill: “Sabia que tornaria, no a la Catalunya que havia deixat, sinó a una Catalunya nova, amb una altra societat.”