Els caiguts del PSOE

Agradi o no, Pedro Sánchez des d'ara és la cara visible de l'esquerra espanyola. Queda en temps d'espera Pablo Iglesias, que haurà de continuar fent mèrits o repensar-se anar de bracet amb el PSOE, fet pràcticament impossible.

A diferència d'altres països europeus, com ara França, on els partits majoritaris han caigut –els socialistes van passar de tenir la República a aglutinar només un 7% de l'electorat–, a Espanya els partits grans encara mantenen la màxima visibilitat. Amb el PP, queda demostrat que, passi el que passi, no passa res. El PP i el PSOE són, ara per ara, els partits de l'alternança. De moment, i mentre no es demostri el contrari, l'espai governamental està destinat a estar en possessió dels uns o dels altres.

Pedro Sánchez, si salva en els pròxims mesos el congrés del PSOE del juny i pot superar no ser diputat, podria arribar a ser president del govern de l'Estat. Curiós, sense el suport dels grans capitans del seu partit: Rubalcaba, González, Díaz, Zapatero i Guerra, en el mateix ordre en què seien en els mítings de suport a Susana Díaz. Irònicament, els anomenaven “el Valle de los Caídos”. Val a dir que el PSOK, a Grècia, es va esquerdar i encara no s'ha recuperat per una operació similar, després d'un cop d'estat encobert dins del partit sense la necessitat de canviar de sigla, ni de seu ni de res. Els “caiguts” esperaven que una victòria de Díaz els permetés fer pactes amb el PP amb vista a plantejar reformes estructurals. S'hauran d'esperar i, per poca unitat d'acció que hi hagi al Congrés dels Diputats, el PSOE i Podem poden complicar la fins ara plàcida vida parlamentària de Rajoy.

Què dirà Felipe González després d'haver donat suport a Susana Díaz i d'haver menystingut Sánchez? El deixarem de veure per Catalunya, tot i l'eufòria que havia aixecat en temps passat. Tempus fugit.