Catalunya (NO) té dret a l’autodeterminació

Diuen el govern de Madrid i tots aquells que són contraris al procés independentista català que, a diferència de tots els altres pobles del món, Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que, per tant, no pot constituir-se en estat. Argumenten que Catalunya no és una nació, sinó una simple comunitat autònoma, i que tampoc no és una colònia. Per tant, com podria acollir-se Catalunya a aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut, novament, el 1976?

Com podria, d’altra banda, diuen, autodeterminar-se si la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l’Estat espanyol i no pas en el poble català per separat, que no és un subjecte polític sobirà? I reblen el clau assegurant que si, malgrat tot, s’atribuís al poble català aquesta condició i tingués aquest, per tant, dret a decidir, no podria fer-ho de cap manera, perquè això seria il·legal, segons la legalitat vigent, la que marca la Constitució espanyola i que nega, fermament, el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat i ho recorda en el seu article 2 quan proclama “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Com es pot trencar aquesta argumentació, aparentment tan taxativa? Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.”

El fet que una determinada doctrina en dret internacional defensi una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació considerant-lo aplicable només als processos de descolonització no vol dir, necessàriament, que Catalunya no pugui autodeterminar-se. “L’absència de regulació de l’exercici d’un dret no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció”, afirmen els advocats barcelonins.

Catalunya, d’altra banda, reuneix perfectament les condicions requerides perquè se li reconegui el dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, és indiscutible que Catalunya té una història mil·lenària, llengua, dret civil i institucions pròpies, estructura social i econòmica diferenciada i una voluntat manifestada durant els segles de mantenir la pròpia identitat.

Deixada aquesta qüestió aclarida, què passa amb la legalitat vigent, com es pot trencar i com defensar-ho amb el dret internacional? Per als advocats barcelonins, tampoc hi hauria problema, ja que “en una societat democràtica no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat”. També creuen que es podria justificar en dret internacional una declaració unilateral d’independència en cas que el govern espanyol impedís un referèndum, com és el cas ara mateix del convocat per al pròxim 1 d’octubre, o es negués a acceptar-ne el resultat. Per a la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent va quedar resolta amb la resolució del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre el cas de Kosova, en establir que l’assemblea kosovar no operava com a institució d’autogovern de l’administració preexistent, sinó que se’n situava al marge, en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. És a dir, es creava una nova legalitat. Una cosa semblant al que podria passar a Catalunya.