“No ens mirem de reüll, som un govern molt cohesionat”

És el segon conseller més jove (Meritxell Ruiz el guanya per uns mesos) i el més alt del govern de Carles Puigdemont. Té 41 anys i fa 1,92 metres. Carles Mundó Blanch (Vic, 1976) és conseller de Justícia des del gener del 2016 i ara és advocat en excedència “forçosa”, com anuncien des del despatx d’advocats de Barcelona on ha exercit des de 1998. Com a bon lletrat, té oratòria i esquiva les preguntes incòmodes amb un raonament educat que t’embolcalla. Assegura que la seva carrera política és temporal, malgrat que va exercir durant setze anys com a regidor d’ERC a Gurb, el seu poble, combinant-ho amb la feina. “Si és necessari, puc deixar la política en qualsevol moment, i tornar a l’advocacia, de la qual guardo un bon record”, confessa Mundó. El govern de Puigdemont, certament, ha anunciat que el seu mandat té data de caducitat, no es volen apoltronar al càrrec, i això a la fiscalia i al govern espanyol els ha descol·locat.

Ara que s’apropa l’1-O, hi ha esquerdes dins el govern català?

“Sento sovint en l’àmbit de l’opinió comentaris que el govern no està cohesionat, que el govern es mira de reüll... No tinc aquesta percepció com a membre del govern: no ens mirem de reüll. I si preguntem als ciutadans que ens assenyalin dos o tres episodis d’aquestes tensions o motius de divisió, crec que tindrien dificultats per donar algun exemple. Som un govern molt cohesionat perquè el moment és complex i el repte és difícil, les diferències passen a segon terme. Necessitem estar units i posar el focus en les nostres fortaleses.”

Mundó acumula cinc requeriments del Tribunal Constitucional perquè no faci ni promogui res per dur a terme un referèndum sobre la independència de Catalunya perquè considera que el govern català no està legitimat per fer-lo. I en signar-los... “Sento un punt d’impotència. Trobo profundament injust que s’utilitzi la intimidació judicial en lloc d’afrontar políticament la qüestió, com es faria en una democràcia plena”, confessa el conseller, que hi afegeix: “El que trobo més frustrant de l’actitud del govern espanyol és quan conceptualitza la situació política que es viu a Catalunya com una malaltia crònica. En les enquestes, les faci qui les faci, el 75 o el 80% dels ciutadans volen votar, tant els del sí com els del no. A més, crec que també és frustrant pels ciutadans espanyols veure que el seu govern no té cintura per afrontar políticament la qüestió.”

La judicatura a Catalunya ha sortit en esborranys de lleis de la futura República catalana, que el govern no subscriu en considerar-los superats. S’ha publicat que se’ls farà un nou examen, i que saber el català passarà a ser un requisit i no un mèrit, com ara, per exercir de jutge i fiscal a Catalunya... Sobre això, el conseller de Justícia assegura: “No és un tema que aparegui en les converses que tinc habitualment amb membres de la judicatura.” Amb tot, hi afegeix: “Entre els jutges a Catalunya, n’hi ha que viuen amb il·lusió el procés i d’altres amb preocupació, com a la societat.”

Però, els catalans podran votar? “Farem tot i més perquè el referèndum es pugui celebrar”, manifesta Mundó, i insisteix: “El govern espanyol és qui ha de dir què farà per impedir el referèndum i de quina mida seran els obstacles. És a dir, fins on pensa dur l’estratègia de la por, l’amenaça i la intimidació perquè el referèndum no es faci. El govern català sap com celebrar un referèndum i qualsevol procés electoral perquè n’ha fet molts.”

Després d’uns anys vivint i treballant a Barcelona, Mundó va tornar al camp, al seu Gurb natal, per formar una família amb la periodista Anna Marta Roca i els seus tres fills: en Pau, de 10 anys; la Berta, de 8, i en Roger, de 5 anys. Es confessa poc còmode parlant de la vida personal i familiar, tant en les entrevistes com en les xarxes socials. És ferm contra aquest món virtual exhibicionista: “Només utilitzo Twitter per a temes de feina i política.”

Viure a Gurb implica gairebé una hora en cotxe d’anada i una altra de tornada. Confessa que al principi es marejava si llegia documents i arribava als llocs com una sopa. Un mes després, ho va superar i ja no li costa gens avançar feina des del seu Ipad mentre el xofer el porta arreu. De lectures, li agrada l’assaig i el darrer llegit va ser El tsunami, de J.B. Culla. Fa uns dies ha començat un llibre que li va regalar el conseller Josep Rull, El somriure de Mandela de John Carlin.

Del procés gairebé no en parla amb els pares (als quals admet que no veu gaire), ni amb la dona ni amb els amics. “Ja que hi soc poc, a casa, un mecanisme de defensa és deixar a la porta de casa tot el que tingui a veure amb la part professional i pública”, declara Mundó. Per això, les estones de lleure són dedicades als fills. Anar en bicicleta és una de les aficions que comparteix tota la família. Aquest estiu aniran a la platja i, com que la canalla ja no és tan petita, ja han fet escapades a Londres i París.

De jove va tocar el mur de Berlín, i a Nova York el va impactar l’atemptat a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001, com a tothom, però Mundó només feia vuit dies que les havia visitades. És un home amb sort. Quan tenia dos anys i mig, diuen que va tornar a néixer. El seu pare, en un accident, el va atropellar amb el tractor. Van dur-lo a l’hospital de Vic i d’allà a Barcelona, en dos dies en va sortir il·lès, i amb el record de ser notícia a la premsa comarcal. “Al pare no li fa cap gràcia parlar-ne”, diu Mundó. Va ser un nen trapella. Ara és un gran imitador de persones públiques, que no vol revelar. “Tinc l’aparença de seriós però és més la prudència que la timidesa”, declara Mundó. Qui el trobi relaxat, potser li’n fa una demostració.