Roures i Mainat, el procés sobiranista des del món audiovisual

Productors, emprenedors però, bàsicament, empresaris. Jaume Roures i Llop (Barcelona, 1950), director general del grup Mediapro, productor de cinema, un dels impulsors de TV3, i Josep Maria Mainat i Castells (Canet de Mar, 1946), productor de televisió, creador de Gestimusic, codirector de Reset TV i membre de La Trinca, són dues de les cares més conegudes del món audiovisual català, un món que es veuria sacsejat per una possible independència de Catalunya? “Jo no crec que hi hagués diferències qualitatives, no treballem per mercats concrets, treballem per al món; altra cosa és si el sector audiovisual, entès com un sector industrial, existeix. Jo crec que no. No se l’ha impulsat mai prou perquè es convertís en una indústria”, diu Roures. Mainat, que coincideix en què “les lleis, d’aquí i d’allà, de l’audiovisual han estat molt calcades”, hi afegeix que “no sé si s’hi ha treballat i podran seguir les mateixes cadenes que emeten ara”, amb un espai radioelèctric cedit per l’Estat espanyol, “o s’haurà de revisar i tornar a ser cedides per l’estat català”. Tots dos tenen clar que aquesta, en tot cas, hauria de ser la fórmula per demanar, en la concessió, per exemple, “fixar un percentatge d’emissió en la llengua oficial del país i que es produís, en l’idioma de fos, a Catalunya”. Roures hi afegeix: “Jo crec que el que s’ha de subratllar és que abans les cadenes privades estatals tenien obligacions respecte a la implantació al territori, a la llengua, a la programació, i d’un dia per l’altre això ha anat desapareixent i ningú n’ha demanat responsabilitats.” “Les privades viuen i guanyen molts diners sobre la base de les freqüències, que són un bé públic, per les quals no paguen ni cinc, a diferència de molts altres països”, sentencia Roures.

La conversa entre tots dos, a la seu de Mediapro, deriva cap els perquès. Tots dos coincideixen que la societat és menys crítica i no reacciona davant “de veritables escàndols com els 60.000 milions perduts en els rescats bancaris, els quatre milions de persones que s’han quedat en el voral en aquesta teòrica sortida de la crisi o l’actuació de les clavegueres de l’Estat”. “A Catalunya, però –defensa l’excantant de La Trinca–, s’ha fet una esmena a la totalitat; hem anat a l’arrel tenint clar que no arreglarem res en un estat podrit; cal fer cau i net, nou estat, noves lleis i nous polítics.”

Roures hi posa peròs. Per ell, la principal diferència entre aquest moment històric i altres pel que fa a l’encaix entre Catalunya i l’Estat “és la mobilització de centenars de milers de persones, la desobediència pacífica, com al 9-N”. El responsable de Mediapro, però, creu que al moviment hi falten “elements de consciència social”. “Catalunya i l’Estat estan bastant empatats en el grau de pobresa, en corrupció... i aquests elements apareixen poc en el debat. La gent que pensa que s’ha de construir un nou estat no creu que s’hagi de fer només amb unes bases polítiques en relació amb l’Estat espanyol sinó també socials en relació amb la seva gent, i ètiques en relació amb els seus polítics... I això no ho veig en el debat”, sentencia.

Mainat, però, no hi està d’acord. “Els partits que portaran cap al nou país estan molt més escorats a l’esquerra que els que estan governant Espanya: ERC, els comuns, que s’hi acabaran sumant o serà la seva creu, i Convergència, que és molt menys de dretes que el PP. La part social caurà pel seu propi pes.” “I pel que fa a la corrupció –continua–, no és el mateix que aquí hi hagi hagut corrupció, que ha estat castigada; el Pujol és més un infestat social que no pas que els corruptes estiguin governant”, defensa. Aquest potser és el punt on cadascú hi posa més matisos. “Bé, a CiU l’han estat votant fins fa ben poc... i això del Pujol és esclatant perquè són 23 anys de govern...”, contradiu Roures. “Però no creus que la societat catalana tot això ho veu com una cosa del passat, a evitar en el futur? No veig aquest esperit fora de Catalunya...”, es manté Mainat. “Jo el que vull dir –continua Roures– és que no som millors.” “Cert” –admet Mainat– “i que –continua el cap de Mediapro– ens conformem en això que som diferents, i a vegades, quan es diu que som diferents el que volem dir és que som millors”. “No sé si hem fet net –sentencia– però el pitjor és que aquestes discussions no són elements del debat.”

Tot plegat, per Roures, es pot resumir clarament en què “no podem fer primer la independència i després l’estat; tot forma part del mateix procés”. Mainat fa que sí amb el cap, però hi posa, de nou, un matís: “De tota manera, el Parlament ha fet una sèrie de lleis molt progressistes en els darrers temps: la de pobresa energètica, la renda garantida, l’anul·lació dels processos franquistes... Jo crec que tot això marca la línia...” Ara és Roures que mou el cap i fa aquella ganyota del sí, però... “Sí, però... mira, l’altra dia vaig anar a la Model i em vaig posar de molt mal humor, i no perquè hi recordés moments viscuts sinó perquè han tardat 40 anys a tancar-la! Aquestes lleis que tu dius han tardat 40 anys...! Els nostres polítics no estan a l’alçada dels esdeveniments.”

Tots dos passen una part de la seva vida professional a Madrid o als Estats Units. I com es veu allà el procés? “A Madrid –comença Mainat– hi ha gent que entén que s’ha de poder votar però que ens demanen que no marxem, i els que et diuen que ets espanyol i ja està...” “I a l’estranger, a Miami, on ja em moc més –afegeix–, tothom pregunta”. Roures hi està d’acord i considera que és “perquè tot i no obrir el Telenotícies, el tema està cada cop més present”. “I pel que fa a Madrid –hi afegeix–, cada cop se’n parla menys perquè ja ens coneixem i tots sabem el que pensem.”

En tot cas, a Madrid es cou gran part de la informació del procés que consumeixen els catalans. Hi ha molts dubtes que sigui veraç. Bé, per Mainat i Roures no ho és gaire. “Des del minut 1, els diaris de Madrid han creat una frontera entre Catalunya i Espanya i Espanya només rep informació sobre el procés 100% negativa... Cap mitjà de Madrid admet que això que estem fent pot tenir el més mínim valor democràtic, humà, de drets…”, sosté Mainat. “I aquí –diu– m’ha sorprès l’actitud d’alguns dels mitjans impresos perquè no me l’esperava; m’he donat de baixa de dos diaris, perquè el seu enfoc no correspon al seus lectors... Només llegeixo un parell de diaris catalans i els digitals, els únics que expliquen una miqueta què passa al país”, conclou.

Roures és igual de contundent, i ho explica comparant el procés amb un altre moment. “Jo vaig estudiar el tema de la desobediència civil dels insubmisos a la mili: 200.000 joves van signar que no hi anirien i 348 van entrar a la presó. Quina va ser la diferència? Els mitjans. Llavors, o eren neutrals o donaven suport al fet que s’acabés la tortura que era la mili. Ara, els diaris que es fan a Madrid van només a la contra”, defensa. Per Roures, però, això no és nou: “El teòric problema del castellà a l’educació és un tema recurrent que El Mundo es va inventar, fa molts anys… Es diuen bestiesses que van quallant entre la gent… Hi ha realitat inventada pels mitjans. I vull subratllar el cas d’El País, que és absolutament infecte: no saps distingir si qui parla de Catalunya és El País o El Mundo… Cada dia escriuen el que toca, la mentida necessària… i això em sorprèn. I això ha contaminat una part de la premsa d’aquí, una que des que el partit del Duran i Lleida es va declarar en concurs de creditors no s’orienta, o El Periódico, que ha fet un canvi, legítim, però massa radical per no explicar-lo”.

I el dia 1? Mainat ho té clar, anirà a votar. Roures reflexiona: “La qüestió és que la sortida del procés ha de ser negociada i les negociacions només són viables si tens el mateix pes a la taula.” “El pes –continua– només el tindrien si la majoria parlamentària fos més àmplia, o si la majoria de gent al carrer és prou àmplia. La mobilització al carrer és encara més necessària que mai. El 9-N era desobediència civil massiva i, malgrat les amenaces, s’hi va anar. Les lleis es promulguen, s’interpreten, s’executen, però el que és legítim, el que és just no sempre està reflectit en les lleis. I per reclamar el compliment de les lleis has de tenir autoritat moral.” “El tema és –conclou– com busquem sortida al procés i no tant la votació del dia 1.” Mainat és més directe: “El dia 2 tothom interpretarà el resultat a la seva manera i la forma de negociar serà tirar pel dret, com ja hem fet convocant unilateralment... Fem efectiu el que diu la gent i després ja negociaràs, el deute o el que sigui.”

“Però has de tenir la força que et dona la gent, en vots, i en mobilització al carrer”, recorda Roures. “La gent no ha fallat mai i si li diuen que és la darrera vegada...”, defensa Mainat. En tot cas, Roures, veu en l’11 de setembre un moment clau: “Potser l’1 d’octubre es juga l’11 de Setembre.” Mainat, que no dubta que la diada serà una altra gran mostra de força, recorda que altres grans mobilitzacions no han fet canviar el PP. “No –admet Roures– però ens ha servit per conèixer la nostra força”.