“La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya”

Joaquim Forn (Barcelona, 1964) no és pas de la nova fornada d’independentistes. L’any 1992 ja era dels que desplegaven pancartes amb el lema “Freedom for Catalonia” durant els Jocs Olímpics i dels que, uns anys abans, havia rebut Joan Carles I i Sofia amb xiulets durant la inauguració de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. De l’any 2000, la darrera ocasió en què el Día de las Fuerzas Armadas es va celebrar a Barcelona i l’exèrcit espanyol hi va desfilar, Forn se’n va endur un bon record. No li van trencar el braç durant una protesta, com han dit alguns mitjans, però sí que en va sortir ple de blaus i de morats. “Hi havia diferents grups que protestàvem. Vaig veure com la policia agredia un noi que duia una bandera catalana i vaig anar a demanar-los explicacions. I un poli em va començar a esbatussar, per tot el cos, al braç, a l’esquena, a les cames...”, explica.

“En tinc un bon record, però, d’aquells anys de mobilitzacions”, hi afegeix, i creu que la campanya del “Freedom” va ser útil. “Va tenir molt ressò. I segur que l’impacte internacional que va tenir va ser útil. Perquè el COI no havia pas previst ni que sonés Els segadors ni que s’utilitzés el català”, sosté. “No vam aconseguir el 100% del que volíem, però sí un 60%.”

Forn, que a diferència del seu antecessor en el càrrec sí que concedeix entrevistes, és un home alt i de veu greu. Imposa. “Té geni?”, li pregunto. “Sí, tinc cops de geni”, diu. I hi afegeix: “Quan m’enfado renego una mica, però l’avantatge és que em passa tot seguit”, somriu. I no s’amaga de dir que ell treballa més bé amb tensió que sense. “Necessito tensió, jo, i aquí em sembla que la trobaré; una cosa més tranquil·la potser no lligaria amb el meu caràcter”, conclou.

De fet, Forn, que des del 1999 ha estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona, ja s’havia fet càrrec de la Guàrdia Urbana de la capital catalana quan Xavier Trias era alcalde de la ciutat, el 2011. “Va ser una bona època –diu–, tot i que allà eren 3.000 agents i aquí són 17.000.” Llicenciat en dret, va estudiar al Liceu Francès (“Els meus pares van pensar que seria una bona manera de tenir una mirada diferent”) i ha estat sempre un activista. Va ser membre de la junta d’Òmnium Cultural als anys 90, amb Josep Millàs de president, i fundador de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya quan estudiava (“De fet, refundador, perquè ja existia durant la república”). I, és clar, membre de la JNC, on va conèixer Carles Puigdemont: “Sí, vam coincidir en alguna manifestació.”

I com que es diu Joaquim Forn i Chiariello, no em resisteixo de preguntar-li d’on li ve, aquest Chiariello. “La meva mare és de Sud-amèrica, és equatoriana. Però el meu avui era italià, i d’aquí ve el Chiariello.” Curiositat satisfeta. “I què diu de tot plegat la teva mare [el seu pare és mort]?”, li demano. “A la meva mare no la preocupa, diu que hem d’apretar.” “I la dona?” “La dona em va dir: «Escolta’m, això no és pel que hem lluitat sempre? Doncs endavant.»” Forn, que llegeix una quinzena de llibres l’any (Cabré i Pla han estat els seus darrers autors llegits) i que no practica gaire esport (“És una evidència que no en faig gaire”, somriu), tot just fa deu dies que és conseller (“Me’n vaig assabentar el dia abans a dos quarts d’onze de la nit”), però, sentint-lo, sembla que ho sigui des de fa anys. Deixarà petjada. “Sé el que he de fer”, diu. S’intueix.