Política

CLARA PONSATÍ

CONSELLERA D’ENSENYAMENT

“Les amenaces són efectives només si són creïbles”

“El govern garantirà que tothom tingui un col·legi electoral a prop de casa”

“Per cada un que vol repòs, n’hi ha deu que s’hi volen posar”

“La comunitat internacional reconeixerà la independència”

És més natural educar els nois i les noies en un mateix espai que no pas separar-los per sexe
Si estiguéssim davant d’un referèndum pactat, la situació estaria molt igualada
El govern espanyol no respecta coses tan bàsiques com la llibertat de càtedra i la d’expressió
Seré continuista. Puigdemont no ha fet el canvi de consellers per canviar de polítiques
El model dual d’escola pública i concertada té un suport molt majoritari

Clara Pon­satí pilo­tarà Ense­nya­ment en vigílies d’un referèndum en què el seu depar­ta­ment tindrà un paper clau i quan falta poc per a l’inici del curs esco­lar.

S’espe­rava que la cri­des­sin per fer de con­se­llera?
No m’ho espe­rava. Suposo que ha estat una con­junció astral que ha arri­bat en el moment oportú. Més d’una per­sona va pen­sar en mi i els va sem­blar una bona idea que fos con­se­llera. Evi­dent­ment, la que no hi pen­sava era jo.
Ha hagut de dei­xar la feina.
Com que el curs ja s’havia aca­bat, jo era aquí a punt de començar les vacan­ces. He renun­ciat al meu lloc de tre­ball a la Uni­ver­si­tat de Saint Andrews, que ha estat molt ama­ble i deixa oberta la porta perquè hi torni.
Vostè és con­se­llera de referèndum o d’Ense­nya­ment?
Les dues coses. De referèndum, en som tots els con­se­llers i d’Ense­nya­ment, jo.
Quant pre­veu que durarà la seva etapa com a con­se­llera d’Ense­nya­ment?
Depèn del resul­tat del referèndum. Si el resul­tat és posi­tiu, serà una mica més llarga. Si per­dem el referèndum, con­vo­ca­rem elec­ci­ons.
Si es gua­nya el referèndum, serà minis­tra d’Ense­nya­ment?
Això no ho sé, però entenc que el govern farà una certa etapa de tran­sició.
No tem que la inha­bi­li­tin, que la posin a la presó, que vagin con­tra el seu patri­moni...?
Aquesta és l’amenaça, i les ame­na­ces sem­pre fan res­pecte, espe­ci­al­ment quan venen d’un estat que dis­posa de totes les eines repres­si­ves i coer­ci­ti­ves, i que ha demos­trat que no tindrà manies a fer-les ser­vir si ho creu con­ve­ni­ent, però això no ho podem accep­tar. Jo no podria mirar-me a mi mateixa si això deter­minés la meva con­ducta.
Abans de ser con­se­llera, vostè era mem­bre de l’ANC. Hi ha qui diu que l’Assem­blea està colo­nit­zant el govern.
Jo ja fa molt temps que tinc una acti­vi­tat cívica i tinc molta consciència política, però no soc la repre­sen­tant de l’Assem­blea al govern. L’Assem­blea és una cosa tan immen­sa­ment diversa i trans­ver­sal que ningú pot repre­sen­tar-la.
Vostè s’havia dis­tin­git per recla­mar un referèndum en lloc de la decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència (DUI) per resol­dre el con­flicte. Per què?
Perquè el que farem és tan difícil que per convèncer el món cal un referèndum. És l’única manera de poder-nos comp­tar i un argu­ment democràtica­ment ina­pel·lable. El que importa, si hem de pas­sar a dis­cus­si­ons de legi­ti­mi­tats, és que la nos­tra posició sigui indis­cu­ti­ble­ment democràtica.
La legi­ti­mi­tat haurà de tenir el suport de l’exte­rior.
La legi­ti­mi­tat ve del suport que el poble de Cata­lu­nya doni al referèndum i del resul­tat. Després, la tran­sició anirà lli­gada, entre altres coses, al reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal.
Vostè, que ha vis­cut a Escòcia, deu haver seguit el cas del referèndum escocès. En podem apren­dre alguna cosa?
El que en podem apren­dre és que mai hi ha res deci­dit fins que els ciu­ta­dans van a les urnes i voten, i això és apli­ca­ble al referèndum escocès, al del Que­bec, al Bre­xit i a l’1 d’octu­bre.
Vostè és experta en teo­ria dels jocs. Què pot apor­tar la teo­ria dels jocs a la reso­lució del con­flicte català?
La teo­ria dels jocs no ens pot resol­dre el con­flicte català. Ens ajuda, als que tenim tendència a fer abs­trac­ci­ons, a pen­sar-hi. I la prin­ci­pal reflexió que ens aporta és sobre les ame­na­ces. Les ame­na­ces són efec­ti­ves només si són creïbles, i si ens mirem el com­bat per la inde­pendència –jo pre­fe­reixo par­lar de com­bat per la inde­pendència (democràtic) més que de procés– com un joc estratègic dels que explico a classe, la dis­cussió és fins a quin punt les ame­na­ces del govern espa­nyol són creïbles o no.
Dedu­eixo que per a vostè no ho són.
Jo crec que no. No són innòcues, però no són creïbles, perquè per dur-les a terme hau­rien d’exer­cir una repressió molt impor­tant.
Poden actuar con­tra els fun­ci­o­na­ris i els càrrecs elec­tes, per exem­ple.
Hi podran actuar si el poble de Cata­lu­nya no se sent cri­dat a par­ti­ci­par en el referèndum i el pro­jecte polític del qual jo formo part és der­ro­tat. És una pos­si­bi­li­tat. Mai es pot des­car­tar, però jo crec que no serà el cas.
El pri­mer que s’equi­voca perd?
Crec que el govern espa­nyol ja s’ha equi­vo­cat mol­tes vega­des.
L’última enquesta del CEO deia que, si es fes un referèndum sobre la inde­pendència, gua­nya­ria el sí, però, en canvi, quan es fa una pre­gunta genèrica sobre si s’és favo­ra­ble a la inde­pendència, gua­nya el no. A què atri­bu­eix aquest deca­latge?
Al fet que el no està divi­dit entre els que pen­sen que s’ha de votar i els que pen­sen que no s’hi ha d’anar. Això demos­tra la poca intel·ligència estratègica dels con­tra­ris a la inde­pendència. Això i pot­ser un com­promís democràtic defi­ci­ent. Aques­tes dades el que ens diuen és que, si estiguéssim davant d’un referèndum pac­tat, la situ­ació esta­ria molt igua­lada i, pro­ba­ble­ment, el no sor­ti­ria amb avan­tatge de par­tida. Que s’ho facin mirar ells. No és el nos­tre pro­blema. De tota manera, això només són enques­tes.
Amb aquests resul­tats tan ajus­tats, la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal difícil­ment reco­nei­xerà una even­tual inde­pendència.
Jo crec que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal reco­nei­xerà la inde­pendència de Cata­lu­nya quan suc­ce­eixi i Cata­lu­nya sigui un estat.
Vostè ha tin­gut ocasió de par­lar del con­flicte amb gent de l’exte­rior. Com el veuen?
Ells pre­fe­ri­rien no tenir aquest pro­blema, però és que si em colla molt, jo també pre­fe­ri­ria no tenir-lo. El que no podem fer, però, és renun­ciar a l’auto­go­vern i a la nos­tra existència com a nació i ara mateix no ens donen altra alter­na­tiva.
Vostè ja va ser des­posseïda de la seva càtedra a Geor­ge­town per pres­si­ons del govern espa­nyol. Li va sem­blar que va tenir poc suport de la uni­ver­si­tat?
Sí. La Uni­ver­si­tat de Geor­ge­town és una uni­ver­si­tat molt lli­gada a l’esta­blish­ment de Was­hing­ton. Per què s’hau­rien de pre­o­cu­par de tenir un pro­blema amb Espa­nya? Això em va ser­vir per des­co­brir el que d’altres han hagut de des­co­brir més tard: que el govern espa­nyol no té manies, i coses molt bàsiques, que sem­bla que siguin defi­nitòries de la civi­lit­zació com ara la lli­ber­tat de càtedra i la lli­ber­tat d’expressió, pot no res­pec­tar-les.
Com a con­se­llera d’Ense­nya­ment, vostè tindrà un paper impor­tant en el referèndum. Està garan­tit que els col·legis elec­to­ral obri­ran?
La res­pon­sa­bi­li­tat del referèndum serà com­par­tida i col·legi­ada entre tot el govern. La votació es farà en esco­les i ins­ti­tuts, però també hi haurà altres locals. El govern tindrà la res­pon­sa­bi­li­tat de garan­tir que tot­hom pugui votar i tin­gui un col·legi elec­to­ral obert a prop de casa.
S’ha fet una purga al seu depar­ta­ment i en d’altres per tenir-hi només els con­vençuts?
El que és impor­tant d’aquesta situ­ació és ado­nar-se que, per cada un que demana una estona de repòs, per dir-ho d’alguna manera, en sur­ten deu que diuen “jo ja m’hi poso”. Ho he vist al meu depar­ta­ment. És real­ment impres­si­o­nant l’ale­gria i l’entu­si­asme amb què la gent agafa la res­pon­sa­bi­li­tat. Forma part de la força d’aquest procés.
Quan es va saber que vostè seria la nova con­se­llera d’Ense­nya­ment, hi va haver veus que lamen­ta­ven que fos una eco­no­mista. Com ho va viure?
Els pre­ju­di­cis són sem­pre pre­ju­di­cis i no em sem­bla que s’hi hagi de parar gaire atenció. D’aquí a uns mesos, que se’m jutgi per la feina que he fet. Si pas­sem llista dels con­se­llers d’Ense­nya­ment, n’hi ha hagut de magnífics que no eren gent sor­gida direc­ta­ment de la comu­ni­tat edu­ca­tiva. D’altra banda, jo soc, en el sen­tit ampli, una per­sona de la comu­ni­tat edu­ca­tiva. Tinc una llarga tra­jectòria docent. A Saint Andrews em van enco­ma­nar que fes un pla de xoc per a la qua­li­tat docent i el vaig fer amb molt d’èxit. No crec que pateixi per aquí la cri­a­tura.
També l’acu­sa­ven de con­ti­nu­ista.
Home, con­ti­nu­ista ho he de ser, perquè el pre­si­dent Puig­de­mont no ha fet el canvi de govern per can­viar de pla de govern. El curs està enge­gat, les polítiques del depar­ta­ment estan molt ben encar­ri­la­des i la meva missió és asse­gu­rar que en aquest moment difícil tot con­tinuï fun­ci­o­nant com una seda.
En l’ante­rior entre­vista amb El Punt Avui, feta quan encara no era con­se­llera, vostè va dema­nar més inversió en esco­les bres­sol i, jus­ta­ment, aquest depar­ta­ment ha reta­llat en aquest con­cepte.
Hi va haver reta­lla­des en l’escola bres­sol, que van ser com­pen­sa­des per les dipu­ta­ci­ons i els ajun­ta­ments. Va ser un moment com­plex en què es van haver de fer ajus­tos pres­su­pos­ta­ris molt difícils i es van pren­dre algu­nes deci­si­ons molt dolo­ro­ses. No es va fer per la con­vicció que les esco­les bres­sol no eren impor­tants.
Hi ha pre­vist un incre­ment del pres­su­post d’Ense­nya­ment?
Aquest any hi ha hagut un incre­ment espec­ta­cu­lar. És cert que veníem d’una situ­ació que calia com­pen­sar. De cara a l’any que ve, pre­ve­iem con­ti­nuar inver­tint.
Vostè va estu­diar en català quan gai­rebé cap escola ho ofe­ria. Com ha vis­cut el procés d’amenaça a la immersió lingüística dels últims anys?
Ha estat una cam­pa­nya política que ha fet molt soroll als mit­jans, però que ha tin­gut un impacte pràcti­ca­ment mar­gi­nal en el sis­tema edu­ca­tiu de Cata­lu­nya. Estem par­lant, en un sis­tema edu­ca­tiu en què hi ha un milió i mig d’alum­nes, de 154 casos acu­mu­lant-los tots. En la meva feina, d’una mesura d’aquest tipus, en diem irre­lle­vant.
El nivell d’anglès dels estu­di­ants ha millo­rat, d’acord amb els resul­tats de les pro­ves de com­petències bàsiques, però encara queda camp per córrer.
Ha millo­rat molt, però no podem ser com­pla­ents. Jo crec que el nivell d’anglès quan s’acaba l’esco­la­rit­zació obli­gatòria hau­ria de ser molt més alt del que és. Hau­ria de ser com és en països del nos­tre entorn, alguns dels quals no espe­ci­al­ment afa­vo­rits econòmica­ment, com Por­tu­gal i Grècia, que posen els ciu­ta­dans a cir­cu­lar amb un nivell d’anglès molt satis­fac­tori. Hem donat un tomb social en ado­nar-nos que aquesta és la nos­tra eina per ser com­pe­ti­tius i per donar opor­tu­ni­tats als nos­tres joves i jo tinc con­fiança que farem grans pro­gres­sos. En la mesura de les meves pos­si­bi­li­tats, hi posaré esforç i interès.
Aquests dar­rers dies, hi ha hagut polèmica perquè s’ha hagut de reti­rar el requi­sit del nivell B2 de llen­gua estran­gera per gra­duar-se. Què li sem­bla?
No vull esme­nar la plana a altres àrees del govern, però jo crec que a les uni­ver­si­tats això ja no es pot ajor­nar gaire més. Que un uni­ver­si­tari surti gra­duat sense tenir capa­ci­tat de comu­ni­cació oral i escrita en altres llengües que no siguin ni el català ni el cas­tellà, i natu­ral­ment l’anglès n’és una de molt impor­tant, costa d’enten­dre.
Un altre tema can­dent en l’edu­cació és la inno­vació. Hi ha una bom­bo­lla inno­va­dora?
Crec que el gran canvi que hi ha hagut ha estat que s’ha donat auto­no­mia als cen­tres a mesura que s’ha avançat en el des­ple­ga­ment de la LEC [llei d’edu­cació de Cata­lu­nya]. Estem donant auto­no­mia als cen­tres, i auto­ri­tat als direc­tors, als equips de direcció i als equips pedagògics, i els estem ofe­rint eines perquè deter­mi­nin els seus pro­jec­tes edu­ca­tius. Això genera idees i pro­pos­tes i, com que la soci­e­tat civil cata­lana –i l’edu­ca­tiva en par­ti­cu­lar– és viva, estem cre­ant una onada de dis­cussió i acti­vi­tat inno­va­dora. No crec que això sigui una bom­bo­lla.
Recent­ment, s’ha apro­vat el docu­ment ‘Ara és demà’, sobre l’edu­cació del futur, però amb el vot en con­tra dels sin­di­cats i la Fapac. Què li sem­bla?
És un docu­ment que dona línies gene­rals en el qual ha par­ti­ci­pat molta gent i molts sec­tors. Enri­queix els con­sen­sos que ja teníem quan vam fer la LEC i mira una mica més enllà. Hi ha sec­tors que no s’hi sen­ten reflec­tits i que han fet vots par­ti­cu­lars. El con­sens no pot ser una­ni­mi­tat.
Diuen que el docu­ment menysté l’escola pública.
No hi estic d’acord. Crec que el docu­ment és res­pectuós amb el model dual de pública i con­cer­tada, que crec que té un suport molt majo­ri­tari en la població. El que no té suports majo­ri­ta­ris són les opci­ons dràsti­ques.
La comu­ni­tat edu­ca­tiva és molt com­ba­tiva.
Sí. Això és una prova de la seva vita­li­tat.
Quin tarannà tro­ba­ran en vostè?
Això ho hau­rem de des­co­brir sobre la marxa. D’entrada, jo soc una per­sona que tinc molt pocs pre­ju­di­cis i una pre­dis­po­sició a par­lar amb tot­hom. Però, d’altra banda, també soc cons­ci­ent de la repre­sen­ta­ti­vi­tat que té cadascú.
En la qüestió de la segre­gació esco­lar, ja vam veure que hi ha sin­to­nia amb el síndic de greu­ges.
El síndic aspira a un pacte naci­o­nal sobre aquest tema. Si aquest pacte s’asso­leix, serà ben­vin­gut i nosal­tres ens en sen­ti­rem partícips en la mesura que tin­gui aquest con­sens i que sigui un pacte que pro­posi coses con­cre­tes que es puguin dur a la pràctica. Estem espe­rançats, però no tenim la cer­tesa que pugui ser gaire ràpid.
Hi ha alguna mesura que cre­gui que s’ha de pren­dre amb urgència per com­ba­tre la segre­gació esco­lar?
Estem pre­nent mesu­res molt acti­ves per donar suport als cen­tres que tenen grans con­cen­tra­ci­ons de població immi­grada o més des­a­fa­vo­rida, que són els cen­tres que més ho neces­si­ten. El com­promís d’aquest depar­ta­ment i d’aquest govern és assig­nar recur­sos de manera que ells es bene­ficiïn més dels guanys pres­su­pos­ta­ris que altres cen­tres.
Quina és la seva posició sobre els cen­tres que segre­guen per sexe?
A mi no m’agrada. Jo vaig anar a una escola de nenes, perquè durant el fran­quisme era nor­mal, i després vaig anar a un ins­ti­tut d’ense­nya­ment secun­dari que ja era mixt, quan la majo­ria encara no ho eren. Em sem­bla que és més natu­ral edu­car els nois i les noies en el mateix espai, però no estic con­vençuda que el depar­ta­ment hagi de ser gaire diri­gista en aques­tes coses. És un tema prou obert i cal una mirada fresca i lliure de pre­ju­di­cis.
Hi ha algun model d’escola al món que li agradi espe­ci­al­ment?
Si dic Finlàndia seré poc ori­gi­nal, però fun­ci­ona. El que és molt impor­tant és el suport de la comu­ni­tat civil, el res­pecte per la feina del mes­tre i la consciència social que l’edu­cació és l’eina prin­ci­pal per cons­truir un futur. Hi ha coses que es poden apren­dre de la majo­ria de les experiències de països més avançats que nosal­tres: Dina­marca, Suïssa, Ale­ma­nya...
Si hagués de triar una sola cosa que vol apor­tar durant la seva etapa al cap­da­vant del depar­ta­ment, quina esco­lli­ria?
Una només? Li’n diré dues: a mi m’agra­da­ria poder avançar en la dis­mi­nució del nom­bre de cen­tres que tenen un ren­di­ment baix, que encara són molts més dels que podem accep­tar, i al mateix temps, avançar d’una manera més deci­dida i una mica més explícita en la pro­moció d’eines perquè els estu­di­ants més avançats arri­bin tan lluny com sigui pos­si­ble, espe­ci­al­ment en els entorns més des­a­fa­vo­rits.

“Viure fora ajuda a obrir la ment”

Clara Ponsatí va irrompre als mitjans de comunicació l’any 2013 arran de les pressions del govern espanyol a la Universitat de Georgetown perquè no li renovessin la càtedra Príncep d’Astúries per haver-se pronunciat a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. La de Georgetown, però, és una de les moltes universitats estrangeres on ha treballat aquesta economista especialista en teoria dels jocs, negociació i resolució de conflictes, i col·lega de l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell, de qui és amiga.

“Amb el professor Mas-Colell, ens coneixem de fa molt temps. Hem estat col·legues a Barcelona quan ell va posar en marxa la Barcelona Graduate School of Economics, i jo hi vaig participar des de l’Institut d’Anàlisi Econòmica”, explica Ponsatí. “Ell va ser un dels primers catalans a arribar a la Universitat de Minnesota, on jo vaig anar més tard, i el seu impacte i la seva empremta encara hi perduren, perquè era molt brillant. Gràcies a ell i a d’altres, la universitat mirava amb molt bons ulls les sol·licituds que li arribaven de Barcelona. Les de Madrid, també”, relata la consellera, que compta Mas-Colell entre els seus amics. Encara no ha tingut l’ocasió –ni el temps– de parlar amb ell, però sí que han intercanviat missatges de mòbil, concretament un en què el professor li deia: “Orgullós de ser amic teu”, en anglès. “No parlem anglès entre nosaltres. Ho va fer de broma”, aclareix Ponsatí, que li va respondre amb un concís: “És mutu.”

Els periples pel món que ha fet la consellera l’han dut a conèixer altres personatges il·lustres, com l’exministre d’Indústria, Turisme i Comerç Miguel Sebastián, que va ocupar el càrrec en el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero i de qui és amiga malgrat la seva discrepància política “manejable”. “Em va felicitar molt efusivament quan em van fer consellera”, revela Ponsatí.

A banda de servir per conèixer molta gent, viure fora del país “ajuda a obrir la ment i a estar atent a coses que no t’imaginaves que passarien”. “Ho recomano a tothom que tingui l’oportunitat de fer-ho. Veure món i veure’l a fons, més del que et dona una visita turística, ajuda a pensar de manera diferent i a adonar-te que coses que semblaven impossibles són possibles.” Com ara en el món de la universitat. “Sobre universitats, tenim molt a aprendre.” Per exemple, com s’ho fan algunes per “assolir nivells molt bons de recerca i de docència al mateix temps, fer canvis quan s’han de fer i incorporar professors de totes les procedències”.

A més, gràcies a la tecnologia, de fora estant es pot seguir al minut l’actualitat del teu país i del que ella anomena “el combat per la independència”. “A Escòcia, on vivia fins ara, estava perfectament informada de tot. Escoltava les ràdios, veia les teles... Estava molt més ben informada que aquí.”

Ara, en canvi, no té temps per a res. Els llibres d’assaig polític i històric amb què entretenia les esperes als aeroports fan cua al darrere dels gruixuts dossiers del Departament d’Ensenyament que, aplicada com és, s’està empassant aquests dies. Quan tingui temps, ja reprendrà les caminades i escoltarà música clàssica, especialment la de cambra, que és la que més li agrada. El llibre “divulgatiu i popular” sobre el conflicte català que diu que cal fer perquè espanyols i estrangers el puguin comprar a Amazon el deixa per a d’altres. Ara, almenys per uns mesos, no té temps per fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia