CLARA PONSATÍ
CONSELLERA D’ENSENYAMENT
“Les amenaces són efectives només si són creïbles”
“El govern garantirà que tothom tingui un col·legi electoral a prop de casa”
“Per cada un que vol repòs, n’hi ha deu que s’hi volen posar”
“La comunitat internacional reconeixerà la independència”
-
Clara Ponsatí amb un grup d'estudiants a la Universitat de Saint Andrews UNIVERSITAT DE SAINT ANDREWS. -
Clara Ponsatí quan va assumir el càrrec de consellera d’Ensenyament JUANMA RAMOS. -
Clara Ponsatí amb professors de la Universitat de Saint Andrews UNIVERSITAT DE SAINT ANDREWS. -
La consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, durant l’entrevista amb El Punt Avui, al Parlament de Catalunya JUANMA RAMOS.
És més natural educar els nois i les noies en un mateix espai que no pas separar-los per sexe
Si estiguéssim davant d’un referèndum pactat, la situació estaria molt igualada
El govern espanyol no respecta coses tan bàsiques com la llibertat de càtedra i la d’expressió
Seré continuista. Puigdemont no ha fet el canvi de consellers per canviar de polítiques
El model dual d’escola pública i concertada té un suport molt majoritari
Clara Ponsatí pilotarà Ensenyament en vigílies d’un referèndum en què el seu departament tindrà un paper clau i quan falta poc per a l’inici del curs escolar.
S’esperava que la cridessin per fer de consellera?
No m’ho esperava. Suposo que ha estat una conjunció astral que ha arribat en el moment oportú. Més d’una persona va pensar en mi i els va semblar una bona idea que fos consellera. Evidentment, la que no hi pensava era jo.
Ha hagut de deixar la feina.
Com que el curs ja s’havia acabat, jo era aquí a punt de començar les vacances. He renunciat al meu lloc de treball a la Universitat de Saint Andrews, que ha estat molt amable i deixa oberta la porta perquè hi torni.
Vostè és consellera de referèndum o d’Ensenyament?
Les dues coses. De referèndum, en som tots els consellers i d’Ensenyament, jo.
Quant preveu que durarà la seva etapa com a consellera d’Ensenyament?
Depèn del resultat del referèndum. Si el resultat és positiu, serà una mica més llarga. Si perdem el referèndum, convocarem eleccions.
Si es guanya el referèndum, serà ministra d’Ensenyament?
Això no ho sé, però entenc que el govern farà una certa etapa de transició.
No tem que la inhabilitin, que la posin a la presó, que vagin contra el seu patrimoni...?
Aquesta és l’amenaça, i les amenaces sempre fan respecte, especialment quan venen d’un estat que disposa de totes les eines repressives i coercitives, i que ha demostrat que no tindrà manies a fer-les servir si ho creu convenient, però això no ho podem acceptar. Jo no podria mirar-me a mi mateixa si això determinés la meva conducta.
Abans de ser consellera, vostè era membre de l’ANC. Hi ha qui diu que l’Assemblea està colonitzant el govern.
Jo ja fa molt temps que tinc una activitat cívica i tinc molta consciència política, però no soc la representant de l’Assemblea al govern. L’Assemblea és una cosa tan immensament diversa i transversal que ningú pot representar-la.
Vostè s’havia distingit per reclamar un referèndum en lloc de la declaració unilateral d’independència (DUI) per resoldre el conflicte. Per què?
Perquè el que farem és tan difícil que per convèncer el món cal un referèndum. És l’única manera de poder-nos comptar i un argument democràticament inapel·lable. El que importa, si hem de passar a discussions de legitimitats, és que la nostra posició sigui indiscutiblement democràtica.
La legitimitat haurà de tenir el suport de l’exterior.
La legitimitat ve del suport que el poble de Catalunya doni al referèndum i del resultat. Després, la transició anirà lligada, entre altres coses, al reconeixement internacional.
Vostè, que ha viscut a Escòcia, deu haver seguit el cas del referèndum escocès. En podem aprendre alguna cosa?
El que en podem aprendre és que mai hi ha res decidit fins que els ciutadans van a les urnes i voten, i això és aplicable al referèndum escocès, al del Quebec, al Brexit i a l’1 d’octubre.
Vostè és experta en teoria dels jocs. Què pot aportar la teoria dels jocs a la resolució del conflicte català?
La teoria dels jocs no ens pot resoldre el conflicte català. Ens ajuda, als que tenim tendència a fer abstraccions, a pensar-hi. I la principal reflexió que ens aporta és sobre les amenaces. Les amenaces són efectives només si són creïbles, i si ens mirem el combat per la independència –jo prefereixo parlar de combat per la independència (democràtic) més que de procés– com un joc estratègic dels que explico a classe, la discussió és fins a quin punt les amenaces del govern espanyol són creïbles o no.
Dedueixo que per a vostè no ho són.
Jo crec que no. No són innòcues, però no són creïbles, perquè per dur-les a terme haurien d’exercir una repressió molt important.
Poden actuar contra els funcionaris i els càrrecs electes, per exemple.
Hi podran actuar si el poble de Catalunya no se sent cridat a participar en el referèndum i el projecte polític del qual jo formo part és derrotat. És una possibilitat. Mai es pot descartar, però jo crec que no serà el cas.
El primer que s’equivoca perd?
Crec que el govern espanyol ja s’ha equivocat moltes vegades.
L’última enquesta del CEO deia que, si es fes un referèndum sobre la independència, guanyaria el sí, però, en canvi, quan es fa una pregunta genèrica sobre si s’és favorable a la independència, guanya el no. A què atribueix aquest decalatge?
Al fet que el no està dividit entre els que pensen que s’ha de votar i els que pensen que no s’hi ha d’anar. Això demostra la poca intel·ligència estratègica dels contraris a la independència. Això i potser un compromís democràtic deficient. Aquestes dades el que ens diuen és que, si estiguéssim davant d’un referèndum pactat, la situació estaria molt igualada i, probablement, el no sortiria amb avantatge de partida. Que s’ho facin mirar ells. No és el nostre problema. De tota manera, això només són enquestes.
Amb aquests resultats tan ajustats, la comunitat internacional difícilment reconeixerà una eventual independència.
Jo crec que la comunitat internacional reconeixerà la independència de Catalunya quan succeeixi i Catalunya sigui un estat.
Vostè ha tingut ocasió de parlar del conflicte amb gent de l’exterior. Com el veuen?
Ells preferirien no tenir aquest problema, però és que si em colla molt, jo també preferiria no tenir-lo. El que no podem fer, però, és renunciar a l’autogovern i a la nostra existència com a nació i ara mateix no ens donen altra alternativa.
Vostè ja va ser desposseïda de la seva càtedra a Georgetown per pressions del govern espanyol. Li va semblar que va tenir poc suport de la universitat?
Sí. La Universitat de Georgetown és una universitat molt lligada a l’establishment de Washington. Per què s’haurien de preocupar de tenir un problema amb Espanya? Això em va servir per descobrir el que d’altres han hagut de descobrir més tard: que el govern espanyol no té manies, i coses molt bàsiques, que sembla que siguin definitòries de la civilització com ara la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió, pot no respectar-les.
Com a consellera d’Ensenyament, vostè tindrà un paper important en el referèndum. Està garantit que els col·legis electoral obriran?
La responsabilitat del referèndum serà compartida i col·legiada entre tot el govern. La votació es farà en escoles i instituts, però també hi haurà altres locals. El govern tindrà la responsabilitat de garantir que tothom pugui votar i tingui un col·legi electoral obert a prop de casa.
S’ha fet una purga al seu departament i en d’altres per tenir-hi només els convençuts?
El que és important d’aquesta situació és adonar-se que, per cada un que demana una estona de repòs, per dir-ho d’alguna manera, en surten deu que diuen “jo ja m’hi poso”. Ho he vist al meu departament. És realment impressionant l’alegria i l’entusiasme amb què la gent agafa la responsabilitat. Forma part de la força d’aquest procés.
Quan es va saber que vostè seria la nova consellera d’Ensenyament, hi va haver veus que lamentaven que fos una economista. Com ho va viure?
Els prejudicis són sempre prejudicis i no em sembla que s’hi hagi de parar gaire atenció. D’aquí a uns mesos, que se’m jutgi per la feina que he fet. Si passem llista dels consellers d’Ensenyament, n’hi ha hagut de magnífics que no eren gent sorgida directament de la comunitat educativa. D’altra banda, jo soc, en el sentit ampli, una persona de la comunitat educativa. Tinc una llarga trajectòria docent. A Saint Andrews em van encomanar que fes un pla de xoc per a la qualitat docent i el vaig fer amb molt d’èxit. No crec que pateixi per aquí la criatura.
També l’acusaven de continuista.
Home, continuista ho he de ser, perquè el president Puigdemont no ha fet el canvi de govern per canviar de pla de govern. El curs està engegat, les polítiques del departament estan molt ben encarrilades i la meva missió és assegurar que en aquest moment difícil tot continuï funcionant com una seda.
En l’anterior entrevista amb El Punt Avui, feta quan encara no era consellera, vostè va demanar més inversió en escoles bressol i, justament, aquest departament ha retallat en aquest concepte.
Hi va haver retallades en l’escola bressol, que van ser compensades per les diputacions i els ajuntaments. Va ser un moment complex en què es van haver de fer ajustos pressupostaris molt difícils i es van prendre algunes decisions molt doloroses. No es va fer per la convicció que les escoles bressol no eren importants.
Hi ha previst un increment del pressupost d’Ensenyament?
Aquest any hi ha hagut un increment espectacular. És cert que veníem d’una situació que calia compensar. De cara a l’any que ve, preveiem continuar invertint.
Vostè va estudiar en català quan gairebé cap escola ho oferia. Com ha viscut el procés d’amenaça a la immersió lingüística dels últims anys?
Ha estat una campanya política que ha fet molt soroll als mitjans, però que ha tingut un impacte pràcticament marginal en el sistema educatiu de Catalunya. Estem parlant, en un sistema educatiu en què hi ha un milió i mig d’alumnes, de 154 casos acumulant-los tots. En la meva feina, d’una mesura d’aquest tipus, en diem irrellevant.
El nivell d’anglès dels estudiants ha millorat, d’acord amb els resultats de les proves de competències bàsiques, però encara queda camp per córrer.
Ha millorat molt, però no podem ser complaents. Jo crec que el nivell d’anglès quan s’acaba l’escolarització obligatòria hauria de ser molt més alt del que és. Hauria de ser com és en països del nostre entorn, alguns dels quals no especialment afavorits econòmicament, com Portugal i Grècia, que posen els ciutadans a circular amb un nivell d’anglès molt satisfactori. Hem donat un tomb social en adonar-nos que aquesta és la nostra eina per ser competitius i per donar oportunitats als nostres joves i jo tinc confiança que farem grans progressos. En la mesura de les meves possibilitats, hi posaré esforç i interès.
Aquests darrers dies, hi ha hagut polèmica perquè s’ha hagut de retirar el requisit del nivell B2 de llengua estrangera per graduar-se. Què li sembla?
No vull esmenar la plana a altres àrees del govern, però jo crec que a les universitats això ja no es pot ajornar gaire més. Que un universitari surti graduat sense tenir capacitat de comunicació oral i escrita en altres llengües que no siguin ni el català ni el castellà, i naturalment l’anglès n’és una de molt important, costa d’entendre.
Un altre tema candent en l’educació és la innovació. Hi ha una bombolla innovadora?
Crec que el gran canvi que hi ha hagut ha estat que s’ha donat autonomia als centres a mesura que s’ha avançat en el desplegament de la LEC [llei d’educació de Catalunya]. Estem donant autonomia als centres, i autoritat als directors, als equips de direcció i als equips pedagògics, i els estem oferint eines perquè determinin els seus projectes educatius. Això genera idees i propostes i, com que la societat civil catalana –i l’educativa en particular– és viva, estem creant una onada de discussió i activitat innovadora. No crec que això sigui una bombolla.
Recentment, s’ha aprovat el document ‘Ara és demà’, sobre l’educació del futur, però amb el vot en contra dels sindicats i la Fapac. Què li sembla?
És un document que dona línies generals en el qual ha participat molta gent i molts sectors. Enriqueix els consensos que ja teníem quan vam fer la LEC i mira una mica més enllà. Hi ha sectors que no s’hi senten reflectits i que han fet vots particulars. El consens no pot ser unanimitat.
Diuen que el document menysté l’escola pública.
No hi estic d’acord. Crec que el document és respectuós amb el model dual de pública i concertada, que crec que té un suport molt majoritari en la població. El que no té suports majoritaris són les opcions dràstiques.
La comunitat educativa és molt combativa.
Sí. Això és una prova de la seva vitalitat.
Quin tarannà trobaran en vostè?
Això ho haurem de descobrir sobre la marxa. D’entrada, jo soc una persona que tinc molt pocs prejudicis i una predisposició a parlar amb tothom. Però, d’altra banda, també soc conscient de la representativitat que té cadascú.
En la qüestió de la segregació escolar, ja vam veure que hi ha sintonia amb el síndic de greuges.
El síndic aspira a un pacte nacional sobre aquest tema. Si aquest pacte s’assoleix, serà benvingut i nosaltres ens en sentirem partícips en la mesura que tingui aquest consens i que sigui un pacte que proposi coses concretes que es puguin dur a la pràctica. Estem esperançats, però no tenim la certesa que pugui ser gaire ràpid.
Hi ha alguna mesura que cregui que s’ha de prendre amb urgència per combatre la segregació escolar?
Estem prenent mesures molt actives per donar suport als centres que tenen grans concentracions de població immigrada o més desafavorida, que són els centres que més ho necessiten. El compromís d’aquest departament i d’aquest govern és assignar recursos de manera que ells es beneficiïn més dels guanys pressupostaris que altres centres.
Quina és la seva posició sobre els centres que segreguen per sexe?
A mi no m’agrada. Jo vaig anar a una escola de nenes, perquè durant el franquisme era normal, i després vaig anar a un institut d’ensenyament secundari que ja era mixt, quan la majoria encara no ho eren. Em sembla que és més natural educar els nois i les noies en el mateix espai, però no estic convençuda que el departament hagi de ser gaire dirigista en aquestes coses. És un tema prou obert i cal una mirada fresca i lliure de prejudicis.
Hi ha algun model d’escola al món que li agradi especialment?
Si dic Finlàndia seré poc original, però funciona. El que és molt important és el suport de la comunitat civil, el respecte per la feina del mestre i la consciència social que l’educació és l’eina principal per construir un futur. Hi ha coses que es poden aprendre de la majoria de les experiències de països més avançats que nosaltres: Dinamarca, Suïssa, Alemanya...
Si hagués de triar una sola cosa que vol aportar durant la seva etapa al capdavant del departament, quina escolliria?
Una només? Li’n diré dues: a mi m’agradaria poder avançar en la disminució del nombre de centres que tenen un rendiment baix, que encara són molts més dels que podem acceptar, i al mateix temps, avançar d’una manera més decidida i una mica més explícita en la promoció d’eines perquè els estudiants més avançats arribin tan lluny com sigui possible, especialment en els entorns més desafavorits.
“Viure fora ajuda a obrir la ment”
Clara Ponsatí va irrompre als mitjans de comunicació l’any 2013 arran de les pressions del govern espanyol a la Universitat de Georgetown perquè no li renovessin la càtedra Príncep d’Astúries per haver-se pronunciat a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. La de Georgetown, però, és una de les moltes universitats estrangeres on ha treballat aquesta economista especialista en teoria dels jocs, negociació i resolució de conflictes, i col·lega de l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell, de qui és amiga.
“Amb el professor Mas-Colell, ens coneixem de fa molt temps. Hem estat col·legues a Barcelona quan ell va posar en marxa la Barcelona Graduate School of Economics, i jo hi vaig participar des de l’Institut d’Anàlisi Econòmica”, explica Ponsatí. “Ell va ser un dels primers catalans a arribar a la Universitat de Minnesota, on jo vaig anar més tard, i el seu impacte i la seva empremta encara hi perduren, perquè era molt brillant. Gràcies a ell i a d’altres, la universitat mirava amb molt bons ulls les sol·licituds que li arribaven de Barcelona. Les de Madrid, també”, relata la consellera, que compta Mas-Colell entre els seus amics. Encara no ha tingut l’ocasió –ni el temps– de parlar amb ell, però sí que han intercanviat missatges de mòbil, concretament un en què el professor li deia: “Orgullós de ser amic teu”, en anglès. “No parlem anglès entre nosaltres. Ho va fer de broma”, aclareix Ponsatí, que li va respondre amb un concís: “És mutu.”
Els periples pel món que ha fet la consellera l’han dut a conèixer altres personatges il·lustres, com l’exministre d’Indústria, Turisme i Comerç Miguel Sebastián, que va ocupar el càrrec en el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero i de qui és amiga malgrat la seva discrepància política “manejable”. “Em va felicitar molt efusivament quan em van fer consellera”, revela Ponsatí.
A banda de servir per conèixer molta gent, viure fora del país “ajuda a obrir la ment i a estar atent a coses que no t’imaginaves que passarien”. “Ho recomano a tothom que tingui l’oportunitat de fer-ho. Veure món i veure’l a fons, més del que et dona una visita turística, ajuda a pensar de manera diferent i a adonar-te que coses que semblaven impossibles són possibles.” Com ara en el món de la universitat. “Sobre universitats, tenim molt a aprendre.” Per exemple, com s’ho fan algunes per “assolir nivells molt bons de recerca i de docència al mateix temps, fer canvis quan s’han de fer i incorporar professors de totes les procedències”.
A més, gràcies a la tecnologia, de fora estant es pot seguir al minut l’actualitat del teu país i del que ella anomena “el combat per la independència”. “A Escòcia, on vivia fins ara, estava perfectament informada de tot. Escoltava les ràdios, veia les teles... Estava molt més ben informada que aquí.”
Ara, en canvi, no té temps per a res. Els llibres d’assaig polític i històric amb què entretenia les esperes als aeroports fan cua al darrere dels gruixuts dossiers del Departament d’Ensenyament que, aplicada com és, s’està empassant aquests dies. Quan tingui temps, ja reprendrà les caminades i escoltarà música clàssica, especialment la de cambra, que és la que més li agrada. El llibre “divulgatiu i popular” sobre el conflicte català que diu que cal fer perquè espanyols i estrangers el puguin comprar a Amazon el deixa per a d’altres. Ara, almenys per uns mesos, no té temps per fer-ho.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.